El Centre Democràtic, referent d'ideals progressistes a Caldes

L’ ateneu Calderí combina el pensament crític i la cultura compromesa amb les classes populars en les seves conferències, concerts i activitat teatral des de fa més de 150 anys

Raquel Puig Alasa (text) , Edilbert Comas (fotografies)

Les seves parets, vives, traspuen història: un bust d'Anselm Clavé, un cartell de “Teatre pel front” del 1938, un retrat de Ferrer i Guàrdia. Tres imatges, certament icòniques per aquest ateneu hereu del moviment afrancesat de finals del segle xix. En ple segle xxi, llibertat, fraternitat i progrés continuen sent els valors sobre el qual “El Centru” (així l'anomena molta gent de Caldes) fa girar, avui, les seves activitats. Sigui al voltant d'un cafè, un concert, una exposició o una conferència, un recital o, fins i tot, un curs d'Ubuntu. Pi i Margall, Ferrer i Guàrdia, Clavé, Companys, són trending tòpic. És un lloc on a través del fet cultural s'ha inoculat ideal polític, ideal de vida. Associacionisme.
L'embrió del que es coneixeria més tard com a Centre Democràtic i Progressista el trobem en el Club Republicà Federal, un grup d'acció política que es faria força present a Caldes durant el sexenni democràtic, quan el municipi comptava amb poc més de 3.500 habitants i la taxa global d'alfabetització de la població no arribava al 30%. Aquelles tesis republicanes i federals no deixaven indiferents als qui ostentarien el poder des de l'ajuntament o el govern civil poc després, quan es va restablir la monarquia borbònica.
L'any 1880 s'inicia la construcció de l'actual edifici del carrer Corredossos, gràcies a les múltiples aportacions de socis, bé en forma d'obligacions o bé en hores de feina com a paletes o manobres. Un exercici que, en certa forma, es va repetir gairebé cent anys després. També va ser en aquella dècada que es va registrar el Partido Democrático Progressista l'objectiu del qual, segons recullen els estatuts originals, era, entre d'altres, estendre els hàbits de cultura, harmonia i fraternitat entre els socis que en formaven part.

Teatre, ball, cant coral... i tertúlies
Enmig d'aquelles parets, que són les que avui ens diuen tantes coses, s'hi feia sobretot, teatre, ball i cant coral a banda de les inevitables tertúlies, tot esquivant els impediments, suposadament administratius, que es van anar succeint en diferents episodis fins ben entrat el segle xx.
Amb tot, al Centre s'hi van anar creant projectes d'instrucció pública de les classes populars. Un clar exemple en seria l'escola que funcionaria entre els 1914 i 1918 seguint el model del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, al capdavant del qual hi havia els mestres Serrat i Gorrea. En aquells anys naixia també el Montepio, una mutualitat sanitària per a les famílies sòcies que va existir fins el gener del 1939. També és molt remarcable la formació del Cor, adscrita al moviment instructiu d'Anselm Clavé, així com la representació d'alguns espectacles i ball i les trobades al cafè.
L'any 1934, sota el nom de Centre Democràtic i Progressista-Coalició Republicana, el Centre promou una llista electoral que va obtenir molt bons resultats, en la qual hi eren presents forces com el Sindicat Agrícola Rabassaire, que ja s'havia registrat a l'entitat el 1931. Un col·lectiu, aquest, molt lligat a la figura de Lluís Companys, qui ja havia exercit d'advocat d'El Centre en etapes anteriors.
Sens dubte, aquest compromís polític amb el front d'esquerres li passaria factura després de la Guerra Civil. Amb la victòria franquista es va incautar tot el patrimoni per a cedir-lo, finalment, a l'Església. Era el 1939 i començava la història del Casal Catequístico, amb el qual alguns socis van mantenir-hi vincles, en anys posteriors per fer-hi, essencialment, teatre. El Centre, essent com era bressol del lliurepensament, però, quedava esborrat. El seu president, Antoni Font, acabaria a l'exili.

