Com el Vilaret no hi havia res
Isidre Grau i Antolí (text) , Eduardo Abarca (il·lustració)
Quan en Tòfol Llobet i Casagran va néixer a la cuina del Vilaret, es veu que son pare va sortir a l’era del mas per cridar la bona nova i es va trobar sense ningú que l’escoltés. Els jornalers dallaven als camps de la riera i des d’aquell turó el món era una paleta de verds, sense més pedres a la vista que les del Tibidabo, Sant Llorenç del Munt i el Puig de la Creu. La mare era una dona tan coratjosa que el part la va sorprendre fent calderada per al bestiar, no va tenir temps d’arribar al catre i sort d’una sogra molt bregada. Això era el 1920, però amb noranta anys repicats l’home no s’estava de repetir-ho a en Bernat, aquell besnét amb ínfules d’arqueòleg, a qui volia convèncer per tornar al casalot abandonat a excavar el soterrani.
El noi prou s’ho sabia tot de la masia més imponent entre Caldes i Sabadell, amb un 1615 esculpit a la llinda i dues torres de guaita que la feien majestuosa, però volia més dades sobre la hipotètica galeria dels misteris. En Tòfol només podia repetir el que li havia contat el seu avi Ferriol –un vell amb fama de grillat, que ni prop del foc deixava el bastó amb el puny de plata: “Mira què et dic, per la Guerra del Francès es va obrir un pas que va del celler a sota la riera i va servir de rebost. T’asseguro que, pel cap baix, hi ha cofres amb monedes d’or i de plata, a més d’un niu d’armes que vés a saber”. Però el besnét malfiava, ni que li jurés que el tresor era rere la tàpia de maons al final del celler, aquell pegat que el tenia obsedit des que va tornar de la guerra i son pare ja havia fet net dels desastres dels milicians. Tota la vida pensant que l’havia d’esbotzar i se li havia fet tard.
“Si un dia hi anem amb pic i pala, ho veuràs amb els teus ulls com jo ho vaig veure amb els meus el dia que l’avi Ferriol m’hi va dur. Era un cau de teranyines, tapat amb quatre fustes; anàvem amb dues espelmes i només recordo barrils i embalums que la por em confonia amb bèsties malignes”, insistia en Tòfol, abans de reiterar que la guerra ho havia capgirat tot, perquè el pare era molt de missa, li van requisar la masia i sort dels oncles de Sabadell. Ara bé, si ell no sabia com havia anat la guerra al Vilaret era perquè l’havien cridat al front amb la Lleva del Biberó i va trigar tant a tornar que son pare ja havia esborrat els rastres dels militars i tenia el pensament de vendre’s la casa.
Va ser quan ell es va plantar, res de vendre, que allà havia nascut i allà volia morir, fent de pagès. Com que era tossut de mena, se’n va sortir, almenys mentre d’ell va dependre. Allà dalt va pujar una nova família, amb dos nois i una noia que hi van créixer ben sans i contents, malgrat que la pau no va durar gaire, ja que a primers dels seixanta van començar a caure molts pins i les quarteres es venien a preu d’or per aixecar-hi polígons industrials o urbanitzacions de segona residència. Al principi només eren taques llunyanes al paisatge, fins que la malura es va apoderar de la mateixa falda del Vilaret.
N’hi deien el Polígon, fins que un publicitari el va batejar com a Valley Vallès i va ser el més celebrat d’aquella època. Les naus es van estendre al llarg de tres quilòmetres de carretera, fins que aviat es van enfilar pels carrers paral·lels que escalaven el pendent, just a les immediacions de la masia. Llavors van sorgir les pressions per vendre les terres de l’altre costat, però ell s’hi va resistir, amb el jurament infatigable: “Mentre jo sigui viu, no vendré ni un pam”.
