L’excursionisme al Vallès com a activitat associativa oficial va aparèixer l’any 1908, tres dècades després que ho fes a Barcelona i, alhora, a tot Catalunya. No hi ha dubte que el caire dels primers excursionistes barcelonins va influir en el que van adoptar els vallesans quant a objectius científics, culturals, patriòtics i geogràfics. Centrem-nos en aquests darrers per conèixer quins van ser els punts cardinals cap a on es van orientar els primers excursionistes vallesans i quina va ser la seva evolució.
Ja tenia raó en Joan Oliver, àlies Pere Quart, quan en les seves “Corrandes d’exili” deia allò de “En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès (...)”. Encara que no ho sembli, avui en dia aquests versos encara són ben vigents. Les terres vallesanes atresoren una gran quantitat d’accidents geogràfics totalment variats, sorprenents, rellevants i de forta personalitat en un espai de terreny força petit. Els relleus s’amunteguen l’un al costat de l’altre, però cap d’ells és menyspreable i donen com a resultat una miniaturització del espais naturals més extensos que ens puguem imaginar. Per tant, des d’un punt de vista excursionista, i tal com en Ferran Canyameners, Josep Carner i el propi Pere Quart van proclamar, “com el Vallès no hi ha res”. Desenes de cims, torrents, coves, avencs, agulles, cingleres, boscos i una xarxa immensa de camins fan dels Vallesos un veritable paradís per als muntanyencs en general.
Així ho van veure també els fundadors del Centre Excursionista del Vallès (CEV), de Sabadell, una de les primeres entitats excursionistes vallesanes, quan en l’article primer del seu reglament van establir que l’associació “(...) té per objecte fomentar l’excursionisme recorrent les comarques naturals de Catalunya, especialment el Vallès, de la que pren el nom (...)”, tot i que més endavant afegeixen que “(...) l’atenció del Centre serà no obstant extensiva a les terres vehines de Catalunya i demés països que en els expressats conceptes despertin interès”. Les dues primeres excursions oficials del CEV (any 1908) es van fer a la Mola i al Monestir de Sant Cugat, dues destinacions que exemplifiquen els objectius inicials dels pioners excursionistes vallesans: proximitat i patrimoni cultural. D’igual manera, les dues primeres excursions del Centre excursionista de Terrassa (CET), fetes l’any 1910, van seguir les mateixes directrius que les del CEV, ja que en la primera van visitar les coves de Mura (serra de l’Obac) i en la segona van anar a l’ermita de Sant Mamet, també a Sant Cugat. La mateixa filosofia va seguir l’efímer Centre Excursionista de Granollers (1916), que va centrar les seves activitats en el vessant vallesà del massís del Montseny i en altres indrets propers. Sense deixar Granollers, l’Agrupació Excursionista de Granollers (AEG), constituïda l’any 1928, va establir el singular massís del Montseny com a “gran camp d’experimentació excursionista”.
Aquest tarannà va ser adoptat per totes les entitats excursionistes vallesanes més destacades que es van fundar a principis del segle xx. Resumint, els objectius principals i preferits de l’incipient excursionisme vallesà van ser els massissos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i el Montseny. Ambdós oferien una infinitats d’atractius naturals i històrics que satisfeien a bastament les aspiracions més esportives i, alhora, culturals de les entitats. Tanmateix, també eren molt valorats i visitats els paratges vallesans molt més locals que oferien alguna singularitat natural o humana, com per exemple Sant Miquel del Fai o els boscos i turons dels rodals de les poblacions. També sovintejaven les excursions a indrets que no eren vallesans però sí prou propers com per ser visitats assíduament, tals com el místic Montserrat, els paratges de l’ermita de Sant Salvador de les Espases o cims i raconades de la Serralada Litoral.
