El 28 de novembre de 1980, un bon nombre d'escriptors, pintors, cantants, actors i intel·lectuals del país van voler homenatjar Joan Oliver pel seu vuitantè aniversari, amb un acte al Teatre Romea de Barcelona. A l'hora del brindis…, dalt de l’escenari, el vell poeta, amb la seva alta figura, encorbada però contundent com tot ell, agitava un paper fent retronar la veu profètica de lluitador insistent. I entre les moltes coses que va dir, una frase resumia la convicció de la seva tasca intel·lectual: “Encara som a la trinxera i la meva arma són les paraules!” Perquè aquesta era la divisa que l’havia menat durant els darres anys: posar l’arma de les paraules al servei de la llibertat del país i de la denúncia de les injustícies.
Durant aquella trobada al Romea, es produí la divertida interpretació del poema Impromptu del bon atracador, escrit el 1980, tot i que llegit ara es diria està fet aquest matí. “¡Soy Juanjo el Randa y esto es un atraco!”, cridava l’Ovidi Montllor en el seu paper d’assaltabancs frustrat, mentre l’Oliver narrava al contrapunt, perquè el lladre engegués les seves reflexions blasmant la hipocresia i els banquers, fent d’alter ego descarat del poeta. Aquell era el Pere Quart autèntic en acció i en directe; era el Joan Oliver de gest irat i verb esmolat que –sense haver vist aquests temps d’avui!– clamava contra la misèria que imposen tebis i traïdors, caragirats i venuts, estafadors i lladres, com feia sempre que podia, amb versos, entrevistes i reunions, tot recordant-nos que la lluita per la dignitat no s’atura mai i que el poeta l’afronta amb la seva eina de treball, amb l’arma més humana: la paraula. La paraula insolent que no abandonarà mai, girada en discurs intemperant, en proclama sarcàstica, en toc irònic, en crit angoixat, en reflexió íntima, en ariet punyent i, a vegades, en vergassada.
Així, trobem un Joan Oliver doblat en Pere Quart descregut, procaç, descarat, que girarà d’escèptic a pessimista, perquè un escèptic no és altra cosa que un pessimista arrapat a un fil. Per això escriurà negant-se a fer de la poesia un joc purament estètic, arriscant-se sense manies, si cal, a ser pamfletari, per trencar la indiferència. Potser amb errors i excessos de sinceritat que el fan més humà, quan s’enfila i es llança en diatribes i sentències. Tot això el fa tan incòmode que l’aboca al silenci: neix un nou escenari polític al servei del poder econòmic, que reparteix honors, privilegis i influències entre els que ajuden a alçar el decorat de l’obra que es representa després de la mort del dictador. I Joan Oliver no és pas un dels escollits per a l’espectacle. El pensament, la paraula, la poesia que s’encara contra la placidesa, que esvera el galliner i pretén fabricar contestataris, antisistema i gent descreguda no té espai en el nou paradís de fireta que han pactat. És moment de flors i violes, no de crítica, escepticisme i exabrupte.
Per tot això, a partir de finals dels anys 70 del segle passat, l’autor de les precioses, impagables, intenses, tendres i rabioses “Corrandes d’exili”, va ser condemnat gairebé al silenci. Un silenci que va trencar el 1977 amb la publicació del volum Quatre mil mots, on retrobem l’escèptic que ja ha entès de què va el joc social que han bastit. Per això s’inicia amb el poema “Covards”:

El nombre de covards és infinit.

Els més porucs atupen la muller
al jaç mateix potser, lliça d’amor.

Odi i enveja i cobejança són
homeis ocults de plena voluntat,
per cautelosos obra de coquins.

Les guerres grans, les guerres dels senyors
són carnatges immunds entre covards.

Resignem-nos: la por és la sal del món.

La por com a programa. Queda dit. I és fàcil endevinar en el llenguatge i en algun d’aquests versos el to bíblic sentenciós, tan pròxim als profetes, que ja no deixarà. Perquè la Bíblia, que ja en tota l’obra anterior ha estat present, a partir d’aleshores esdevindrà matèria de poètica, d’imatges i de reflexió constant. És un profeta irònic qui parla en el poema “Em retiro al desert”:

Per tal d’avergonyir la mascarada,
entre tantes disfresses, em disfresso
–amb cura i càlcul– de persona honrada

Són temps, doncs, de brandar l’arma de la ironia per cridar en ple desert les veritats furioses, d’una actualitat esfereïdora encara avui, al cap de 40 anys –això és ser un clàssic–, com llegim en aquest fragment d’“El safareig”:

–Si el diner prestigia les persones,
senyal patent que el nostre món no rutlla...–

Així parlava un vell economista
autodidacte, pou de saviesa,
que vivia a muntanya amb una cabra.

En la mateixa línia, el 1981 publicarà el recull Poesia empírica, que inclou el ja esmentat “Impromptu del bon atracador” –paràfrasi sarcàstica del bon lladre evangèlic–, juntament amb poemes incendiaris com “Contra el consentiment”, on llegim uns versos que, dits avui, durien a la presó l’autor i qui els recités:

Contra déus, mestres, filisteus, estetes,
pires, patíbuls, glavis, metralletes!

