La ciutat de Sabadell ha fet aquesta tardor un merescut reconeixement al pintor Xavier Oriach i Soler (Sabadell, 1927), ara reinstal·lat a la ciutat natal després d’una meritòria carrera a França. El Museu d’Art de Sabadell i l’Alliance Française han reunit una de les col·leccions d’Oriach més completes mai vistes a Catalunya.
El creador octogenari no forma part dels circuits dels grans “museus nacionals”, tot i que hi ha exposat. En canvi, sí que ha assolit un renom entre els millors galeristes de París. Com a exemple, Oriach va ser un dels predilectes de la peculiar galerista Nane Stern, cèlebre perquè es negava a vendre obres a clients que demostraven no tenir prou alçada intel·lectual. El vallesà també va formar part dels artistes habituals de l a galeria Breteau i de la galeria Synthèse, regentada per Marcelle Billadot.
Com dirien a la terra d’adopció, Oriach és un artista per a connoisseurs, no pas per haver versat l’obra a les minories, sinó més que res pels cercles en què ha fet carrera. Les teles del sabadellenc poden seduir el més neòfit. Els quadres són relats plens, de traç depurat, figures al·legòriques, colors suggerents,... Un petit lleonet que apareix en un racó d’un gravat otomà “esdevé ferotge” en recrear-lo en una tela de dos metres, o les fascinants traces dels vaixells de la iconografia normanda del segle xii.

Tot comença a Sabadell
La història comença a Sabadell el 1927, i el germen de la creativitat s’incoa a les fibres del petit Xavier durant el període d’acollida a ca l’oncle-avi, el fotògraf Albert Rifà, mentre els seus pares posen en marxa un negoci a València. Amb Rifà, Oriach s’imbueix dels principis de la composició gràfica. L’estudi de Rifà, a més, és un punt de trobada dels grans pintors sabadellencs de la primera meitat del xx: Vila Arrufat, Vila Puig, Ramon Folch, Vila Casas, Andreu Castells,...
L’estudi de Rifà també va lligat amb el record de la guerra: “Hi passaven combatents que es feien retratar per enviar les fotos a les nòvies”. Per l’estudi hi van passar tant els milicians, com els pilots d’aviació del camp de Castellar del Vallès. Primer hi transitaren els aviadors russos; després, els alemanys. El pintor conserva la visió del nen d’aleshores: “Els milicians em feien por, els oficials russos em feien mitja por i mitja admiració”. Pel que fa als alemanys, en destaca “l’aspecte fred i imposant”, tot i que “em portaven xocolata”.
Sabadell no ha estat l’única ciutat d’Oriach. Els negocis dels pares el van portar a viure breument a Barcelona i posteriorment va reunir-se amb els pares a València, on passa l’adolescència i hi creix artísticament. En plena joventut és un dels propulsors del Grupo Z, una colla d’artistes inquiets: “Érem no conformistes, però tampoc avantguardistes”. Bàsicament, volien anar més enllà del clarobscur típic de l’escola ibèrica.
Va ser a l’Institut Francès de València on va obtenir la beca per anar a ampliar els estudis a París, que representa el gran pas a la vida d’Oriach. L’arribada va ser xocant: “Quan vaig veure per primer cop les teles de sis metres d’Henry Matisse va ser un impacte molt fort”. La descoberta va ser simultània a un munt de coneixences, com Miró o Picasso, així com d’altres pinzells ibèrics, sobretot catalans. Oriach es diferencia de la resta perquè de seguida es fa un lloc: “Molts van tornar a casa en període de risc”, mentre que ell de seguida va poder compartir exposicions amb autors locals.

La nocturnitat, el silenci
Però els inicis no van ser senzills: “La primera etapa a París va ser difícil, creativament. Se’m va apagar tot i vaig trigar força a fer alguna cosa.” Aleshores gairebé no coneixia les avantguardes russes i les americanes: “Davant les avantguardes jo creia que havia d’anar més lluny, i de fet al segle xxi tot s’ha posat al seu lloc, en general. Sempre he evitat ficar-me dins d’aquests criteris. Les etiquetes m’han fet por”.
L’etapa parisenca, d’intensa feina i compromisos, se supera amb el canvi del seu gran estudi dels volts del Parc dels Prínceps, per un casalot a Normandia, envoltat de molt espai obert. Ell mateix va restaurar la propietat a Jouy-sur-Eure. Allà no es limita a pintar, sinó que contacta amb d’altres artistes de la zona i es converteix en promotor cultural i organitza la biennal d’escultura: “Vàrem posar al seu lloc gent oblidada com Louis Clavinier”.
La darrera etapa ha consistit a passar mig any a Normandia i mig a Sabadell, sempre a la cerca del clima temperat i la llum “velada”: l’hivern al Mediterrani i l’estiu a l’Atlàntic. “Els tons foscos m’atrauen. La foscor porta a la nocturnitat, al silenci. L’excés de llum no m’agrada. No em puc estar en un cafè d’aquí a la platja. M’entretinc més en aquell mar feréstec de Normandia.”
Actualment Xavier Oriach ja passa la major part del temps a Sabadell, i pinta a primeres hores del matí al seu estudi de la Creu Alta. Justament ara es troba en un gran moment creatiu: “Al final de la vida arribo a lligar una mica la lluita per la modernitat i la mirada cap a les idees clàssiques. Em trobo en el primer pas d’allò que he perseguit durant tota la vida. M’agradaria viure 20 anys més per poder-ho desenvolupar. Ara pinto més que mai”.