Fidel Balaguer Roca va néixer a Sabadell el 1955 i els seus records de joventut són més favorables des del punt de vista generacional i creatiu que no pas urbanístic, tot i "els canvis en positiu" que considera que la ciutat ha experimentat "sobretot" quan ell "ja no hi vivia”.
Va cursar estudis diversos i només va acabar els de Relacions Públiques. Una de les seves primeres passions va ser l’automobilisme, sobretot com a mànager, al kàrting i a la Fòrmula 3. Sosté que “qui més ha triomfat en aquell món és el santcugatenc Joan Villadelprat, el primer no italià que va esdevenir cap de mecànics de la Ferrari, que ara és comentarista de Movistar Fórmula 1”.
A partir del 1983, i fins a la segona part de la dècada dels 90, va impulsar una publicació mensual gratuïta que primer es deia Sociedad Anónima i es redactava en castellà, i després faria el canvi al català. En blanc i negre, molt gràfica i de gran format, afirma que "s'inspirava en la mítica Interview d’Andy Warhol i reflectia la cultura i la societat de l’època i els seus protagonistes”. Es va acabar distribuint a més de 300 establiments i locals públics de Sabadell, Terrassa, Matadepera, Sant Cugat, Sant Quirze, Rubí, Bellaterra, Cerdanyola... fins arribar a Barcelona. També va col·laborar al setmanari Set Dies d’Actualitat o a la televisió local terrassenca. “Hi vaig fer un programa que es deia L’hora del sopar, servit en un o altre restaurant amb convidats que la feien petar sobre temes socials, culturals i polítics”, recorda. Més endavant va ser cap de comunicació de Rank Xerox, un dels grans patrocinadors de Barcelona’92. “Anàvem repartint els resultats de les diferents competicions dels Jocs amb tot de màquines fotocopiadores, d’acord amb els mitjans de l’època. Això i atendre molts convidats, quinze dies durant 24 hores, va resultar apassionant, però d’estrès brutal”. Per això, després dels Jocs, diu que va quedar “desfet”.

Del garatge a la galeria
Amb tot, no pararia d’emprendre iniciatives noves. Amb el fagotista i actual director de l’Escola Superior de Música de Catalunya, l’egarenc Josep Borràs, havia muntat a Terrassa una productora musical i cultural, Desert Produccions. I és que el contacte continuat amb els artistes l‘ha fet créixer i reinventar-se. De jove, els seus amics sabadellencs eren el poeta i traductor Joaquim Sala-Sanahuja, el compositor Llorenç Balsach o el pintor Antoni Taulé. I fruïa amb noves experiències, com produir una col·lecció de camises del dissenyador sabadellenc Jordi Gambús. “I tot, amb aquella inconsciència de dir: “No sabien que era impossible, i ho van fer””.
D’aquí al món de l’art visual només hi havia un pas. “A Sabadell ja havia muntat una petita galeria que es deia, com la revista, Societat Anònima, situada en un garatge”. Però la Galeria que portaria el seu nom no seria una realitat fins al 2002 a Matadepera, on Fidel Balaguer es va establir a mitjans dels anys 80 i hi continua residint.

Treure-el cap a Barcelona
D’aquesta experiència, que va durar fins al 2004, se’n considera prou satisfet. “Entre d’altres, tinc molt bon record d’una exposició d’Alfons Borrell”. Però el Fidel es plantejaria aviat un nou repte: traslladar la seva galeria a la capital catalana, i per això va llogar un pis al fins fa poc carrer emblemàtic del sector, el del Consell de Cent. “En pocs anys, vaig passar de ser un desconegut a aconseguir “treure el cap”. I anava venent prou bé, fins que la crisi va complicar molt la situació del nostre mercat de l’art”.
A hores d’ara, sosté que el sector està posant les bases per sortir-se’n, amb el concurs de l’Administració. “El treball previ que s’ha fet per a la gestació del Pla Integral de les Arts Visuals ha permès que tots ens coneguem millor i siguem més capaços de compartir sinergies”.
Entre els creadors impulsats per la Galeria Fidel Balaguer hi ha noms com el fotògraf santcugatenc Pere Formiguera –un dels grans de la imatge a Catalunya, desaparegut el 2013-; la pintora, escultora i dibuixant Dominica Sánchez; el pintor canari Pedro Paricio, establert a Londres, o un altre pintor mort prematurament l’any passat, Àlex de Fluvià. Més recentment, artistes com Diego Pujal, Víctor Jaenada o Alejandra Atarés. “En el sector som coneguts com una de les galeries trampolí per tal situar cada creador, sobretot els emergents, al lloc que pertoca”.
La galeria és membre de la influent associació Art Barcelona, i Balaguer forma part de la seva junta directiva, que presideix Joan Anton Maragall. També col·labora a Bonart, revista de referència dins la creació contemporània. “M’adono com, gairebé sense pretendre-ho, sempre sóc al lloc on passen les coses. I és que l’emprenedor s’ha d’implicar a fons no sols en la seva activitat, sinó en l’entorn que la fa possible. I això també és vàlid per a l'artista, que per a Will Gompertz, director d’art de la BBC, ha de tenir una certa visió empresarial”.

“La Termo”
Des de mitjans del 2015, la Galeria Fidel Balaguer s’ha traslladat a un ampli espai al barceloní carrer Roger de Flor. S’apunta així a la tendència actual de diversificar els circuïts de l’art. “Però cadascú tindrà els seus motius per fer-ho. En el meu cas, la possibilitat de disposar d’un local de 300 metres quadrats, i de compartir-lo amb el taller de Víctor Jaenada”. A l’espai conjunt també li diuen “La Termo”, en record de l’empresa Aislamientos Termogar, que l’havia ocupat.
Més que una galeria, doncs, una petita factoria de les arts que també acull la seu del Festival Mixtur, de músiques de recerca i creació multidisciplinària. Tot amarat del sentit dinàmic que ha tingut sempre Balaguer, ara també directiu de Grisart - Escola Internacional de Fotografia.