De fet, quan va morir, Oliver tenia pendent un judici militar per unes declaracions fetes a la televisió contra aquest estament colpista. I és que en les entrevistes i tribunes on és citat deixa pas lliure a l’ànima desfermada i llibertària d’un Pere Quart que, com havia escrit, durrutejava des de sempre, en un verb inventat però precís. Una prova: el poema “Parlament”, escrit quan ja feia uns anys que hi havia hagut les eleccions postfranquistes i la transició política s’aposentava, a mans de personatges sospitosos.

-La gent, parlant no s’entén?

-Prou! Fa veure que es baralla
però pacta encontinent
per treure el gra de la palla.
La palla la llança al vent
i llu al sol com foc de falla;
i així el poble està content!

-I del blat, què en fan?
-Tu calla!

Parlament? Parla, doncs, ment!

El recull Poesia empírica d’aquest 1981, inclou també interessants reflexions i records personals en els apartats “Pensament” o “Crònica”, que presenten una visió esmolada de l’experiència i les creences íntimes. A més, però, seguint el fil que abans apuntava, el llibre acaba amb la secció més llarga ­–24 poemes– de títol revelador: “Jesusisme. Exegesi casolana. Contra els intermediaris”, en el qual recupera alguns passatges evangèlics protagonitzats per la figura de Jesús, que reivindica i fa seva, reinterpretant-la, perquè la sent propera i viva, com explica la senzillesa del poema “La companyia de Jesús”:

Si vas néixer acompanyat
d’una vedella i un ase
i morires al costat
d’una bandits com una casa,
fes-nos, Jesús, innocents
com els animals de quadra
o, els qui hàgim estat dolents,
penedits com el bon lladre.

Humilitat, senzillesa, perdó, penediment: bondat. Aquesta és la lliçó que “sense intermediaris” recull de la Bíblia, i transformarà en el seu credo, sempre, és clar, després de passar-lo pel sedàs del llarguíssim poema que tanca el llibre, “Romanço herètic de carrer”, autèntic memorial de greuges de vint segles de domini eclesial. Perquè el caràcter irreductible d’Oliver no donava per verd cap aspecte dels que afecten la vida humana. La immediata personal i la social i històrica. Les paraules són –ja ho va dir– la seva arma de lluita.
Un any després de la seva mort, es publicaria el volum Refugi de versos, que en realitat era un recull de poemes que havien quedat esparsos en edicions circumstancials, alguns ja molt antics. (El primer poema és d’un Oliver juvenil, del 1917, dedicat a la seva mare). Hi ha textos escrits per al Diari de Sabadell, per a celebracions, per a reflexions personals de l’exili i del trist retorn... i al final unes “Cançons de carrer” en què afronta moments i episodis viscuts, alguns escrits com a lletres de cançons que van ser interpretades en diferents èpoques –“Quan tindré cinquanta anys”, per Ramon Muntaner; “Romanço del fill de vídua”, pels Tres Tambors, entre d’altres.
Refugi de versos és un volum miscel·lani, desigual, com una antologia pòstuma que es completa amb l’edició definitiva de l’Obra poètica feta per Helena Mesalles el 1999, que recull algunes de les composicions no incloses en llibre i fetes per Oliver al llarg dels anys, dins de l’apartat “Poesia satírica”.
Allí hi trobem uns versos antics escrits sobre Pemán el 1959 o una divertida “Auca de la Fabiola / vella, lletja i espanyola”, de 1960, quan es va casar per ser reina a Bèlgica. I ens acostem al poeta mordaç de sempre, al Pere Quart que amb l’arma esmolada denunciava i es reia de les patums, sense deixar cap per escapçar. Hi ha alguns poemes irreverents, descarats, sarcàstics on s’esmenta polítics amb noms i cognoms, a vegades firmats amb pseudònims que no l’ocultaven pas. I un divertit i delirant poema dedicat a la mort de Franco amb el títol “R.S.P.” –“Reposi sense pau”–, en el qual Llucifer abandona l’infern i demana asil polític al cel, quan hi entra el sàtrapa assassí espanyol.
No ho sé del cert, però tot em fa pensar que només són una mostra dels molts poemes deliciosos amb destinataris declarats que queden per descobrir.
Tot plegat, no fa més que confirmar el que des del principi volia deixar clar amb aquestes pàgines. Que Joan Oliver, sovint transmudat en Pere Quart, va ser la veu implacable sempre necessària, perquè en temps de barra i estultícia el mot afinat, la paraula justa, la denúncia valenta són indispensables.
I també perquè, cal no oblidar-ho, aquesta actitud intemperant ha d’anar flanquejada per un humil sentit de la justícia i la bondat, com la que ell mateix va voler deixar ben clara quan va demanar que li portessin una llibreta i un llapis per deixar escrita la seva esquela, amb una frase que compensa la balança de l’atreviment amb l’apel·lació al perdó, que ens mostra el Joan Oliver més sincer i valent, el Pere Quart més humà.