Eugeni Xammar, periodista d’excepció i gran ambaixador català al món
Amb fondes arrels al Vallès, va ser un espectador i privilegiat dels grans esdeveniments del segle XX i un defensor permanent de la llibertat de Catalunya
Albert Benzekry
(text)
Segurament, la història del periodisme català del segle XX es pot explicar sense Eugeni Xammar, però no es pot comprendre sense ell. Al llibre de memòries Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns Crema, 2007), dictat al seu amic Josep Badia entre el 1971 i el 1972, aquest hi diu: "Hi ha dues generacions de catalans que no en saben res o poca cosa, (...) han sentit parlar d’en Xammar com si es tractés d’un home fabulós, llegendari, gairebé mític. Una mostra més del desgavell del nostre país". I aquest desgavell ens exigeix desautoritzar quan abans millor les paraules de Badia, que si bé són certeres, avui ho són molt menys que quan foren escrites.
Xammar, tot i néixer a Barcelona el 1888, tenia fondes arrels vallesanes. La família està documentada al Vallès des del segle xiii, al mas pairal de can Xammar, durant segles, un dels tres casals més importants de l’Ametlla del Vallès. La nissaga és ben present en la història política i econòmica de la Baronia de Montbui fins al segle xix. Per força, i amb una estirp d’aquestes credencials, tard o d’hora havia de sorgir un Xammar que fes tronar i ploure allí on parés. Aquest fou l’Eugeni Xammar i Puigventós.
Xammar va ser espectador privilegiat de la majoria dels grans esdeveniments històrics del segle XX i paradigma del periodista fet a si mateix. El seu autoretrat és revelador: “Sóc amic de parlar clar, i àdhuc ocasionalment propens a un certa violència de llenguatge; no he estat, però, un periodista d’escàndol i no sóc culpable d’haver violat mai el secret professional ni d’haver fet públiques les fonts d’informació obtingudes confidencialment. Tampoc no he cultivat mai el periodisme profètic. He estat un informador i, ocasionalment, un analista de fets i situacions de la política del país on jo exercia la meva professió.”
Curiositat sense límits
Als 16 anys –el 1904–, Xammar debuta al setmanari catalanista La Tralla, i després a Metralla. A El Poble Català –diari republicà i catalanista–, s’hi va fer nom i ploma amb articles incisius, desacomplexats, d’una originalitat desacostumada.
El 1909 comença a veure món: fuig a Buenos Aires i a París, després a Londres. I esclata la Primera Guerra Mundial. Xammar –un aliadòfil íntegre– serà l’enviat al front de La Publicidad i de l'agència Iberia. Les seves cròniques causen impacte. El seu estil periodístic és modern, contrastat, sense cotilles lingüístiques ni acarquinyolaments. Xammar escriu com vol, no com pot. És així con neix el corresponsal que sedueix els lectors amb dades rigoroses, amb l’empatia d’una narració en primera persona, el gran periodista membre d’una generació que durant els 20 i 30 eleva el llistó qualitatiu de la premsa catalana.
Amb aquest bagatge i, si se’ns permet, fet un self made man reporter, torna el 1918, però per poc temps, puix marxa a Madrid (El Sol, Fígaro…) i a Ginebra, com a redactor de la Societat de Nacions.
La seva etapa alemanya, entre 1922 i 1936, el consagra com a gran reporter internacional. Corresponsal de La Veu de Catalunya i La Publicitat, les cròniques berlineses dels anys vint seran recollides, decennis més tard, al volum L’ou de la serp (Quaderns Crema, 1998), testimoni punyent dels prolegòmens de l’ascens del nazisme. A Berlín, entre el 1923 i el 1925, Xammar va coincidir amb Josep Pla—aleshores corresponsal de La Publicitat.
La relació d’admiració mútua que van tenir els dos homenots no va estar exempta d’alguna trencadissa. Malgrat això, Pla sempre el va tenir en una altíssima consideració. Ja el 1927 escrivia: "En Xammar m'ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l'home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d'ull més segur i un coneixement del món més vast.”