La voluntat hi era, però després va venir aquell any de la desgràcia que en Bernat se sabia de memòria: el setanta-cinc, amb els dos fills i la filla desentesos de la terra i establerts a Sabadell, de cop se li mor la dona. N’hi havia per claudicar, però tenia un bon advocat per espantar-li els voltors, i se’n va sortir amb un parell de mossos llogats. Llàstima que el vuitanta-quatre li va tocar la definitiva: una coça de cavall que el va deixar baldat per sempre de l’esquena i així va estrenar el via crucis per hospitals i residències, i després de fill en fill. Va ser quan el gran, xef d’un hotel cèntric, va tenir l’acudit de convertir el Vilaret en un restaurant de sabor rural, que tant donaria servei al personal del polígon com s’especialitzaria en sopars medievals els caps de setmana. Per la família va ser un gran èxit, mentre que ell plorava en secret i maleïa els papers que li feien firmar tot sovint com si fos un enze. Prou veia als prospectes i als vídeos que la casa del seu cor s’havia convertit en un bolet al bell mig del polígon.
Al final només s’esplaiava amb en Bernat, que s’ho escoltava com batalletes prehistòriques. Ell només havia viscut la fugida d’empreses del Valley Vallès per la gran crisi, fins que les darreres van optar per la deslocalització, el restaurant de l’oncle-avi va tancar per absència de clients i algun polític local va apuntar la proposta de declarar el conjunt del turó parc arqueològic i industrial, amb rutes especialitzades per sectors.
En Tòfol havia anat seguint la decadència des de la reclusió al pis de la filla, l’àvia d’en Bernat, en plena plaça del Mercat. Quan el xicot hi anava de visita, aprofitava per punxar-lo: “A tantes excavacions que vas, jo te’n regalo una que farà caure de cul els teus col·legues!”, i l’altre, com si sentís ploure.
Potser s’hi hauria resignat per allò de qui dia passa any empeny, però quan el telenotícies va escampar la sensacional notícia, se li va encrespar la sang. Un grup d’inversionistes xinesos pensava adquirir les ruïnes del Valley Vallès per convertir-les en una immensa ciutat comercial que dinamitzaria tota la comarca. En la maqueta del projecte, quedava palès que la quatricentenària masia d’El Vilaret esdevindria la seu del parc.
Es va callar tanta amargura, mentre al menjador tothom saltava i ballava. Tan sols l’endemà va trucar secretament a en Bernat: “Ha arribat l’hora, vine, hem de parlar”, i es va quedar ben planxat quan el xicot salta: “Deixa’t estar de quimeres i viu tranquil!”. De nit, es va discutir amb l’avi Ferriol per haver-lo entabanat amb històries de tresors, però li va reafirmar els seus juraments més íntims. Únicament que se sentia ben sol per complir-los i hauria de bellugar els seus contactes, que ell sempre havia estat un home de recursos.
El vint-i-tres de juny encara va dinar a taula, com si res. Va fer una curta migdiada i va dir que se n’anava a aquell casal d’avis que solia revolucionar amb les seves idees de bomber. Tot ben normal, fora d’agafar el bastó de més mudar, el de l’empunyadura de plata.
Després de denunciar-ne la desaparició, els del casal van confirmar que aquella tarda no hi havia anat. L’únic testimoni fiable, fins ara d’ús familiar, és el d’un taxista que va deixar un home de les seves característiques al dret del Valley Vallès. S’hi va fixar perquè, tot i caminar molt coix, duia una motxilla pesant i l’esperaven dos homes dins d’una furgoneta rònega, amb matrícula sospitosa, que ningú no ha identificat.
De fet, la filla només frisava per la trigança en un vespre com el de Sant Joan, quan va escoltar la notícia d’última hora per la tele. Damunt l’obsolet Valley Vallès s’estava produint un impressionant castell de focs, tan enlluernador com paorós, que tenia desconcertades les autoritats que no sabien de cap espectacle pirotècnic autoritzat.
L’endemà els experts de la policia van confirmar que la vella masia del Vilaret havia quedat destruïda per l’esclat d’un presumpte arsenal del temps de la guerra, mentre que bona part de teulades de les naus havien resultat greument afectades pel bombardeig. El cas roman en secret de sumari.
