Les moltes vides de l’Ateneu de Sant Celoni

L'entitat celonina per excel·lència n'ha passat de totes des que es va crear el 1923, enmig de les rivalitats entre dos bàndols polítics i socials, fins a l'actual revitalització associativa sota aixopluc municipal

Josep M. Abril (text)

L’Ateneu de Sant Celoni, creat l'any 1923, però successor d’altres entitats nascudes a finals del segle xix, n'ha passat de totes en els seus més de 90 anys d'història, fins al punt que ara mateix està protagonitzant una nova embranzida, moguda per la força dels seus prop de 300 socis, que l'estan revitalitzant com una entitat cultural i de trobada, tot i que des de 1988 la propietat de l'edifici passés a ser municipal.
L'origen de l'Ateneu és comú a bona part d’aquestes entitats, que sorgeixen a causa de l’eterna rivalitat entre les dues faccions que hi havia a la majoria dels pobles: la competència aferrissada entre els de dalt i els de baix. Des de finals del segle xix, i fins als anys trenta, Sant Celoni estava dividit en dues societats enfrontades: el Centre Popular i cal Xerric, l’entitat que més endavant va donar lloc a l’Ateneu. La divisió en dos bàndols va provocar que al poble hi haguessin dues farmàcies, dos cafès, dos empresaris paletes, dues fàbriques de gasoses, dos estancs, dos basters... Els del Centre anaven amb uns i, els de l’Ateneu, amb els altres. Fins i tot portaven els infants a escoles diferents: si des del Centre defensaven l’ensenyament públic, els de cal Xerric van propiciar els centres privats religiosos. La rivalitat irreconciliable entre uns i altres arribava a extrems que ara, per nosaltres, són difícils d’entendre. El festeig entre un noi del Centre i una noia de cal Xerric, per exemple, era impensable!

Forta rivalitat
Cada societat disposava del seu local i tenia una coral, un equip de futbol, un grup de teatre, una orquestra, una colla del Ball de Gitanes... La competència en totes les activitats que organitzaven era fortíssima: balls, revetlles, carnavals, envelats, festes majors... i lluitaven per veure quina tenia més èxit. Tot i que en teoria eren entitats recreatives i culturals, el rerefons polític era fonamental i l’objectiu primordial era arribar a dirigir el govern local. Les dues forces, però, eren d’ideologia conservadora. El Centre Popular, que havia estat republicà en els orígens, es va enrancir fins a ser el representant polític de monàrquics i centralistes. A cal Xerric i més tard a l’Ateneu, en canvi, s’hi agrupaven els catalanistes seguidors de la Lliga.
A partir 1918 les coses van canviar per als de cal Xerric, que van obtenir la majoria a l’Ajuntament. Des d’aleshores van aconseguir l’hegemonia i van prevaldre sobre els del Centre, que només van recuperar el consistori durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), ja que els era afí políticament i, a més a més, es caracteritzava per l’anticatalanisme.
El Círcol Autonomista la Constància era el veritable nom de cal Xerric, una entitat fundada el 1906 i ubicada al primer pis de l’actual Hotel Suís, a la plaça de la Vila. El local estava ben situat, però aviat es va fer petit. Amb l’augment de socis i el predomini que van aconseguir a finals dels anys deu es van engrescar a construir un local propi, nou i ampli, a la carretera Vella: l’Ateneu. La comissió encarregada de l’obra i Josep Domènech Mansana, l’arquitecte que l’havia de dissenyar, van visitar diversos edificis, com l’Ateneu Aliança del Poble Nou i cafès i teatres de Sabadell, Terrassa, l'Hospitalet, Molins de Rei, Martorell... fins que van seleccionar com a model el de Sant Sadurní d’Anoia. Domènech aleshores també era l’arquitecte municipal i va construir al poble edificis tan emblemàtics com la Casa de la Vila i l’Escorxador (1926). Es va posar fil a l’agulla de seguida i el 1922 es va demanar permís a l’Ajuntament per a la construcció de l’Ateneu. La puixança de l’entitat es va reflectir en la construcció del nou i gran immoble, que es va sufragar amb la venda de títols i llotges que van adquirir les famílies benestants.
El Círcol Autonomista la Constància es va traslladar al local inacabat el 13 de setembre de 1923, just quan Primo de Rivera va fer el cop d’estat. No va ser el començament més oportú, ja que el 1924, durant la dictadura primoriverista, l’Ajuntament en poder del Centre Popular va fer tancar la sala per ordre governativa. Malgrat la prohibició, el jovent de l’Ateneu no va deixar pas de ballar, i els diumenges es traslladava a la Cantina de l’entrada del poble, que ja era al terme municipal d’Olzinelles, o al Pont Trencat, i dansava seguint el ritme d’un piano de manubri. L’acció repressiva per part de les autoritats va produir l’efecte contrari: va provocar simpaties cap a la nova entitat catalanista i va fer créixer el nombre de socis, especialment entre els joves.