L’adveniment de la II República fou percebut per Xammar “com un llampec que venia a il·luminar un cel ple de pressentiments tètrics (...) Per a Catalunya la proclamació de la República espanyola va ésser un fet monstruosament prenyat de conseqüències de tota mena.” L’escepticisme xammarià queda retratat en aquesta anècdota impagable: “Tothom estava contentíssim, i el meu amic Eduard Ragasol, futur diputat per Granollers, em va dir:
–Si haguessis assistit dimarts passat a la proclamació de la República catalana per uns militars castellans que no sabien català, t’haurien saltat les llàgrimes.
La meva resposta fou aquesta:
–Per fer-me saltar les llàgrimes a mi, la proclamació de la República catalana hauria d’haver estat feta per uns militars catalans que no sabessin el castellà...
–Sempre seràs el mateix...”.
La fórmula “England’s difficulty is Ireland’s opportunity”, escoltada tantes vegades durant la primera Gran Guerra, fou ben aplicada pels irlandesos, que passarien de l’autonomia a la independència. Ara Xammar es preguntava si les dificultats d’Espanya serien una oportunitat per a Catalunya, perquè “creure que (a) Espanya la República era un règim viable, pensar que Espanya donaria de bon grat (...) un Estatut d’autonomia a Catalunya, era senzillament beure a galet. La feina dels catalans havia d’ésser, doncs, la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitats per a Catalunya.” Les opinions de Xammar no només són informatives i analítiques, sinó que amb el pas del temps sovint esdevenen profètiques malgrat ell. D’esperit aventurer, la seva curiositat no va tenir límits a l’hora d’emprendre viatges de resolució incerta. El teixit bigarrat de contactes establerts amb generacions d’exiliats arreu d’Europa i d’Amèrica a partir de 1940 i la seva eficàcia en la multitud de tasques que li foren encomanades van ser la garantia de la seva supervivència allí on fixés residència temporal.
Xammar va viure la major part de la seva vida fora de Catalunya, per voluntat pròpia, sí, però també a causa de la condemna per “rojo separatista (una mitja veritat –deia), a confiscación total de bienes, inhabilitación absoluta y perpetua y extrañamiento perpetuo del territorio nacional” que li etzibà el règim franquista. I malgrat tot, mai va desentendre’s del que passava al país, on les seves visites foren constants però intermitents.
La seva facilitat en l’aprenentatge d’idiomes –set de parlats i cinc d’escrits– li va possibilitar treballar en molts diaris europeus i americans, en agències de notícies i emissores radiofòniques, però també en diferents ambaixades durant la República i la guerra civil –Berlín, París, Leipzig, L’Haya, Oslo, Estocolm–. Després de la segona guerra mundial, el seu periple de traductor en diferents organismes internacionals (ONU, UNESCO, OMS...) acabaria, si més no formalment, el 1960. Encara quedava Xammar per estona, però, i uns quants articles antològics per escriure, cordialment dedicats als seus enemics més íntims: destinataris i col·laboracionistes que no guarden silenci. I les seves memòries, és clar, far lluminós de seixanta anys d’anar pel món
MÉS INFORMACIÓ
Memòries
- 60 anys d’anar pel món. Pòrtic, 1974. Reeditat per Quaderns Crema, 2007.
Biografia
- Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar. Quim Torra. Símbol Editors. 2008.
Reculls periodístics
- Periodisme. Quaderns Crema, 1984. Selecció de Josep Badia
- L´Ou de la serp. Quaderns Crema, 1998.
- Cartes a Josep Pla. Quaderns Crema. 2000. A cura de Xavier Pla
- Crónicas desde Berlín. El Acantilado, 2005. Selecció i pròleg de Charo González Prada
Carpeta Un any per descobrir Eugeni Xammar
