Plou i a can Ramis l’aigua va fent saó. El sembrat, assedegat per l’hivern sec que ha hagut de suportar, creix, flonjo, a la plana. Marata conserva encara el to de rural que els ulls de Carles Guinart i Argullol han vist durant més de cent anys. I en fa més perquè, nascut el 5 de desembre de 1915, el Carles Guinart aviat en farà cent-un, d’anys, i espera que l’alcalde de les Franqueses, en Francesc Colomé, el torni a visitar com va fer ara fa quatre mesos. “Per viure tants anys cal pujar i baixar moltes muntanyes”, li va dir en Carles aquell dia.
Aquest pujar i baixar muntanyes, a Marata, té un sentit geogràfic que es fon amb la seva història: com explica el gran lingüista i filòleg Joan Coromines, l’etimologia de ‘Marata’ s’enfonsa en un origen aràbic i ens tranporta a la paraula àrab mįșrat, que seria “el límit entre dos territoris”. En origen, és ben versemblant que per aquí hi corregués, durant la segona meitat del segle viii, la línia entre musulmans i cristians i que dóna orígen a altres arabismes vallesans com Alfou, Gallifa o Sanata. Ara, però, la frontera que defineix Marata és ben diferent i ens n’informa el recompte demogràfic del municipi de les Franqueses: mentre que, per un costat, Corró d'Avall té actualment 9.126 habitants, Bellavista 8.468 i Llerona 1.341, els altres nuclis del municipi, de naturalesa més rural, sumats no arriben a sis cents habitants: Corró d'Amunt en té 403 i Marata, 171. Som, doncs, a la frontera.
Però l’avi de can Ramis ens diu que ell, de fet, va néixer a Corró d’Amunt, a can Serra, i no va ser fins acabada la Guerra Civil que no va anar a viure a Marata. “Jo era el més menut de vuit germans, tot nois, i quan el pare es va morir jo era petit i a casa ja s’hi estava l’hereu i la seva família”, explica en Carles Guinart. En el món de l’opulència actual, es fa necessari remarcar que la precarietat de les famílies rurals d’inicis del segle xx va comportar una distribució de l’herència que donava pre­pon­derància a la unitat del patrimoni. Així, la figura de l’hereu com a continuador d’aquest patrimoni, el que fos, comportava que la resta de germans i germanes menors haguessin d’acceptar la situació amb més o menys resignació i fugir ben avait del niu. A can Serra, amb el pare mort, va ser la mare qui va proposar al petit Carles que s’afanyés a buscar ofici i li va proposar que fes de sastre. “No sé pas si m’hi avindré amb aquest ofici, li vaig dir, i ella va dir-me que si volia aprendre de fer de forner podia anar al forn del carrer Santa Esperança de Granollers”, explica. Dit i fet, el dijous següent ja hi va anar i, als setze anys, va començar a fer d’aprenent de forner a Granollers.

Desterrats a Llerona
Poc després d’entrar-hi a treballar en Carles, l’amo del forn de Santa Esperança, massa murri, va voler augmentar la liquidesa del negoci i es va empescar una jugada de la qual en va sortir escaldat. Va voler rifar un ase ben eixerit que tenia però, demostrat que tot plegat era un frau i que volia quedar-se tant amb els diners com amb l’ase, els carrabiners van buscar-li les pessigolles i van desterrar amo i negoci fora de Granollers. Així va ser com van començar a rutllar un nou forn a Llerona que repartia pa per tot el veïnat. Tot plegat, però, es va acabar a causa de la mala combustió de les calderes del forn: “ens agafava una mena de borratxera i quedàvem asseguts allà”, mig estabornits com pollets. Va deixar-ho, tot i que l’amo li va prometre augmentar els deu duros al mes que li donava. Després d’aquesta experiència va treballar un temps de pagès i, ben aviat, una altra vegada de forner a can Bretcha de Granollers.

Avions alemanys i italians
I aviat va arribar la Guerra Civil, que el va enganxar de ple i la va passar a Madrid. “És molt diferent explicar-ho que trobar-s´hi!”, diu amb els ulls clucs.
El moment que més recorda el porta a Belchite, a l’Aragó, amb el cos d’artilleria al qual pertanyia retorcedint cap a Montalban davant l’ofensiva dels nacionales i de les unitats alemanyes i italianes d’aviació que “ens feien malestar”. Era el març de 1938 i, de cop i volta, van sentir la bonior de l’aviació que s’acostava. Van ajeure’s com van poder en un xaragall que a penes els cobria i des d’allà mateix van sentir el terrabastall de les bombes que trinxava arbres i pedres. “Vam quedar plens de fulles i brots dels arbres, i ens van passar corrent per sobre tota una ramassada de gossos amb uns udols que hasta feien pena i que, esverats, que veien del poble”. Després, silenci i, davant seu, el sergent que deia coses a crits. Però ell no sentia res. S’havia quedat sord. Més tard, a Vallcarca li van destapar una orella i van veure que amb l’altra no havia sentit mai res.
“Acabada la Guerra vaig anar a casa, a can Serra, a fer de pagès”, diu. Es va trobar que un germà seu, mort al front, havia deixant dona, Loreto Gurt, i una filla de dos anys, la Rosa. “Ens vam entendre i em vaig casar amb la víuda”, recorda. Per tirar endavant la família, que ben aviat va augmentar amb més fills, van anar a una casa del Foguerar, de Marata, de terres costerudes, un trecacames per bestiar i pagès. Va ser així, doncs, que va rumiar de buscar terres més propícies perquè, com ell diu, “un pagès sense terra no val res”. I aprofitant que l’amo de can Ramis baixava amb puntualitat a les fires de l’Ascensió de Granollers, li va proposar arrendar la propietat, de cent-cinc quarteres. L’amo, Joaquim Ramis, “un senyor que feia respecte”, el va escoltar i després d’un estira i arronsa van pactar l’acord. Era l’any 1961 i des d’aquell moment el Carles, la Loreto i els seus fills, la Rosa, el Josep, el Felip i els bessons, la Carme i el Rafael van omplir can Ramis de nova saba.
Cinquanta-cinc anys després, en Carles encara va a esmorzar a la Fonda Europa algun dijous de mercat, (“calamars a la romana i, en acabat, un tallat: estic fomut del ferro...”) i fins l’any passat voltava conduint el seu Land Rover.
Una vida ben llarga fent de pagès. De lluny, se sent bullir la taquicàrdia metropolitana. A Marata, encara hi plou.