Cal tenir en compte que la visita a aquests llocs propers estava directament lligada a un anhel de coneixement i valoració del patrimoni local, però també al fet de no existir infraestructures ni medis de transport prou còmodes ni a l’abast de tothom per poder-se desplaçar massa lluny. A aquest requisit també s’havia d’afegir l’aspecte econòmic. En aquest sentit, els centres formats per membres adinerats es podien permetre el luxe de fer excursions a muntanyes i monuments històrics llunyans, mentre que les classes obreres s’havien de conformar amb objectius més modestos. L’exemple més clar el tenim en dues entitats terrassenques: el Grup Excursionista la Mola i el Club Pirinenc. Mentre els membres de la primera optaven a fer 2 o 3 excursions “de les bones” (generalment al Pirineu Oriental) després de reunir la xavalla guanyada cada setmana a la feina, els del Pirinenc eren adinerats i podien anar a una muntanya “llunyana i cara”. Fins i tot l’any 1924 alguns membres d’aquesta entitat van ascendir el mític Mont Blanc, quan en aquella època anar als Alps era només a l’abast d’uns pocs catalans privilegiats!
Per altra banda, però, la màxima aspiració de les entitats era poder aplicar tots els coneixements excursionistes i alpinístics adquirits en aquests paratges propers a la serralada més cobejada i contemplada des dels cims vallesans: els Pirineus. La principal predilecció eren els cims i valls del Pirineu Oriental (Ripoll, Núria, la Molina, etc.), per una qüestió de facilitat d’accés, mentre que l’Occidental esdevenia l’objectiu dels membres més experimentats i dels campaments d’estiu on s’havien d’invertir força dies. Les excursions als Pirineus també s’alternaven amb d’altres a indrets singulars del Prepirineu (Pedraforca, Cadí, Busa, etc.) i altres regions interiors de Catalunya (Poblet, Osona, etc.) i de la costa catalana. La visita a muntanyes estrangeres com els Alps estava restringida es pot dir que a títol personal a excursionistes que es podien costejar les despeses del viatge, com va ser el cas del pioner muntanyenc sabadellenc Jaume Tiana i Anglí.

L'estroncament de la Guerra Civil
La malaurada Guerra Civil (1936-1939) truncà l’evolució que l’excursionisme estava tenint, no només als Vallesos sinó a tot Catalunya, però ja s’havia establert una base sòlida de coneixement dels paratges visitats fins llavors, que arribaria a les generacions posteriors. És per això que les entitats que van sobreviure a la terrible contesa continuaren fent excursions i activitats muntanyenques d’una manera incisiva i profunda als massissos i paratges propers. Amb el pas dels anys, i malgrat la manca de llibertat existent, va augmentar l’activitat als Pirineus gràcies a la millora de les comunicacions, dels estris emprats i de la roba i del calçat de muntanya. Tot i que pocs excursionistes podien participar en les expedicions que s’organitzaven a serralades estrangeres, van començar a proliferar les guies de muntanya, els manuals tècnics i les conferències dels grans muntanyencs catalans i estrangers que mostraven les seves activitats. Aquests fets van permetre que les entitats no es quedessin antiquades i visquessin l’evolució del muntanyisme mundial en general. Amb l’arribada d’una major llibertat, les entitats vallesanes van poder també realitzar activitats arreu del món, des dels Alps als Andes, l’Àfrica, els Estats Units o la serralada de l’Himalàia, assolint reptes impensables pocs anys enrere.

Sensació de viure-ho, de respirar-ho
Actualment encara és vigent l’estimació pels paratges locals, de manera que les excursions que avui en dia organitzen les entitats vallesanes se centren majorment en aquests indrets i també en visitar molts racons dels Pirineus o de qualsevol altre lloc de Catalunya gràcies a la quantitat i qualitat de les carreteres i dels mitjans de transport existents, els quals permeten realitzar activitats en un sol dia sense cap problema. Malgrat que l'Internet porti visualment a qualsevol persona a infinitats de muntanyes i paratges, mai podrà substituir la sensació de viure-ho, de respirar-ho, tocar-ho. Només cal que els excursionistes actuals sapiguem transmetre l’estimació per la muntanya a les noves generacions i els expliquem l’origen i l’evolució de la nostra preuada afició que tanta vida ens dóna.