La desaparició de l’ancià de Sabadell, Tòfol Llobet i Casagran, continua sent un enigma pendent de resoldre. En tot cas, a ningú se li ha acudit vincular-lo amb les insòlites explosions de la revetlla a la seva casa natal. Tan sols que l’antic propietari del restaurant es guarda un fragment de bastó amb empunyadura de plata que va trobar entre el fumeral l’endemà de la desgràcia que li va tallar les ales.
El noi prou s’ho sabia tot de la masia més imponent entre Caldes i Sabadell, amb un 1615 esculpit a la llinda i dues torres de guaita que la feien majestuosa, però volia més dades sobre la hipotètica galeria dels misteris. En Tòfol només podia repetir el que li havia contat el seu avi Ferriol –un vell amb fama de grillat, que ni prop del foc deixava el bastó amb el puny de plata: “Mira què et dic, per la Guerra del Francès es va obrir un pas que va del celler a sota la riera i va servir de rebost. T’asseguro que, pel cap baix, hi ha cofres amb monedes d’or i de plata, a més d’un niu d’armes que vés a saber”. Però el besnét malfiava, ni que li jurés que el tresor era rere la tàpia de maons al final del celler, aquell pegat que el tenia obsedit des que va tornar de la guerra i son pare ja havia fet net dels desastres dels milicians. Tota la vida pensant que l’havia d’esbotzar i se li havia fet tard.
“Si un dia hi anem amb pic i pala, ho veuràs amb els teus ulls com jo ho vaig veure amb els meus el dia que l’avi Ferriol m’hi va dur. Era un cau de teranyines, tapat amb quatre fustes; anàvem amb dues espelmes i només recordo barrils i embalums que la por em confonia amb bèsties malignes”, insistia en Tòfol, abans de reiterar que la guerra ho havia capgirat tot, perquè el pare era molt de missa, li van requisar la masia i sort dels oncles de Sabadell. Ara bé, si ell no sabia com havia anat la guerra al Vilaret era perquè l’havien cridat al front amb la Lleva del Biberó i va trigar tant a tornar que son pare ja havia esborrat els rastres dels militars i tenia el pensament de vendre’s la casa.
Va ser quan ell es va plantar, res de vendre, que allà havia nascut i allà volia morir, fent de pagès. Com que era tossut de mena, se’n va sortir, almenys mentre d’ell va dependre. Allà dalt va pujar una nova família, amb dos nois i una noia que hi van créixer ben sans i contents, malgrat que la pau no va durar gaire, ja que a primers dels seixanta van començar a caure molts pins i les quarteres es venien a preu d’or per aixecar-hi polígons industrials o urbanitzacions de segona residència. Al principi només eren taques llunyanes al paisatge, fins que la malura es va apoderar de la mateixa falda del Vilaret.
N’hi deien el Polígon, fins que un publicitari el va batejar com a Valley Vallès i va ser el més celebrat d’aquella època. Les naus es van estendre al llarg de tres quilòmetres de carretera, fins que aviat es van enfilar pels carrers paral·lels que escalaven el pendent, just a les immediacions de la masia. Llavors van sorgir les pressions per vendre les terres de l’altre costat, però ell s’hi va resistir, amb el jurament infatigable: “Mentre jo sigui viu, no vendré ni un pam”.
La voluntat hi era, però després va venir aquell any de la desgràcia que en Bernat se sabia de memòria: el setanta-cinc, amb els dos fills i la filla desentesos de la terra i establerts a Sabadell, de cop se li mor la dona. N’hi havia per claudicar, però tenia un bon advocat per espantar-li els voltors, i se’n va sortir amb un parell de mossos llogats. Llàstima que el vuitanta-quatre li va tocar la definitiva: una coça de cavall que el va deixar baldat per sempre de l’esquena i així va estrenar el via crucis per hospitals i residències, i després de fill en fill. Va ser quan el gran, xef d’un hotel cèntric, va tenir l’acudit de convertir el Vilaret en un restaurant de sabor rural, que tant donaria servei al personal del polígon com s’especialitzaria en sopars medievals els caps de setmana. Per la família va ser un gran èxit, mentre que ell plorava en secret i maleïa els papers que li feien firmar tot sovint com si fos un enze. Prou veia als prospectes i als vídeos que la casa del seu cor s’havia convertit en un bolet al bell mig del polígon.
