Una petita maleta de quadres vermells i negres, plena d’enganxines que simulaven el pas per la duana a diferents països. Aquest és el primer record que té la Lourdes Tanyà del “senyor Xammar”. Era un regal que va rebre d’aquell home “altíssim i molt ben vestit, a l’anglesa”, que un dia s’havia presentat amb la seva dona a casa seva, a cal Ferrer de l’Ametlla, per fer algun encàrrec al seu pare, el manyà de sempre del poble. Ella tenia nou o deu anys i la presència d’Eugeni Xammar i la seva distingida dona la van sotraguejar, “recordo ben bé aquella maleta”, explica.
No va ser fins a uns anys després que aquella maleta i qui li havia regalat va tornar a fer-se present a la seva vida. Llavors ja tenia divuit anys i estudiava secretariat. Va ser justament per aquesta seva inquietud professional que en Josep Badia, que ja tenia al cap recollir les experiències d’aquell home excepcional, li va proposar que, amb la seva destresa a fer anar la màquina d’escriure, fes més senzill tot aquell procés que havia de tenir com a fruit el llibre Seixanta anys d’anar pel món. La Lourdes s’hi va avenir amb la il·lusió desbocada, pròpia de la tendresa tremolosa dels seus divuit anys. “Em vaig trobar, doncs, a can Feliu, amb en Xammar convalescent d’una fractura de fèmur i la Lola Gendra de can Guineu que el cuidava”, explica la Lourdes. Amanda Fürstenwerth, la dona que la Lourdes havia conegut anys enrera, s’havia mort a inicis de l’any 1969 i, poc temps després, mossèn Joan Vallicrosa havia casat en Xammar a Llerona amb una dona francesa, funcionària de la UNESCO a París, Francine Mesne. “Que ningú no em faci el retret d'haver anat massa de pressa, el temps no em sobrava i la meva segona dona no era per a mi una coneixença de quatre dies” explica el mateix Eugeni Xammar en el seu llibre de memòries. “Mon petit chat...”, explica la Loudes que invariablement començava les cartes que li dictava per la seva segona dona que, en els darrers temps d’estada de Xammar a l’Ametlla, poc va venir pel Vallès.
La Lourdes, doncs, va començar a col·laborar amb l’Eugeni Xammar i, a la impensada, “vam agafar confiança”. “En Xammar no guardava res del que escrivia (“quedareu inèdit!”, que li havia dit en Josep Pla) però mentre vaig estar recollint les seves memòries no va mirar mai ni una dada, tot de memòria, una memòria exacta, prodigiosa”, explica Lourdes. “Deia, dia per dia, el que havia passat i jo quedava ben parada; ‘com pot recordar amb tanta vivesa, dades tan i tan concretes?’. Tenia la mania de l’excatitud. A més, parlava a raig i no havia de reinterpretar ni corregit res: tot amb un exquisidesa sintàctica i un gust per la llengua que impregnava tot el seu relat”, recorda. També recorda aquelles tardes en què, amb puntualitat europea, aturaven la feina per berenar.

Un Xammar proper, vital
Les aturades de la feina van anar prenent relleu i cada dia, invariablement, “venia la Lola i tots tres, a berenar. Eren moments extraordinaris”. Així, un dia, a mig àpat, amb el seu interès de conèixer i l’esperit inquiet que el caractaritzava li pregunta a la Lourdes: “quina música escolteu, ara, els joves?”. Ella li respon: “jo escolto Simon & Garfunkel”. No els coneixia però a l’endemà li etziba: “ja els he sentit aquests, mira que en són de dolents, eh?”. O un altre dia, a la joveneta Lourdes, “que t’agrada ballar?”. “I tant!” que li diu la mossa. “Així que m’agafa”, explica la Lourdes, “i amb la Lola, riallera, per allà, ens posem a ballar en Xammat i jo: quina parella!. En Badia no en sabia res d’això, però aviat ens va clissar. Ens ho passàvem molt bé tots tres i rèiem molt. Al final venia cada dia a veure si pencàvem o no”.
Però, tot i això, recorda com un altre dia, l’Eugeni Xammar li va dir: “et veus amb cor d’anar a la Gavina? em portaries a s’Agaró?”. Havia quedat amb en Josep Pla per dinar. Ella, que ja el duia amb el seu Mini per tot arreu, li va confirmar que el duria a on fos. “Féiem una fila: la Lola al darrera del Mini, jo, una noieta jove de 18 anys al volant i ell assegut al meu costat. Recordo que pel camí ens vam perdre i, de cop, em diu ‘atura’t!’ Hi havia un guàrdia per allà i mentre el crida, en Xammar li va demanar a la Lola el mocador que ella duia i se’l va posar lligat al cap! Mira… jo reia a més no poder . Amb aquestes que s’acosta el guàrdia i li dic ‘perdoni, per anar a la Gavina?’ Ell s’acosta i ens veu, va quedar de pedra... però tot i això ens ho va indicar. Una vegada érem allà esperàvem el Pla asseguts i ve l’amo de la Gavina i ens diu ‘no vindrà, acaba de tenir un infart”.
Recorda també com un dia la va dur a veure l’escut de can Xammar de baix. “Ho veus Lourdes”. li va dir, “mira, a l’escut hi ha un eixam d’abelles i el mar: Xammar!”. “En vam fer moltes de coses i vam voltar per l’Ametlla, amb en Xammar. Ell estava molt enamorat del poble”, conclou.
Més tard, la Lourdes va començar a treballar en una empresa alemanya i, estudiant l’idioma “anava a fer els deures amb ell, que en sabia molt: sabia tots els idiomes però no n’havia estudiat pas cap!”, explica. “Un dia, feia temps que no hi anava, arribo de treballar i la meva mare em va dir ‘nena, en Xammar és mort’. La Lola em va dir que havia anat a dormir i ja no es va despertar.”
La Lourdes sempre recordarà aquell senyor que enlluernava. Intel·legent, agut, irònic, compromès i repectuós amb les persones. El seu amic Eugeni Xammar, amb qui havia passat unes tardes inoblidables, plenes.