La col de paperina, que arriba!
És de petites remeses i de curta temporada, ja que són millors ben verdes, ben tocades pel fred, pujades lentament i a punt per menjar a mig hivern
Carles Rué
(text i fotografies)
La nit abans ha plogut. Bones pluges de setembre. Malgrat el dia claríssim i el sol radiant que tenim avui, a primera hora del matí els camps encara són ben xops. Al llarg del camí hi ha més d’un bassal recent que millor passar amb certa precaució, però al capdavall resulta un bonic trajecte que finalment m’aboca a la històrica pairalia de can Pèlacs, al terme de Matadepera, resguardada sota les escarpades parets de la Mola i dels primers contraforts de la llarga carena del Pagès, la que conforma l’espina dorsal del massís de Sant Llorenç del Munt. L’Alba Escalona, l’actual masovera, trempada i cul inquiet, amb granota verda de treball i botes d’aigua fins a mitja cama, ja gairebé m’espera davant la gran porta reixada d’entrada cap als bancals i horts de la banda assolellada de la casa. Li vaig trucar perquè m’expliqués quatre coses sobre la col de paperina, ella que tota la vida l’ha vist, n’ha plantat i n’ha menjat. L’acollida va ser entusiasta des de la primera frase. Així que hi vaig amb bones referències i expectatives.
Mentre passegem entre els solcs dels horts, ja d’entrada m’adverteix que no li acaba de fer el pes que es parli de la col de paperina com si fos una varietat recuperada, ara que alguns sembla que hagin descobert la sopa d’all. L’Alba aclareix que, ras i curt, de col de paperina se n’ha fet sempre, encara que escassa i molt discreta, sense grans produccions, les justes per poder-ne menjar els quatre sabedors incondicionals durant la limitada temporada de la qual se’n pot gaudir. Com ara, si fa o no fa. Sí que es nota, diu, que es comença a conèixer notòriament entre la gent amb cert interès a provar altres coses més enllà de les varietats més comercials que ens fumen a les lleixes dels súpers de grat o per força. La mare de l’Alba, que també es diu Alba i que s’apunta animosament a la conversa, recorda vagament que de col de paperina ja n’havia vist plantar al seu avi allà a can Corbera, una casa a tocar de les Fonts, entre Terrassa i Rubí, d’on eren masovers. I que era gairebé collir i menjar, també si fa o no fa com ara. I que sempre que n’ha vist, ha estat per aquí el Vallès, la zona del Baix Llobregat i el sud del Bages.
Sota comanda
L’Alba m’ensenya les que ara té sembrades de fa poc. En planta poques, les justes per poder-ne vendre sota comanda i a domicili entre els mesos de novembre i gener. Poques vegades va més enllà, ja que considera que amb el fred és quan són més bones per fer-ne trinxat i farcellets de col farcits amb el que més convingui.
Dies més tard m’arribo fins a ca n’Oliveró, entre Terrassa i Martorell, masia també més que centenària del terme de Castellbisbal, allà on el Vallès ja rep els bons aires llobregatins. M’hi esperen l’actual ànima de la finca, en Pere Botifoll, la seva mare, la Rosita Adell, i una noia amb empenta que els ajuda amb tot plegat, la Cristina de Llanos, amb aprenentatge previ a la motxilla de l’Escola Agrària de Manresa i l’Escola de Pastors de Catalunya.
A ca n’Oliveró en fan una més gran extensió, tot i no ser tampoc massa cosa si tenim en compte les grans produccions que poden reeixir d’altres varietats. En Pere té parada al Mercat de la Independència de Terrassa entrant per les escales de la confluència de la Rasa amb el carrer del Peix. I quan en té, les ven allà. Té clients fidels que hi fan cap expressament a comprar-ne, molta gent gran que n’havia menjat dels horts de casa i saben que a la seva parada sempre n’hi hagut, però també gent més jove coneixedora o interessada per les varietats més nostrades i que en gasten sempre que n’hi ha.
Una verdura de devoció
Només arribar a ca n’Oliveró, mentre m’espero que en Pere i la Cristina enllesteixin una tasca i em puguin rebre, establim conversa amb la Rosita. Em diu que li agrada que parlem de la col de paperina perquè tot i ser poc coneguda és una bona col que sempre han intentat poder oferir a la parada del mercat. Ella recorda, quan hi estava al capdavant, alguns clients que n’eren especialment devots. Quan en portava al mercat ja sabia que les tenia pràcticament totes venudes. I la cosa segueix més o menys així, segons em confirma en Pere al cap d’una estona. És una col de petites remeses però de venda gairebé assegurada. Em confirma també que és una col de molt curta temporada, ja que són millors quan són ben verdes, ben tocades pel fred, pujades lentament i a punt per consumir a mig hivern. Algun any ha aconseguit allargar la temporada màxim fins a finals de març o principis d’abril i, tot que ja se’n pot trobar a partir de novembre, ell considera que les millors són les de gener i febrer, sempre abans que arribin les pluges i els migdies de bonança de finals d’hivern, moment en què es podreixen amb facilitat. Una altra pega que li troba és que si no es consumeix al punt, ben verda i abans que les fulles creixin massa, treu massa nervi i s’esgrogueeix en molt pocs dies, minvant sensiblement el seu bon gust i característiques organolèptiques tan apreciades.
Ara, mentre ens les mirem, quan tot just encara treuen les primes fulles recargolades, una de les coses que més preocupa en Pere és la plaga de l’eruga de la col. Certament, els camps són ben plens de papallones, molt boniques, sí, però responsables d’anar escampant els ous de les quals en sortiran les larves famèliques, una de les pitjors malediccions d’aquestes delicades i perfumades cols de paperina. Gairebé sempre, però, se n’acaben salvant una bona pila. Fent anar de corcoll, això sí, al pagès que fa el que bonament sap i pot per tal de tenir-les sota control. Vistes així, voleiant erràticament entre els solcs, fan bonic. Bellesa traïdora, però, que enganya, no massa bona portadora de res que pugui ser beneficiós a llarg termini. Ja se sap, tot allò que és bo, es fa esperar, i, en aquest cas, hi podríem afegir que es fa pregar. Finalment, però, aviat, qui en vulgui, podrà buscar la col de paperina pels horts i entre les caixes exposades a les parades d’algun pagès del Vallès que n’hagi sabut exercir el cultiu amb la saviesa i la pràctica exacta per poder-nos-la oferir esperem que per molts anys. Ja ens ho explicareu!
El Consorci de Turisme del Vallès Occidental, amb el Suport de la Xarxa Productes de la Terra de la Diputació de Barcelona, dóna suport a les empreses
productores i elaboradores artesanals de la comarca, per a la revalorarització dels productes agroalimentaris de qualitat de la comarca.
Patrimoni Alimentari
