El Casal de Castellbisbal, sorgit entre pagesos i vinyes
L’ateneu nascut l'any 1970 a les acaballes del franquisme, s’ha adaptat al creixement d'un poble industrial i residencial
Oriol Font i Bassa
(text)
, Casal Cultural i Recreatiu de Castellbisbal (fotografies)
Diuen les males llengües que quan es va col·locar la primera pedra del Casal de Castellbisbal, el Diario de Terrassa hi va anar per cobrir l’acte i publicar una llarga entrevista. El problema va ser que no van parlar amb ningú de l’entitat. Per no cometre el mateix error, fem cap a aquesta localitat fronterera entre el Vallès i el Baix Llobregat per parlar amb l’actual president del Casal, en Jordi d’Arquer.
Abans d'arribar-hi repassem unes quantes dades que hem recopilat: el Casal es va fundar l’any 1970, en aquella època Castellbisbal era un poble agrícola que no arribava als 3.000 habitants i ara s’ha convertit en un d’industrial amb onze polígons i uns 13.000 veïns.
Com que anem amb temps decidim perdre’ns pels voltants del Casal que està just davant de l’Ajuntament nou, enmig d’un barri residencial però bastant lluny del centre antic del poble, és a dir, de l’Església.
Al bar del Casal hi trobem avis jugant al dòmino, treballadors de les fàbriques gaudint de l'esmorzar i algun parroquià fent la copa al gust. En Jordi d’Arquer arriba puntual i ens porta cap a les oficines situades al primer pis. A la reunió s’hi afegeix el senyor Salvador Farell, un dels socis més antics del Casal, que ens posa en antecedents.
Orfes d'espais socials
"El poble tenia dues sales d’esbarjo per als castellbisbalencs, però a finals dels anys seixanta una la van tancar per por d’enderrocament i l’altra la van transformar en un cinema, i així va ser com ens vam quedar orfes d’espais socials", explica el veterà soci.
Es va intentar tirar endavant diverses iniciatives, però només un grup de treballadors de la Germandat Sindical de Pagesos, que per la seva feina estaven en contacte amb la immensa majoria de la població, ho va aconseguir.
Li van demanar al pregoner que convoqués a tots els homes a una reunió informativa on es va votar engegar el projecte d’un Casal. Van repartir, casa per casa, l’imprès per fer-se'n soci i redactaren els Estatuts. El 21 d'octubre de 1970 es va legalitzar la societat al Govern Civil amb el nom de Casal Cultural i Recreatiu de Castellbisbal, amb seu social a l’antiga barberia de cal Pagès i un total de 230 socis. Només quedava comprar un terreny i construir el local, el problema és que no hi havia diners.
Els impulsors havien visitat molts casals i ateneus per agafar idees, però aviat es van adonar que no era el mateix gestionar una societat que crear-la de zero. Les acaballes del framquisme eren temps atípics per crear ateneus fills d’una cultura associativa i participativa.
“Tot això eren vinyes”, explica el senyor Farell, “i el propietari ens deixava els terrenys a meitat de seu preu si era per a construir el Casal”. Tot i així, les quotes dels socis no donaven per aixecar el projecte i els superàvits de les Festes Majors i Carnavals que es van organitzar, no eren suficients. Els socis es començaven a posar nerviosos perquè pagaven cada mes però no veien resultats. Per sort, les entitats bancàries (especialment la Caixa de Terrassa i el Banc de Sabadell) volien implantar-se a la zona i van fer-ho concedint crèdits amb condicions molt avantatjoses a iniciatives ciutadanes. Així va ser com el Casal de Castellbisbal, avalat pel patrimoni de molts socis, va aconseguir els diners que els mancaven per començar a fer realitat el seu somni. Tres anys havien passat des d’aquella primera reunió però, finalment, pels volts de Sant Vicenç de 1973, es va col·locar la primera pedra.
El projecte era una sala d’actes amb llotges, escenari i pista central, perquè tot el poble pogués gaudir de vetllades de la més variada naturalesa. Al costat, el bar. Tot molt senzill i acabat amb teulada a dues aigües, però a mitja obra, el constructor va tenir la idea de pujar un pis més perquè el Casal i altres entitats poguessin tenir petits despatxos i també hi cabés una sala de jocs. “De fet, és la planta on som ara”.
Socis i assimilats
Actualment el Casal té uns 350 socis, però "mai tanca les portes als seus familiars així que, a la pràctica, som bastants més”, indica el president. Lloga els seus espais per a activitats tan diverses com obres de teatre, celebracions, concerts, presentacions comercials o passarel·les de moda. També organitza dos actes propis a l’any: el Ball del Soci, a la sala principal, i el Sopar a la Fresca a la pista exterior, un terreny annex que van comprar a meitats dels vuitanta.
La Junta i el president, que acaba d’estrenar mandat, s’han plantejat com a principals objectius modernitzar el Casal adaptant-lo a les noves tecnologies i recuperar-ne, també, la memòria històrica, ja que tots els documents i fotografies estan en mans de particulars.
Alguna sorpresa per aquest any? En Jordi d’Arquer somriu i diu que sí, que a banda d’un taller de balls de saló, al Casal de Castellbisbal s’hi estrenarà l’òpera Orfeu i Eurídice de Gluck. No s'hi posen pas per poc.
Carpeta Ateneus i casinos, cultura i llibertat