Retorn als socis, després del franquisme
Ja als inicis de la recuperació democràtica l'ajuntament va procedir al retorn del Centre als seus socis, que van veure com se'ls retornava el patrimoni en un estat deplorable. Però il·lusionats pel dibuix dels nous temps i pel convenciment dels valors del Centre, es van tirar endavant obres d'adequació de la mateixa manera que s'havia fet cent anys abans: amb aportacions econòmiques o bé a força de braços. La sala es va arranjar i es van posar en marxa les seccions de teatre, la coral, i es van programar molts concerts de la Nova Cançó. D'aquella època també és destacable la successiva incorporació d'entitats esportives (excursionisme, ciclisme, escacs) o de lleure i les contínues activitats, fruit dels moviments socials i polítics de l'època. Van ser molt habituals els mítings dels partits d'esquerres.
Andreu Canals presidia la comissió de recuperació l'any 1978 i va ser una de les figures carismàtiques del Centre d'aquells anys d'efervescència democràtica. Com ho va ser Carles Costas, represaliat pel règim franquista, que va ser-ne president fins l'any 2007 i un dels principals impulsors del Concurs de Teatre Amateur, avui TACA'M . Veterans que van deixar empremta i també relleu.

Continua el compromís social i amb la cultura
Ara és al capdavant de l'ateneu un grup dinamitzador d'unes vint persones la mitjana d'edat de les quals ronda els quaranta anys. En aquesta recent etapa, altres entitats que treballen des de l'ecologia, l'espai públic, fins a col·lectius com la PAH i seccions de nova creació, junt amb els Cicles Nòmades i Veïns se sumen al projecte social d'El Centre, que el 2015 va generar 138 activitats. Al mateix temps s'han fet reformes estructurals de l'edifici, amb recursos propis, sense deutes amb els bancs.
A partir del 2011, la Cooperativa Cafè del Centre, va assumir la gestió de l'històric cafè, que ha esdevingut un punt de trobada per a melòmans, activistes de diverses causes, socis de tota la vida i nous anticapitalistes.
Tots plegats hi posen moltes hores de tasques i reunions però, segons explica Jaume Pieres, actual president, tot respon al fet que “el Centre continua en aquest exercici, avui tant necessari, d'avançar cap al descobriment d'una societat més lliure, més justa i més sàvia”.
El Centre Democràtic, referent d'ideals progressistes a Caldes

A sobre, la façana actual del Centre Democràtic i Progressista de Caldes, recentement rehabilitada, al carrer Corredossos. A la pàgina següent, en cafè del Centre, ple de gom a gom, gestionat sota el model cooperatiu.

El llibre d’actes el Montepio, una mutualitat sanitària per a les famílies sòcies que va existir fins el gener del 1939.

Una imatge del cartell de Teatre pel front, penjat a le sparets del centre.

Una reunió actual de la junta del Centre Democràtic i Progressista.

En cafè del Centre, ple de gom a gom, gestionat sota el model cooperatiu.

La tossuda existència

L'any 1912, l'alcalde, Joan Anglí, trasllada al Casino, al Centre i L'Avenç ( els tres grans ateneus del moment) un ofici del governador civil en el qual es fa saber que mentre no s’acreditin les condicions de seguretat, se suspenguin les funcions públiques en aquestes entitats. Al cap d'uns mesos, només el Casino tindria els permisos en regla. El 1929 l'autoritat governativa va rebre una denúncia en la qual el denunciant, s'identifica amb les sigles J.C i un tret peculiar molt característic en les firmes d'homes d'església d'aquell temps. El nom de l'entitat no s'esmenta però a Caldes tothom podria reconèixer que es tracta del Centre.
Aquests són episodis recollits en un llarg i difícil camí documental encapçalat per la historiadora Amàlia Bosch, que no dubta a dir que “el Centre en els seus anys d'història ha anat passant per dificultats de clara intencionalitat política que donen mostra de la seva tossuda existència”.

En Centre va crear, a inicis del segle XX, l’escola que seguia el model pedagòagic de Ferrer i Guàrdia, sota la direcció dels mestres Serrat i Gorrea i va formar el Cor, adscrit al moviment d’Ansel Clavé. Foto: Arxiu del Centre Democràtic.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara