Els Isards, quatre que també són un
Són quatre, són savis, són artistes, són seus, són una mica de tots, molt d’aquí, molt autodidactes, molt diferents, molt artistes i altament recomanables. Són així. Diuen les coses de cara. Fan les coses de cara. Creen de cara. De cara a l’espectador, a la tela, al cor, a la part íntima de cada espectador.
Marina Martori
(text)
, Col·lectiu Els Isards (fotografies)
“Diuen que escrivim i pintem… per entendre i per entendre’ns. Aquesta pot ser una poderosa motivació per lliurar-nos a indagar, a ser creatius i a intentar fer el que normalment reconeixem com a art. Entendre, ordenar el caos en què vivim, ens fa cercar, reflexionar i de passada entretenir-nos experimentant en diversos camins i deixant una estela de creacions. Obres que sabem que no ens portaran a aconseguir clarament l'objectiu i per tant seguirem fent-ne de noves. La qualitat de la proposta, si la creació emociona o connecta amb el públic, ja dependrà del judici de cada degustador.”
En Jordi Riera ho explica així. Què explica exactament? El que entén per art, per creació, per vida. És una explicació metafòrica i desordenada, sí, però profunda i intensa. No us enganyeu, eh? Els Isards no són desordenats. No. Sí que són metafòrics i sí, intensos.
Granollerins, adults, madurs, viscuts i creadors. Imparables. Són Xavier Vilageliu, Jordi Riera, Kiku Mena i Joan Batlles i Pi. Els Isards.
Les coses, de cara
“Som quatre, som artistes, som d'aquí, som un referent i ens ho hem treballat.” M’ho van dir fa un parell d’anys, pel text inaugural de la seva exposició a la Sala Ciutat de Granollers. Ara, continuen pensant igual: “Ens agradaria no haver-nos de morir per tenir un reconeixement (en l’àmbit local) per part d’entitats i institucions.”
Són així. Diuen les coses de cara. Fan les coses de cara. Creen de cara. De cara a l’espectador, a la tela, al cor, a la part íntima de cada espectador. I fa molts anys que ho fan tot de cara. El gener de 1981 un col·lectiu de catorze artistes funden l’Associació d'Artistes Moderns de Granollers (AAMG). Decideixen fer una publicació mensual anomenada Els Isards. I la fan. Totes les activitats de l'AAMG es van concentrar l'any 1981. La primavera de l'any 1995 es tornen a trobar diversos membres de l'AAMG per tal de formar un nou col·lectiu, ara anomentat: Els Is-Arts. A partir d'aquest moment posen en marxa un seguit d'activitats. Exposicions, debats, jocs editorials... El 1997 el col·lectiu ja pren per nom Els Isards i fixa els seus membres en els quatre actuals. Batlles i Pi, Vilageliu, Mena i Riera. Estils diferents, creacions diferents, camins diferents però alguna cosa que els uneix: la voluntat de crear, d’investigar, de continuar buscant.
En paraules de Vilageliu: “Una visió artística amb quatre criteris i obres diferents sota un mateix paraigua, el de l’acció col·lectiva pel que fa a presentació i difusió de les obres, un grup que ajunta conceptes i expressions diferents, però amb una dinàmica única. Amb una reflexió permanent de l’experiència del món que ens envolta, responent a la voluntat de compromís amb la cultura per mitjà de la creació artística, amb la responsabilitat de mostrar i compartir amb el públic l’interès per l’art.”
Centres d’interès diversos
No és poca cosa el que els uneix. Potser és l’essència. També és cert que treballen en centres d’interès i amb maneres molt diferents.
Kiku Mena asegura que “en aquests moments estic pintant nomes amb dos colors ( blanc i negre) i el suport es sobre cartró amb mides de 70x70. Ja fa 3 anys que estic amb aquest concepte del blanc i negre i tambe segueixo amb l'abstracció i la matèria”.
En Xavier Vilageliu afirma: “faig art no per influir en la gent sinó per aprofundir en el coneixement individual i en la comprensió del món que m’envolta, per captar amb més intensitat el significat i valor de la vida. En les meves obres combino experiència personal, esperança i desitjos amb l’humor, la ironia i els records. Les meves ultimes realitzacions han estat instal·lacions de gran format i la creació manual de llibres d’artista per ser mirats” i hi afegeix, amb picardia: “a la recerca d’editor”.
En Jordi Riera combina l’art de la pintura i l’escultura amb l’art de les lletres: “A part de les exposicions que he anat fent regularment des de 1990, sempre m’ha interessat l’estudi de la cultura de masses, sobretot del món de la historieta. L’any 2011 vaig publicar El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011). Edicions Glénat. El primer estudi que s’ha fet sobre el món del còmic editat en català. Ara, el juliol del 2013 he impulsat i dirigit una nova revista cultural juntament amb en Jaume Capdevila: Tentacles”. I afirma: “No busco tant analitzar una creació en si mateixa, com el fet de situar l’obra i l’autor en el context històric que l’expliqui i la posi en valor”.
I en Joan Batlles i Pi? Ell, fidel al seu estil, conceptual, de gran format, amb un color que destaca en força i elegància, sosté que la seva obra “es podria definir com a abstracció geomètrica. Pintura feta amb intensitat emocional centrada en el desenvolupament de les zones cromàtiques, deixant un cert marge a la casualitat i a l’atzar”. Joan Batlles argumenta que “les impressions i les improvisacions donen pas a una composició que mitjançant la geometria ordena el conjunt en la mesura i el pes dels colors. És una forma d’estructurar l’abstracció d’índole racional. Geomètrica i orgànica”.
Obrim el retrat de família amb una cita del Jordi, i l’acabem també amb una d’ell que conclou: “Segurament el que deia Eugeni d’Ors:“Tot el que no és tradició és plagi”; tenia una bona part de raó. Un crea gràcies al seu magatzem de records, siguin imatges, vivències, textos...”
Un crea bagatge Isards arran de totes les vegades que hi ha parlat, ha al·lucinat amb la mescla infinita de textures, colors i superfícies i ha somrigut sorneguer quan li aseguren que ells no tenen ni idea del que és l’art.
Els ha arribat l’hora del reconeixement, diuen. Hi estem d’acord.
Retrat de família
