La petja vallesana d'Isabel Villamartín, la primera “Flor Natural” moderna
L'escriptora, guanyadora dels primers Jocs Florals de la Renaixença, va morir a la Garriga i és enterrada a Granollers
Francesc Viñas
(text)
L’1 de maig de 1859 es reinstauraven els Jocs Florals de Barcelona. Al capdavant hi havia els noms més significats de la Renaixença, els que volien, sobretot, recuperar el català literari acadèmic i medievalitzant. Eren, entre altres, els joves Víctor Balaguer, Guillem Forteza, Salvador Estrada i Antoni de Bofarull, que des de feia temps es reunien al Café de las Delicias, al costat del Teatre Principal, amb la intenció de revifar el passat gloriós de les lletres catalanes. La primera festa literària floralesca la va presidir Manuel Milà, acompanyat de Joaquim Rubió i fins a set mantenidors amb una gran plèiade d’adjunts. L’acte de lliurament dels premis va tenir un to solemne en el Saló del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. El guardó màxim, la “Flor Natural”, el va obtenir l’escriptora Isabel de Villamartín amb el poema “Clemencia Isaura”.
En la seva llarga poesia narrativa premiada als Jocs Florals barcelonins de 1859, Isabel de Villamartín va voler honorar aquesta enigmàtica dama, musa i mecenes dels poetes (trobadors) occitans. Segueix la llegenda recollida per M. de Fouy, que relata la vida de Clemència Isaura i en especial el seu amor pel jove Raül, fill del comte Raimon. La mort, a la guerra, del seu amant l’empeny a dedicar-se de ple a promocionar i ressuscitar els jocs florals medievals de Tolosa de Llenguadoc.
Nascuda a Galícia
Avui sabem que Isabel de Villamartín i Thomàs va néixer el 1837 al poble gallec d’A Guarda, molt a la vora de la frontera portuguesa. El seu pare, Ramon de Villamartín, segurament era un militar madrileny, i la seva mare, Peregrina Thomàs, era d’un poble de l’Empordà. Va passar la seva infantesa i joventut entre Girona i Barcelona, on es va relacionar amb els principals promotors de la Renaixença, especialment amb Víctor Balaguer, el seu protector i defensor. De tal manera que aquest escriptor va arribar a batre’s en duel per la jove poeta als boscos de Vallvidrera.
Villamartín va freqüentar les tertúlies literàries que se celebraven a casa de l’escriptora barcelonina Josefa Massanès, on es llegien poesies de Francesc Camprodon, Maria Mendoza de Vives o d’ella mateixa. També va participar en les obres poètiques col·lectives, Los trobadors nous (1858), Los trobadors moderns (1859) i en l’homenatge a Anselm Clavé i les seves corals proletàries, El libro del obrero (1862). Va escriure a la revista dirigida per Pelai Briz, Calendari català, on publica l’oda “La Font de la riquesa”, que lloa el geni “emprenedor e industriós dels catalans”.
A més de guanyar la “Flor Natural” als primers Jocs Florals moderns de Barcelona, el 1861 va obtenir la “Violeta d’Or i Plata” pel seu poema “Creu de Cristo”.
Malgrat la poca informació biogràfica disponible, és segur que el 1866 es trobava a Madrid –on vivien els seus pares– i col·laborava a la revista El Correo de la moda, que dirigia l’escriptora Ángela Grassi, dins d’una línia d’un cert feminisme conservador.
Va escriure en català i en castellà obres com el recull de poesies Horas crepusculares (1865) i el drama estrenat al Teatro del Circo de Barcelona, Un dia de lágrimas (1859).
Habitual dels balnearis garriguencs
Als últims anys de la seva vida va passar temporades a un dels balnearis incipients de la Garriga, el dels banys de Josep Martí Gay. És en aquest establiment on a les quatre de la tarda del primer d’octubre de 1877 moria d’una embòlia. Va ser enterrada a Granollers.
Una de les escriptores contemporànies d’Isabel de Villamartín, Faustina Saez de Melgar, va escriure el 1883: “En pocos años han pagado su tributo varias de las que más honraban las letras españolas: la Avellaneda (1873), Fernán Caballero (1877), Isabel de Villamartin (1877), Blanco Gassó (1877) Ángela Grassi (1883), nombres que en otra nación serían imperecederos en España serán unas ráfagas de humo disipadas muy pronto en su horizonte nebuloso.”
Tal com malda des de diversos àmbits l’escriptora i professora Lluïsa Julià, a qui dec la primera noticia d’Isabel de Villamartin, ja és hora que es doni a conèixer els noms i l’obra de dones com la nostra escriptora nascuda a Galícia, que va contribuir al nostre redreçament cultural en l’època en què els partidaris del “català acadèmic” i els del “català que ara es parla” configuraven la Renaixença.
Patrimoni Literatura
