Galeria de personatges dels dos bàndols

FRANCESC BUSQUETS (Valldoreix, 1672 – Viena, 1734), coronel d’infanteria victoriós a Talamanca (1714). Aquest fill de la pagesia benestant vallesana de finals del segle XVII va conjugar la gestió del patrimoni familiar amb la política municipal i, més tard, forçat per les circumstàncies del moment, amb la guerra com a militar. Jurà Felip com a rei a les Corts de Barcelona de 1701-1702 però després optà pel bàndol austriacista. Participà a la batalla de Talamanca i a la defensa final de Cardona contra el setge borbònic. Desposseït de les seves propietats, arrasades i cremades al final de la guerra, va emprendre el camí de l’exili vienès, on va rebre una pensió de l’emperador Carles. Va ser enterrat a l’església de la Mare de Déu de Montserrat de Viena. Després de la seva mort, el seu fill va poder refer les seves propietats.
PERE BRICHFEUS (Castellterçol, 1670 – Viena, 1724), coronel de cavalleria victoriós a Talamanca. En Brichfeus era descendent d’immigrants occitans establerts a Castellterçol al segle XVII i dedicats al negoci de la llana. El castellterçolenc era un home culte que es doctorà en Arts i encarna l’ascens de moltes famílies de l’època: Pere Brichfeus arribà a ser prohom del consell de la vila de Terrassa, on s’havia instal·lat anys enrere i on regentava diversos negocis. Com a síndic terrassenc va representar la ciutat a les Corts que juraren Felip com a rei. A partir de 1705 s’enrolà en els exèrcits de Carles on va participar de la defensa a ultrança de Barcelona com a coronel d’un regiment de dragons (cavalleria). Després de la caiguda de l’11 de setembre de 1714 es refugià a Cardona, fins a la seva presa el dia 18 del mateix mes. S’exilià a Viena i seguí en la carrera militar, lluitant per a l’Emperador contra els turcs.
JOAN BAPTISTA TALLADELLA (Castellterçol, 1672 – Viena, ?), capità del regiment de Dragons i company d’armes d’en Brichfeus. Defensor de Barcelona (1714). Paisà de Pere Brichfeus, Joan Talladella va servir a les ordres d’aquest en el seu regiment com a capità de cavalleria, entrant en l’exèrcit cap al final de la guerra. Va participar de la defensa final de Barcelona, com detalla la relació de catalans exiliats a Viena localitzada per Agustí Alcoberro: “Juan Tayadella es catalán y sirvió solamente en la última defensa de Barcelona de capitán de cavallos del regimiento Brifeu (...). Hállase aquí [Viena] desde el año 1716, que llegó”. Acabà els seus dies, com els seus companys, pensionat per Carles, tot i que no sabem si seguí en la carrera militar.
JOSEP GALCERAN DE PINÓS (Barcelona, 1665 – Burgos, 1718), defensor de Barcelona (1714) i custodi de la bandera de Santa Eulàlia l’11 de setembre. Galceran de Pinós era un noble vallesà que jugaria un paper fonamental en diversos moments de la guerra a Catalunya i en el setge final de Barcelona. Va ser un dels primers catalans en rebre Felip V en la seva entrada al Principat per jurar el càrrec. De fet, el Rei va concedir-li el títol de Marquès de Barberà. Però Galceran mudà aviat cap a la causa austriacista, com la majoria dels seus companys. Des del 1713 va ser un partidari tenaç de la guerra a ultrança, resistint fins al final a Barcelona. El matí de l’11 de setembre de 1714, Galceran de Pinós ajudava al conseller en cap Rafael Casanova a custodiar la bandera de Santa Eulàlia, símbol de la ciutat. Al final de la guerra fou empresonat.
FRANCESC DE PERPINYÀ (Granollers, 1675 – 1730), diputat de la Generalitat i defensor a ultrança de Barcelona. El fill del casal dels Perpinyà-Masferrer de Granollers va patir greument les conseqüències no només d’haver format part del darrer govern de la Generalitat abans de la seva supressió sinó també d’haver-se negat a jurar fidelitat a Felip V un cop guanyada i finalitzada la guerra. Els seus béns van ser segrestats per la monarquia i la família va iniciar un periple penós a la recerca de recursos i préstecs. Després de la Pau de Viena de 1725, en què Felip i Carles es reconeixien mútuament en els seus dominis, Francesc va poder recuperar els seus béns, tot i que la seva família va arrossegar deutes durant dècades. La seva vídua, Maria Rosa Santpere, una pubilla de Corró d’Avall, encara pagava el 1744 dues-centes lliures anuals per préstecs (vegeu Xavier Ciurans, Els Masferrer. Estudi d’una nissaga benestant del Vallès, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010).
JOSEP APARICI (Caldes de Montbui, 1654 – Barcelona, 1731), funcionari reial, geògraf i aplicador del cadastre. El primer català en publicar un mapa de Catalunya –la seva cèlebre Nueva descripcion geographica del principado de Cataluña (1720), vegeu Vallesos, 6, pp. 88-91– havia sortit de Caldes per emprendre la carrera de funcionari fiscal de la monarquia. Instal·lat a Barcelona des de 1677, va protagonitzar un ascens meteòric que el va portar a la funció pública, on va entrar com a ajudant de tresorer de Catalunya el 1690. Entre les seves funcions estava assistir econòmicament les tropes desplaçades arreu del territori. En aquests viatges prenia les notes que després l’ajudarien a confeccionar els seus mapes. Després de la mort de Carles II, el calderí va restar fidel a Felip V. Amb la Nova Planta, Aparici va implantar el nou impost del cadastre a Catalunya. Aquesta fidelitat a la monarquia borbònica va garantir-li l’estatus social i econòmic. [D.S.]

