Gemma Humet (Terrassa, 1988) és la tercera de quatre germans, i l’única noia, en una família de músics, tocada per la música, en una casa gran i espaiosa on la música hi sonava sempre i, quan no hi sonava, se’n parlava, sempre present. La Gemma va créixer en aquesta casa lluminosa i plena de gent, amunt i avall, instruments en mà, arpegis als dits i melodies al cap.
Son pare, guitarrista de professió, Agustí Humet, ha consagrat la seva carrera a la docència essent director de l’Institut del Teatre de Terrassa, professor al de Barcelona i director de l’Escola d’Art Dramàtic de Barcelona. El seu germà gran, en Joan, amb qui es porta vuit anys, és contrabaixista. En Jordi, amb qui se’n porta set, és pianista, com la Gemma, molts anys de repartir-se les hores d’estudi, entre quatre i cinc cada dia, al piano de casa. En Jepi, un any i mig menor que ella, és clarinetista i informàtic,” l’únic que es farà ric”, riu la Gemma, perquè en la Gemma, el somriure carmí que pinta els seus llavis, s’escapa quan parla, entre les paraules i la mirada, inquieta, pendent del que la rodeja, riallera. Sa mare, auxiliar de farmàcia de professió, l’ha viscuda i l’ha amarat tots aquests anys, la música, i sense saber-ne, l’ha sabut encomanar també als seus fills.

Expianista als vint-i-cinc anys
Es pot ser expianista amb vint-i-cinc anys? La Gemma va penjar el teclat –si es pot dir així– a segon de superior de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), després d’esmerçar-hi hores i hores des dels cinc anys. El Centre, un punt de trobada d’intèrprets de tots els registres, va fer descobrir a la Gemma la carrera de cant. Fins llavors, cantar només havia estat una activitat més aviat amateur, tant en les corals del conservatori, en muntatges del seu pare com en els grups de música de garatge per passar-s’ho bé, només, però ni tan sols amb vocació d’editar una maqueta. “Vols dir?”, li preguntaven a casa seva, “¿després de quinze anys al piano ara vas i ho deixes?”, li preguntaven incrèduls els germans. Però ella va desempallegar-se de la timidesa que fins llavors l’havia constrenyit. Estant a l’ESMUC va abandonar els seus estudis de piano clàssic i va tornar a fer les proves d’accés pel cant modern i el jazz. Se’n va sortir i amb un any va canviar del tot la seva vida.
Una de les primeres persones que va conèixer en aquesta nova faceta, i que li va obrir les portes d’un món nou, va ser el músic i guitarrista Pau Figueres, que estava a punt de presentar el seu projecte final de carrera sobre en Toti Soler. Li va demanar prestada la seva veu i en aquesta audició d’avaluació, a la qual va assistir el mateix cantautor, va cantar Petita blanca i Amiga callada. Soler va quedar prendat de la seva veu i aquell mateix estiu la va trucar per gravar un tema en el seu disc, que va sortir ara fa tres anys.

Cantant amb grans noms
Des de llavors, ha anat comptabilitzant els projectes musicals amb Toti Soler, Feliu Gasull, Toni Xuclà i el mateix Pau Figueres. A dos o tres concerts per setmana, ha acostumat la seva veu a la disciplina de les actuacions com un esportista ho faria, amb la filosofia que els músculs s’habituen a tot i que, per a això, cal entrenar-se molt. Anant i venint, la Gemma ha pujat als escenaris amb aquella angúnia del moment abans del primer to i n’ha baixat amb l’aplaudiment entusiàstic del públic, commogut per la seva veu. Un dels escenaris més notables que l’ha acollit, i on li encantaria tornar amb un projecte propi, ha estat al Palau de la Música, en el marc del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que Òmnium va lliurar al cantautor Raimon. Gemma Humet va interpretar, acompanyada de Toni Xuclà, “He passejat per València sol”, “Treballaré el teu cos”, “Jo vinc d'un silenci” i “Parlant-me de tu”.
Amb Xuclà, precisament, ha fet gira amb el concert Amb música ho escoltaries potser millor amb poemes musicats de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Carles Riba i Pere Quart. El disc va ser guardonat l’any passat amb el premi Miquel Martí i Pol, Terra i Cultura 2013, el Premi Cerverí, 2013 i el premi Millor aportació musical a l’Any Espriu.
La Gemma marxa ocupada amb un nou repte: el seu primer disc, que li produirà l’amic Pau Figureres. Compondre també és nou per a ella, però de moment, la fiblada de fer un treball propi li ha servit per reconciliar-se amb el piano que martelleja mentre pren apunts per allò que han de dir les seves cançons. Al final, el piano és un vell conegut, amb qui sempre queda el record de les hores passades, però amb les lletres la Gemma es neguiteja, “a algú li interessarà el que jo pugui dir?” Segur que sí. Riu, la Gemma és riallera, i riu i encomana aquella alegria innata de la gent que riu quan mira i parla.
De moment, les proves respiren aquell aire de cançó d’autor mediterrani, que beu dels cantautors que ha sentit de sempre, però també té reminiscències del jazz, el flamenc, la música brasilera, la música clàssica. Fins i tot d’aquelles músiques que recorda del seu imaginari infantil –”no m’agradaven gens, m’avorrien!”– dels fados del seu pare i les havaneres del seu avi. Un pòsit de material acumulat passat pel seu filtre, ple de matisos, sonoritats i identitat pròpia.
Al final la música és un llenguatge universal que entra i surt, que es transforma, genera sensacions i explica coses. Els missatges són múltiples però la gramàtica sempre és extraordinària. Els erudits saben manejar-la. I en aquest món de sons i tons, destriar-hi allò que sona amb veu pròpia també és extraordinari. Només us caldrà un primer cop. La veu de la Gemma Humet us ressonarà sempre més.