Entitat de referència
El magnífic edifici nou de l’Ateneu comptava amb un ampli cafè; una gran sala per al ball i teatre, envoltada de llotges a la platea i amb una galeria al primer pis, i un jardí. L’entitat, però, no va poder legalitzar els estatuts fins al 1925. Els primers anys van ser intensos i l’Ateneu es va convertir en la principal entitat de la vila i de la comarca del Baix Montseny. Començava el temps d’esplendor. Es va afanyar a prendre l’orquestra La Lira al Centre Popular, el qual ja estava en franca decadència. Era l’any 1928. Aleshores l’Ateneu també tenia el cor l’Amistat, una colla de Ball de Gitanes, i un destacat grup de teatre que feia funcions, especialment, durant el temps de quaresma. Més endavant, el 1930, hi va haver una biblioteca gestionada per un grup de joves de l’entitat, la Comissió d’Amics de la Cultura.
El 1931, amb la instauració de la República, va agafar el nom d’Ateneu Republicà per acomodar-se als nous temps. El mateix any va néixer una nova entitat al poble, aquesta vegada d’esquerres: el Casal Català Republicà, que va aplegar els elements progressistes tant de l’Ateneu com del Centre Popular. Mentrestant, fins al 1936, els membres de l’Ateneu, conservadors vinculats a la Lliga i al partit Radical de Lerroux van dirigir la política local. Amb la Guerra Civil, l’edifici, que era cobejat per tothom, es va requisar per esdevenir el casal de la CNT. El 1939, després de la victòria franquista, es va convertir en el local recreatiu de la Falange, fins que es va tornar a legalitzar l’entitat el 1942. El mateix any es va ampliar la capacitat de la sala de ball amb la construcció del segon pis: el galliner.
Després la Guerra Civil la rivalitat amb el Centre Popular va desaparèixer, ja que aquest, malgrat els esforços, no va reeixir mai més. El Casal Català Republicà, no cal dir-ho, també havia desaparegut. L’Ateneu va esdevenir la sala de ball i de teatre per excel·lència de Sant Celoni. També era el local de referència per als veïns dels pobles del Baix Montseny i el marc emblemàtic del teixit associatiu celoní.
A mitjan anys quaranta es va recuperar el Ball de Gitanes (1944 i 1945) i, a més a més, es van organitzar els Jocs Florals de 1946. Eren temps d’embranzida: es va revifar el cor L’Amistat i, al mateix temps, es va formar el grup Amics del Teatre. Cada diumenge hi havia ball a la sala i, per les festes majors, revetlles i altres diades, es feien diverses sessions de danses, concerts i balls. Però compte! Tot això era fora de l’època de quaresma, perquè en aquesta temporada el ball estava prohibit. Les tardes dels diumenges quaresmals s’omplien amb obres de teatre, sarsueles, cinema o espectacles de varietats.