Al final només s’esplaiava amb en Bernat, que s’ho escoltava com batalletes prehistòriques. Ell només havia viscut la fugida d’empreses del Valley Vallès per la gran crisi, fins que les darreres van optar per la deslocalització, el restaurant de l’oncle-avi va tancar per absència de clients i algun polític local va apuntar la proposta de declarar el conjunt del turó parc arqueològic i industrial, amb rutes especialitzades per sectors.
En Tòfol havia anat seguint la decadència des de la reclusió al pis de la filla, l’àvia d’en Bernat, en plena plaça del Mercat. Quan el xicot hi anava de visita, aprofitava per punxar-lo: “A tantes excavacions que vas, jo te’n regalo una que farà caure de cul els teus col·legues!”, i l’altre, com si sentís ploure.
Potser s’hi hauria resignat per allò de qui dia passa any empeny, però quan el telenotícies va escampar la sensacional notícia, se li va encrespar la sang. Un grup d’inversionistes xinesos pensava adquirir les ruïnes del Valley Vallès per convertir-les en una immensa ciutat comercial que dinamitzaria tota la comarca. En la maqueta del projecte, quedava palès que la quatricentenària masia d’El Vilaret esdevindria la seu del parc.
Es va callar tanta amargura, mentre al menjador tothom saltava i ballava. Tan sols l’endemà va trucar secretament a en Bernat: “Ha arribat l’hora, vine, hem de parlar”, i es va quedar ben planxat quan el xicot salta: “Deixa’t estar de quimeres i viu tranquil!”. De nit, es va discutir amb l’avi Ferriol per haver-lo entabanat amb històries de tresors, però li va reafirmar els seus juraments més íntims. Únicament que se sentia ben sol per complir-los i hauria de bellugar els seus contactes, que ell sempre havia estat un home de recursos.
El vint-i-tres de juny encara va dinar a taula, com si res. Va fer una curta migdiada i va dir que se n’anava a aquell casal d’avis que solia revolucionar amb les seves idees de bomber. Tot ben normal, fora d’agafar el bastó de més mudar, el de l’empunyadura de plata.
Després de denunciar-ne la desaparició, els del casal van confirmar que aquella tarda no hi havia anat. L’únic testimoni fiable, fins ara d’ús familiar, és el d’un taxista que va deixar un home de les seves característiques al dret del Valley Vallès. S’hi va fixar perquè, tot i caminar molt coix, duia una motxilla pesant i l’esperaven dos homes dins d’una furgoneta rònega, amb matrícula sospitosa, que ningú no ha identificat.
De fet, la filla només frisava per la trigança en un vespre com el de Sant Joan, quan va escoltar la notícia d’última hora per la tele. Damunt l’obsolet Valley Vallès s’estava produint un impressionant castell de focs, tan enlluernador com paorós, que tenia desconcertades les autoritats que no sabien de cap espectacle pirotècnic autoritzat.
L’endemà els experts de la policia van confirmar que la vella masia del Vilaret havia quedat destruïda per l’esclat d’un presumpte arsenal del temps de la guerra, mentre que bona part de teulades de les naus havien resultat greument afectades pel bombardeig. El cas roman en secret de sumari.
La desaparició de l’ancià de Sabadell, Tòfol Llobet i Casagran, continua sent un enigma pendent de resoldre. En tot cas, a ningú se li ha acudit vincular-lo amb les insòlites explosions de la revetlla a la seva casa natal. Tan sols que l’antic propietari del restaurant es guarda un fragment de bastó amb empunyadura de plata que va trobar entre el fumeral l’endemà de la desgràcia que li va tallar les ales.