El soroll del motor es barrejava amb el pas dels trens i l'anar i venir del trànsit. L'aigua penetrava entre els solcs, de les patates als tomàquets i d'aquí a les cebes. Un gos, aliè al reg, bordava lluny.
Eren les set del capvespre i les hortalisses que havia sembrat aquest hivern ja estaven regades. Juan havia arribat abans aquella tarda. Entre les vies de l'AVE i el Rodalies té un hort amb dos dels seus germans, la font de bona salut que omple el seu dia a dia. No li agraden els bars ni els casals d'avis i no vol passar-se el dia a casa davant de la tele, ara que està jubilat. Camina cap a l'hort acompanyat de la seva esposa, “un ratito todos los días”, com li aconsella el seu metge. Quan tornin portaran uns tomàquets per al sopar i uns altres per repartir entre els fills.
Avui havia arribat abans. Al matí ho havien deixat tot preparat. La casa recollida, la comprada feta. A la tarda havien de baixar abans a l'hort perquè la nit no els agafés enfangats. Treballar al camp els uneix als seus orígens. Fa gairebé quaranta anys que van deixar el poble, a Andalusia, buscant fortuna a Barcelona.
“Baixar a l'hort” representa per al Juan una nova rutina que el fa sentir-se útil. “Fa vint anys que venim aquí. Abans, en les estones que ens deixava la fàbrica. Ara, cada matí, quan m'aixeco ja sé que haig d'anar a fer un volt a l'hort, a veure si les patates necessiten aigua o les bledes ja estan per recollir”. I al costat seu, altres veïns havien ocupat terrenys als afores de la Llagosta.

Solars abandonats, públics o privats
El 1999 l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) va encunyar el terme “Agricultura urbana i periurbana” (AUP) per referir-se a “pràctiques agrícoles dins dels límits o als voltants de les ciutats de tot el món i inclou la producció, i en alguns casos el processament de productes agropecuaris, pesquers i forestals”. Entén per agricultura urbana “la practicada en petites superfícies (solars, horts, marges, terrasses, recipients) situades dins d'una ciutat i destinades a la producció de cultius i la cria de bestiar menor o vaques lleteres per al consum propi o per a la venda en mercats del veïnatge”. Es va constituir en el marc de la seguretat alimentària als països subdesenvolupats, encara que també es troba en expansió als països desenvolupats.
Els horts o jardins tenen diversos noms. Són coneguts com kleingärten a Àustria, Suïssa i Alemanya; allotment gardens al Regne Unit; jardins ouvriers i jardins familiaux a França i Bèlgica; shimin-noen a Japó o community gardens als Estats Units. A Catalunya es parla d'horts en precari o informals, del fals xalet, el mas del pobre, la parcel·la del desocupat, el jardí de l'obrer o l'espai d'oci del jubilat...
Els horts urbans sorgeixen en solars abandonats, públics o privats dins de la ciutat, en petits espais com ara patis, balconades i terrasses; a les escoles i en terrenys que els ajuntaments cedeixen. I són usats per persones habitualment d'origen rural però que viuen a les ciutats.

Els horts urbans sorgeixen en solars abandonats, públics o privats dins de la ciutat, en petits espais com ara patis, balconades i terrasses; a les escoles i en terrenys que els ajuntaments cedeixen