La competència de les discoteques
El 1968 es va remodelar l'exterior de l'edifici, especialment la façana del cafè que donava a la carretera Vella, per donar-li un aire més modern, renovador. Però la davallada ja estava sentenciada. El canvi de modes en l’oci i la diversió festiva dels joves va provocar la crisi de l’Ateneu. Els conjunts van relegar les orquestres de tota la vida, com la Lira, que va desaparèixer els primers mesos de 1968. Però la proliferació de les discoteques en els anys setanta va atreure definitivament el jovent, que va abandonar les sales de ball tradicionals com l’Ateneu.
Des dels primers temps, l’Ateneu havia anat subsistint a base d’emprèstits i hipoteques, però la situació econòmica es va agreujar quan va haver d’eliminar el ball setmanal perquè no sortia a compte de cap manera. Així les coses, el 1978, per treure rendiment de la sala, s’hi va instal·lar un bingo. La sala de l’Ateneu era molt apreciada perquè era l’única de la vila que tenia capacitat per acollir una gran quantitat de persones i, a més a més, disposava d’escenari. Per això, de tant en tant, s’hi organitzaven actuacions, obres de teatre, concerts... especialment per les festes majors. Fins i tot l’Ajuntament llogava l’espai per a fer-hi activitats. A la sala s’hi van fer les primeres conferències i mítings polítics de la democràcia. També hi van actuar Joan Manuel Serrat, Raimon, La Trinca, Lluís Llach...
Finalment, la sala es va haver de clausurar el 1986 a causa del trencament d’una encavallada de la teulada. L’entitat no tenia prou diners per a dur a terme la reparació, i al final, al cap de dos anys, va vendre l’edifici a l’Ajuntament. Era la manera de poder recuperar un espai tan estimat i útil per a la vila, transformat en un equipament municipal. El 1993 es va acabar la rehabilitació, que va potenciar el caràcter de la sala i la va dotar d’unes infraestructures i instal·lacions modernes, uns reptes que l’entitat mai no hauria pogut assolir. La municipalització de l’espai, d’altra banda, va coincidir amb el fet que, a partir dels anys vuitanta, els ajuntaments del país van prendre el relleu a la societat civil en l’organització de les festes majors i altres activitats lúdiques i culturals adreçades al conjunt de la població. Amb els tractes de la compravenda es va reservar la gestió del bar a l’entitat durant 25 anys, fins al 2013, i el dret d’ús de la sala en diferents ocasions, que s’aprofitaven per organitzar alguns concerts dedicats als socis. En aquests temps la societat tenia una vida esmorteïda, latent. Però el desembre de 2013, quan semblava que l’Ateneu havia mort com a entitat, es va formar un grup amb esperit renovador i ganes de tornar a organitzar activitats. L’empenta de la nova junta, que ha programat conferències, concerts i sessions de cinema, intenta consolidar la revitalització de l’entitat, que ara ja s’acosta als 300 socis.
Actualment, des de l’Ajuntament, s’està rehabilitant el bar per posar les seves instal·lacions al dia i convertir-lo en un punt de trobada i dinamització cultural integrat dins del conjunt del teatre i l’Escola Municipal de Música, activa des de 2004. La nova façana, recoberta d’acer i amb els finestrals ampliats, ha recuperat el perfil original i simbolitza aquest afany de renovació i obertura.
Les moltes vides de  l’Ateneu de Sant Celoni

Façana de l’Ateneu, cap a 1929.

Ball a l’Ateneu en la Festa Major de Sant Martí, el novembre de 1984. Aleshores l’Ajuntament llogava la sala i organitzava la festa. Foto: Joan Vidal Ayats, Arxiu d’Imatges de Sant Celoni.

Concert de Cap d’Any, el gener de 2015, amb l’Orquestra Simfònica del Vallès. El concert és una mostra de les activitats que està fent la nova associació Ateneu.. Foto: Arxiu d’Imatges de l’Ateneu.

La sala en la festa de carnaval de 1926, amb el ball del pericon argentí. Foto: Arxiu d’Imatges de Sant Celoni.

Una imatge dels volts de 1933 que mostra com, durant la II República, l’Ateneu va agafar el nom d’Ateneu Republicà. Foto: Arxiu d’Imatges de Sant Celoni.

El cafeter de l’Ateneu, Josep Trunas, que també ensenyava i dirigia el Ball de Gitanes. Foto: Eduard Torras Gené, Arxiu d’Imatges de Sant Celoni.

Ells, endiumenjats, elles, empolainades

L’Ateneu va esdevenir l‘únic lloc permès on nois i noies joves es podien trobar per fer coneixença, ballar i festejar. Això sí, sota la mirada atenta i vigilant de la família des de la llotja i l’esguard xafarder dels veïns. Ells anaven ben endiumenjats, polits i encorbatats; elles, empolainades i amb el millor vestit. Eren els temps de les llistes, quan les noies amb requesta tenien tots els balls compromesos, quan el noi convidava la noia a beguda a la mitja part... “Aquests ballen un ball per altre, un si i un no... això ja vol dir alguna cosa”. Quantes parelles s’han format en els balls dels diumenges de l’Ateneu, seguint els ritmes de l’orquestra La Lira!
L’Ateneu organitzava les festes majors, vetllades i festivals, desfilades de moda, revetlles de Sant Joan i Sant Pere, carnavals, festes dels “quintos” per acomiadar els joves que anaven a fer el servei militar... Entre moltes d’altres activitats, a l’Ateneu s’hi reunien els avis en les festes d’homenatge a la vellesa o s’hi feien els xous del jovent celoní dels anys seixanta.

La sala en la Festa d’Homenatge a la Vellesa, l’any 1956. Foto: Arxiu d’Imatges de Sant Celoni.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara