És mitjan agost i fa poques setmanes que Marta Carrasco assaja B. Flowers. Som on crea: a l’escenari del Centre Cultural de Vilanova del Vallès, entremig del desordre de quan hi ha coses que estan a punt de passar. Inspirada per “una cosa tan senzilla i bonica com són les flors”, està en plena invenció del que serà el desè espectacle de dansa-teatre de la companyia que porta el seu nom.
Ve vestida blanca i està morena. Té la pell donada, i els llavis, també. Riu de seguida, amb l’alegria de les persones lliures. Formada a Barcelona, París i Nova York, premiadíssima, aquesta ballarina consagrada aquí i a fora torna a imaginar un univers escènic amb l’entusiasme del primer dia.
“Crear de zero és el que m’agrada més, el que sé fer més”. I com ho fas? “Intensament”, respon, i afegeix: “És qüestió de vida o mort; si no, no t’hi posis; ni un sol assaig és rutinari”. És conscient de la seva inconsciència creativa. “No l’hauríem de perdre mai!”, exclama rapidíssim i amb la mateixa convicció amb què a 18 anys, i sent la petita de cinc germans, devia dir “vull ballar” al seu pare.

Les flors com a excusa
Cada obra li neix d’una manera diferent. L’única metodologia és treballar-hi les 24 hores del dia, dormint i tot. Té les ungles menjades i potser és d’això. “Surten idees perquè hi penses tothora”. No ella: tot l’equip, començant per les dues “actrius de cos” que actuen amb ella a B. Flowers i amb qui té una relació que va “mil vegades més enllà de la confiança”. Són Anna Coll i Majo Cordonet. No en té prou que siguin bones intèrprets, que se sàpiguen moure: vol “animals escènics” amb qualitat humana, de bon dirigir. “Busco rara avis”, diu, i en aquest cas són dues ballarines que ja van participar en el seu macromuntatge Dies Irae. “Ja coneixen la meva bogeria, ja saben que sóc sense límits”.
Per què el tema de les flors? “Ara que tot és tan decebedor, incert i faltat de prespectives de millora, vaig pensar: queda alguna cosa bonica? Sí, les flors! I a partir d’aquí vaig començar a desvariejar, com faig sempre: sembla que nostro Senyor ha fet les flors per atraure, ja sigui els insectes o la mà de l’home que la tallarà, i això em fa pensar en la dona...” i el pensament no se li atura.
No cal dir que venint de Marta Carrasco les flors només podien servir d’excusa. Ho confirma: “Segur que em sortirà el costat fosc, que tinc jo com té tothom, com també tinc el costat lluminós”. Mai no li ha fet por mostrar la seva cara ombrívola, i vol que el públic tampoc no n’hi tingui. Explica que B. Flowers tindrà humor, tendresa, emoció, crueltat, potser desesperança, i s’ha d’acabar “amb el riure més gran que hagi sentit”, rient d’encara no sap què, però rient.
Assajar al teatre del Centre Cultural de Vilanova li va com anell al dit. “És de la meva mida, perquè m’agrada tenir a prop la gent, dir a la senyora Maria de primera fila ‘miri’m bé que jo també l’estic mirant’”. Mirar és una cosa que fa obsessivament, potser com fa tothom que es dedica al teatre. “L’home és un animal tan estrany que em passaria la vida mirant la gent com passeja, com va vestida, la veu que tenen, com es mouen, com miren i com aparten la mirada.” Enraona obrint més els ulls que la boca: “M’agrada molt mirar, i pagaria per poder entrar a les cases. Sóc una voyeur acabada, inclús amb perversió! I ja són molts anys de mirar, mentre que la gent fa el que sigui per no mirar-se”.

"M'interessen les ànimes"
No és un badar infèrtil, esclar. “Observo el comportament humà i a l’escenari no m’invento res: parlo de tots nosaltres! Procuro molt que no només m’importi a mi, el que faig”. Vet aquí el repte i l’ètica que hi ha darrere de cada treball seu: que comuniqui, que serveixi als altres. “Sóc l’única responsable que ningú surti indiferent”, diu aquesta artista néta de Manuel Carrasco i Formiguera.
Parla amb gestos suaus, sembla que nedi, i de tant en tant respira com si agafés aire sortint de l’aigua. Pregunto: les persones som l’espai que creem? “L’espai no m’interessa: m’interessen les ànimes, la imperfecció humana, que és el que em fa plorar, el que m’esgarrifa. El que per mi dóna sentit a fer teatre és el conflicte entre les persones.”
La seva dansa-teatre és de moviments precisos i mai gratuïts, perquè no es tracta d’“aixecar la cama perquè sí”. Si ha de dir un mestre, diu Ramon Oller. Va formar part de la seva companyia, Metros, durant cinc anys crucials (1990-1995). Però també té de referent persones anònimes; pintors, sobretot els expressionistes alemanys, “per tot el que tenen d’extrem, perquè no amaguen res”, i, naturalment, la música, que sovint és “el que em diu què haig de fer”. Li ve de lluny: a 17 anys ja va crear un grup de rock simfònic.
“Quan ets a dalt de l’escenari et deixes anar perquè no ets ben bé tu, i perquè sembla que hi hagi alguna cosa que et protegeixi”. Fa sis anys que Marta Carrasco es deixa protegir per l’escenari de Vilanova. Després d’una residència al Teatre Nacional de Catalunya, va rebre unes quantes ofertes i va triar treballar des d’aquí, a mig camí entre els dos pobles on viu i que tant estima, el Masnou i encara més, Cardedeu, on té taula parada al bar Flavio i a casa de Pep Bou, un altre fabricant de somnis. A Vilanova “tot és a prop i fàcil”, i la confiança que li té el director, Pau Fernández, no la trobaria enlloc. “Tenim molta sort d’un espai així, amb aquesta llibertat”, diu, convençuda que les obres serien molt diferents gestades en un altre escenari.