És probablement el millor jugador de la història de l’hoquei a casa nostra. Un mite vivent. Un referent. Una estrella en un esport minoritari. Un esportista colossal, amb una llista d’èxits incomptables, amb una col·lecció de gols i filigranes irrepetibles exposades a les galeries del virtuosisme. Pol Amat i Escudé que en la seva signatura reuneix dos dels cognoms més significatius d’aquest esport terrassenc i universal, però sobretot molt terrassenc. Cognoms que expliquen l’estil de vida i la història dels clubs que el practiquen, la rivalitat sana però vivíssima d’unes samarretes contra unes altres, els llaços d’amistat que forja el tic-tac de pilota i l’estic, el teva-meva, el dret-revés, els derbis. Un esport que practiquen companys de classe, veïns i cosins, en equips diversos, uns contra els altres, però amb una esportivitat digna d’enveja, molt lluny de les polèmiques que encenen els post partit dels esports més mediàtics als quals estem tan avesats.
Pol Amat i Escudé, neix a Terrassa fa 34 anys. És el tercer de quatre germans, després de l’Alex i el Franc i abans de la Marta. Fill de Paco Amat, un dels millors jugadors del seu temps, conegut també per una gosadia al camp i una inventiva impròpia del seu moment, olímpic a Tòquio’64, Mèxic’68 i Múnich’72; nebot dels també olímpics i jugadors insignes Jaume, Pere i Joan Amat i Fontanals, els dos primers medallistes de bronze a Roma’60 i el tercer, subcampió als Jocs Olímpics de Moscou de1980. Descendent en quarta generació d’Antoni Escudé, el pioner a qui es deu l’arrelament d’aquest esport a la ciutat, ànima i fundador del Lawn Hockey Club Calassanci , el primer equip terrassenc i germen dels clubs posteriors. I nét de Pere Amat i Llopart, fundador i primer president del Club Deportivo Armonía Egara l’any 1935.
Nascut amb un stick sota el braç, el regal tradicional que les famílies amarades de tant d’hoquei donen als nounats com un ritus de benvinguda, com un gest de reconeixement i d’incorporació a la tribu, de testimoni de relleu, com si amb la definició genètica no n’hi hagués d’haver prou. Entre estics i medalles d’una saga familiar que havia participat ininterrompudament en totes les cites olímpiques entre l’any 1960 i l’any 1980, passejant el cognom Amat sense saber que un dels millors jugadors de la història no aixecava encara un pam de terra. Tanta magnificència no devia causar massa impressió en aquell xaval que assegura no haver-se sentit mai pressionat per exercir l’esport dels seus. I així va créixer stick en mà i anant rere una pilota, fent ballar els seus contrincants, aprenent moviments ràpids, veloços i imprevistos que anticipaven una tècnica depurada i precisa, meravellant aquells qui se’l miraven convençuts de la genialitat d’aquell petit malabarista. La precocitat va ser un dels seus trets distintius i amb només tretze anys ja era un fix de la selecció sub-16, amb disset anys formava part de la selecció absoluta i als 18 anys va debutar als Jocs Olímpics d’Atlanta.
Pol Amat ha estat dinou anys a l’elit i el mes de maig d’aquest any va anunciar que es retirava de l’hoquei de màxima competició. Ho ha fet després d’haver participat en cinc competicions olímpiques (amb medalla de plata a Atlanta i Pequín), d’haver guanyat 5 lligues i 4 copes amb l’Egara i 3 lligues i 2 copes més amb el Real Club de Polo de Barcelona, amb qui va proclamar-se també Campió d’Europa; equip que va deixar per jugar amb l’Amsterdam, abans de tornar a l’Egara, els colors del seu cor, per posar fi a la seva carrera esportiva. Ha estat durant aquests anys l’estendard de la selecció espanyola, ostentant el rècord d’internacionalitats amb 304 partits i essent el màxim golejador del combinat amb qui, a banda de les gestes olímpiques, ha aconseguit medalla d’or en el Champions Trohpy Lahore’04 i en l’Europeu de Leipzig, el 2005; plates en el Mundial d’Utrech del 1998 i els Europeus del 2003 i 2007 i bronze en el Mundial Moechengladbach del 2006. Els números són aclaparadors però no expliquen, en el seu conjunt, el principal mèrit d’en Pol Amat.

No professionalitzat
En tot aquest temps de sacrifici i disposició absoluta a un esport que –cal tenir-ho present- no està professionalitzat i té certa rèmora encara d’esport amateur, que impedeix, per tant, que els seus jugadors puguin viure’n com un ofici, Pol Amat ha aconseguit un lloc indiscutible en l’imaginari col·lectiu de l’esport català: que se’l reconegui i el seu nom ressoni amb familiaritat i reconeixement en l’elenc de l’elit, tot i haver estat només un jugador d’hoquei herba.
Però així i tot, no explica el veritable valor d’aquest personatge. Pol Amat ha estat un exemple d’humilitat i discreció. No hi ha rivals que no n’elogiïn el seu tracte personal, la seva educació, el seu saber fer, la manera d’encaixar les victòries, la manera d’acceptar les derrotes. És una persona tímida, de llambregada esquiva, de tracte amable i parlar tranquil. Un atleta, en cos i ànima. És un home bell, amb una mirada clara i un físic imponent. Hauria pogut explotar els seus drets d’imatge amb escreix si hagués escollit un altre mena d’esport. Potser si s’hagués complert aquella llegenda –llargament desmentida per ell mateix– que, culé fins a la medul·la, els seus germans l’encoratjaven perquè provés sort a can Barça, perquè s’hi presentés a fer unes proves. Qui sap què hauria passat. El que és segur és que aquest esport hauria perdut l’oportunitat que ha brindat tots aquells anys de veure’l passejar-se pel món amb un estil propi envejat i admirat, a parts iguals, reconegut arreu, fos on fos, com un dels millors entre els millors.
Hi ha una èpica de la batalla en un esportista que s’emociona. Un silenci llarg abans de l’aplaudiment. Un instant en què la veu es trenca i l’ídol, trontolla. Pol Amat va justificar que penjava l’estic perquè tenia ganes de dedicar el temps a fer altres coses, especialment temps per la seva família i els seus amics. “Me’n vaig tranquil perquè ho he donat tot. Satisfet i realitzat, perquè durant molt anys he fet el que més m’ha agradat: jugar a hoquei”. El mateix li deia el seu germà Franc, en una carta oberta, “els valors que t’ha ensenyat el hockey és el trofeu més gran que tens a les vitrines, l’herència més important que deixaràs als teus fills”. Temps per la família. Per la Mone, pel Jan, pel Marc. Temps per aprendre a deixar-lo passar, a perdre’l. És tard per fer-ne publicitat; tard per citar aquell eslògan de “recordeu el meu nom”. Però no l’oblideu. Faltarà molt de temps per tornar veure res de semblant