Els escuts de les dues cases reials confrontades: a l’esquerra el dels Àustries i a la dreta, dels Borbons.

El borbònic Francesc Ametller i l’austriacista Antoni Meca, dos fills de Castellar del Vallès, protagonistes destacats

Ben bé semblés que només el destí pot posar dos paisans en posicions tan diametralment oposades però alhora tan reveladores dels fets històrics com les destinades a homes amb influents posicions en l’aparell de l’Estat. Aquest és el cas de dos fills de Castellar del Vallès, Francesc Ametller (Castellar del Vallès, c. 1658 – Madrid, 1726) i Antoni Meca (Castellar del Vallès, ? – ?, 1755), que van destacar com a servidors públics de Felip i de Carles, respectivament, tot i que en àmbits també ben diferents. Ametller, un advocat d’origen pagès que va arribar a ser catedràtic de la Universitat de Barcelona, va viure una fulgurant carrera gràcies al seu prestigi com a jurista. A Ametller, el decantament de Catalunya cap al bàndol de l’arxiduc Carles el va agafar exercint de regent de l’Audiència Reial de Mallorca. El castellarenc va esforçar-se per mantenir l’illa fidel a Felip, en va: després de l’arribada de la flota anglo-holandesa a Palma va preferir no involucrar-se amb l’administració austriacista i marxà a Sicília –borbònica– a exercir de consultor del virrei Filippo Spínola. A partir d’aleshores la trajectòria d’aquest castellarenc estarà per sempre més vinculada a la figura de Felip V. Serà promogut al Consell d’Itàlia, òrgan de govern del Rei per als seus territoris italians, responsabilitat que el portarà a Madrid l’abril de 1713, només uns dies abans que les potències implicades en la guerra signin la pau i els anglesos abandonin la lluita dels catalans. Només un any més tard, Francesc Ametller serà nomenat membre del Consell de Castella i participarà activament de les reunions que planificaran la caiguda definitiva de Catalunya i de Barcelona. Aquest protagonisme i la seva dilatada trajectòria com a jurista el deixarà en una posició privilegiada per dissenyar el règim polític resultant de la conquesta de Barcelona l’11 de setembre de 1714: Ametller serà l’autor de la ponència que donarà lloc al Decret de Nova Planta (1716), que va abolir les institucions catalanes. Després, i fins a la seva mort, viurà a Madrid convertit en un dels principals consellers catalans del rei.
A Madrid, precisament, havia viatjat uns anys enrere un altre castellarenc, Antoni de Meca, tot i que en circumstàncies ben diferents. Meca, com a militar, havia posat les seves armes al servei de l’arxiduc Carles molt precoçment. El vallesà ja havia mostrat la seva antipatia envers Felip des de les mateixes Corts de 1701-02, quan signà el dissentiment general contra les peticions dels representants del jove rei Borbó. El 1706 va participar de la defensa de Barcelona en el primer setge borbònic contra la capital catalana i va ser un dels principals defensors del castell de Montjuïc. Va ser el 28 de setembre de 1710 quan Meca va assaborir, efímerament, el sabor de la victòria del seu senyor, el rei Carles, quan va poder desfilar triomfalment pels carrers de Madrid al capdavant de les Reials Guàrdies Catalanes tot seguit del seu Rei i els seus estendards victoriosos que, per segona vegada, aconseguien ocupar la capital de la monarquia hispànica. A la plaça Mayor de la vila, però, Meca, com Carles, van palpar la freda rebuda d’un poble madrileny que no volia l’Arxiduc com a monarca. Antoni de Meca tornarà a Catalunya per mantenir la defensa del Principat fins que, declarant-se contrari a la guerra a ultrança que alguns catalans voldran mantenir, abandonarà Barcelona el juliol de 1713 per retirar-se al seu domicili de Sabadell, on viurà la resta de la seva vida. Ametller i Meca, cara i creu d’una guerra a dues bandes però sortits d’una mateixa pàtria xica, la castellarenca, viuran els destins propis de vencedors i vençuts. L’un a la Cort a Madrid, l’altre en el seu silenci vallesà. [D.S.]

El Borbó Felip V com a rei d'Espanya, vestit a la moda espanyola, per Jacint Rigau (1701).