Són espais que alleugen les condicions d'amuntegament i pobresa dels barris obrers, produïdes pel procés d'industrialització i les migracions del camp a la ciutat del segle xix.
En la primera meitat del xx estaven lligats a les grans guerres. Com que l'arribada d'aliments no estava assegurada, els governs van promoure l'acte de proveïment a través del cultiu i la cria d'animals de corral. La reconstrucció de les ciutats occidentals després de la Segona Guerra Mundial no va deixar espai per als horts urbans. A la fi dels seixanta i durant la dècada dels setanta van ressorgir com a instruments d'autogestió, ecològics i de suport comunitari.
A l'Espanya franquista, el 1950 l'Institut Nacional de Colonització (INC) va dur a terme una de les primeres iniciatives oficials per a la creació d'horts familiars. Posteriorment, i lligats al procés d'urbanització i creixement de les ciutats, els “horts en precari” dedicats als cultius de subsistència, que ocupaven terrenys urbans o periurbans sense autorització del propietari, eren comuns als paisatges metropolitans.
La multiplicació d'espais residuals en la perifèria de Barcelona ha vist créixer els horts en precari. La Llagosta o Montcada i Reixac són exemples de municipis col·lapsats per les connexions de vies ràpides. D'una banda, sofreixen la concentració de l'asfalt i per a altra, l'alta densitat de població. Ja tenim les condicions per a la seva aparició: territoris molt fragmentats, alta densitat demogràfica i dèficit urbanístic intern.
Per veure'ls només cal fer un volt pel Vallès o donar un cop d'ull des del tren o l'autopista. En els sòls marginals proliferen horts que proveeixen els seus usuaris amb les verdures de temporada, al mateix temps que es converteixen en el seu espai de descans i diversió.
Les superfícies de cultiu solen ser molt variables, la majoria són superiors als 50 metres quadrats. Cada persona o família s'instal·la en el terreny que necessita i que pot assumir. Conreen productes de temporada i també per tot l'any. “Quan tenim albergínies o carbassons, això que ens estalviem de comprar. I en donem als nostres fills, que ara els tinc tots dos a l'atur i això és tota una ajuda”, explica la Francisca. “Amb les patates que sembrem, després en tenim gairebé per a tot l'any. D'alls, cebes i carabasses, no en comprem mai”, continua.

Inserits en la ciutat
Les parcel·les no s'emplacen aïlladament sinó que conviuen entre elles, encara que la gestió és sempre individual. Es creen relacions de veïnatge, de complicitat i amistat o fins i tot enemistat. No hi ha voluntat d'organitzar-se col·lectivament ni prendre decisions conjuntes. En alguns casos, es posen d'acord per compartir recursos o s'ajuden mútuament quan ho necessiten.
Els hortolans solen ser gent gran, majoritàriament immigrants procedents d'ambients agraris. En alguns casos és l'home jubilat que ha deixat a la dona realitzant els quefers de la llar o cuidant els néts. En uns altres, tots dos es reparteixen les tasques del camp; els homes s’ocupen de les tasques que requereixen la força, mentre la dona cull i neteja els productes.

Els hortolans solen ser gent gran, majoritàriament immigrants procedents d'ambients agraris d’altres terres

“Aquí val tot. Veus aquestes cadires, les vaig agafar l'altre dia del contenidor. La gent ho tira tot i aquí ens serveix. Un altre dia et trobes un bidó, i te l’enduus per ficar l'aigua. Si no et serveix per a una cosa, et serveix per a una altra i t'estalvies haver de comprar-lo”. L'aprofitament i reciclatge de materials és comú en tots els horts. Somiers, portes, plàstics, banyeres serveixen per muntar la tanca que separa un hort d'un altre. Casetes per guardar les eines o protegir-se de les inclemències del temps, bancs i taules per al descans i les reunions, sistemes de recollida i provisió d'aigua són altres elements que conformen els horts.
Els horts urbans insereixen la naturalesa a la ciutat, incrementen les zones verdes, recuperen espais buits, augmenten la biodiversitat recuperant varietats agrícoles locals i també fan de corredors biològics.Redueixen la “petjada ecològica” o impacte de les ciutats al seu voltant. Amb la producció d'hortalisses locals i de temporada disminueixen les emissions de CO2 del transport, refrigeració i emmagatzematge. Inverteixen el seu temps lliure activament i no en centres comercials, bars, places i parcs estàtics. Contribueixen a la supressió dels residus orgànics que generen les llars, utilitzant-los com a fertilitzants. Reutilitzen deixalles que la ciutat no pot absorbir.
Aquesta millora també es mostra socialment. La participació, la trobada i la interacció de la població reconstrueix llaços i teixit social, elements fonamentals per a la qualitat de vida.
Com deia el proverbi xinès, “Si vols ser feliç una setmana, fes un viatge. Si vols ser feliç un any, casa't. Si vols ser feliç tota la vida, tingues un hort”.