La Batllòria, un esperit ben viu al peu del Montnegre
El nucli agregat a Sant Celoni el 1927 ha reforçat la identitat els darrers anys i ha passat de barriada perifèrica a veïnat amb Consell de Poble, entitats, festes i serveis propis, sense deixar de somiar una segregació futura
Josep M. Abril
(text)
La gent de la Batllòria mai no ha acceptat que els prohoms, els cacics del municipi de Montnegre, decidissin d'agregar-se a Sant Celoni el 1927. "Ens van vendre per uns safareigs", murmuraven els grans, fent referència als safareigs públics edificats el 1928. El municipi, que era disseminat, també comprenia Fuirosos i tenia la seu al nucli urbà de la Batllòria. "Durant l'època franquista, a més, ens tractaven com a barriada de Sant Celoni i això, als batlloriencs, sempre ens ha dolgut molt", comenta Josep Matamala, que amb 80 anys molt ben portats estima el seu poble amb deler.
Si bé és cert que fins l'any 1934 sempre hi ha a l'Ajuntament de Sant Celoni un regidor en representació del municipi agregat (els batlloriencs Joaquim Viñas, Salvador Caldas, Iscle Fortuny i Vicenç Ripoll successivament), la tradició s'estronca en el temps de la dictadura. Aleshores es crea el càrrec, més honorífic que efectiu, d'alcalde del barri de la Batllòria i el van ostentar Joan Pujós i Joaquim López Montpart.
Malgrat els entrebancs, el poble es manté actiu i creix gràcies a la implantació de la fàbrica tèxtil de can Pàmies (1930-1947) i, molt especialment, a la Inacsa (1948), dedicada a la producció de fil artificial de cel·lulosa. La seva vitalitat es manifesta en les festes tradicionals, les caramelles a l'entorn de la parròquia, l'escola pública, l'equip de futbol del CD la Batllòria, els balls a la sala de la Unió Batllorienca... o la instauració, per primera vegada, de la Festa d'Homenatge a la Vellesa el 1952. A principis dels 60, però, es comença a formar el nucli de Viabrea a tocar del poble, a l'altre costat de la carretera i ja dins de la província de Girona. Creix, en bona part, amb gent originària de la Batllòria, que ha de marxar perquè no hi ha en venda terrenys on poder construir.
L’associació de veïns reprèn l’afany
La fundació, en els anys vuitanta, de l'Associació de Veïns la Vall del Llor torna a posar sobre la taula l'afany independentista de la Batllòria. El principal objectiu de l'entitat és aconseguir la segregació del poble. Assessorats per un advocat, els veïns legalitzen una llista electoral i es presenten a les eleccions municipals del 10 de juny de 1987 amb el nom d'Independents per la Batllòria. Enric Cabra, el cap de llista, aconsegueix d'entrar a l'Ajuntament de Sant Celoni i, a més, esdevé decisiu en la balança per decantar l'alcaldia a favor de convergents o socialistes. Al final pacta amb CiU i li dóna l'alcaldia a canvi d'aconseguir la Regidoria de la Batllòria i d'entrar a l'equip de govern.
El mateix 1987 l'associació comença a recollir signatures i a redactar la sol·licitud de segregació, que no arriben a l'Ajuntament fins al 21 de gener de 1991. El 24 de març s'acorda iniciar l'expedient de segregació i, finalment, el 4 de febrer de 1994 es trasllada al Departament de Governació de la Generalitat, que és qui té potestat en aquests afers. Al mateix temps el consistori pren el compromís "que, en el cas que la segregació no prosperi, s'apliqui una fórmula que garanteixi totalment la representació de la Batllòria a l'Ajuntament".
La Regidoria de la Batllòria funciona entre 1987 i 2003 amb els regidors Enric Cabra (1987-1989) i Antoni Pujol Rovira (1990-2003). Les eleccions municipals del 25 de maig de 2003 provoquen un nou canvi: cap dels regidors és de la Batllòria, la qual perd la seva representació a l'Ajuntament. Per això es comença a formar el Consell de Poble de la Batllòria, amb l'objectiu de promoure un procés real de participació ciutadana. El Consell de Poble s'aprova el 3 d'octubre de 2004, amb Dolors Lechuga com a presidenta. Està integrat per membres de partits polítics amb representació municipal; representants d'associacions i entitats del poble, i persones individuals i voluntàries, que treballen en diferents comissions. Dolors Lechuga, que actualment torna a presidir el Consell, puntualitza que "alguns veïns l'entenen com un primer pas, abans d'aconseguir l'Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) o la segregació", tot i que, el gener de 2003, la Generalitat arxiva definitivament l'expedient presentat.
Un creixement considerable
En els darrers anys, el nucli urbà ha crescut considerablement. S'ha passat dels 466 habitants del 2002 a les 1.245 persones que hi viuen actualment. La transformació ha disposat cases i pisos als camps que s'estenien cap a la Tordera però també ha millorat i embellit el nucli tradicional, amb l'església parroquial, el carrer Major i l'antiga carretera d'entrada al poble, a l'ombra d'uns plàtans carregats d'anys. Amb l'increment d'autonomia també han crescut les inversions. S'han creat i rehabilitat equipaments com el Centre Cívic del carrer Major (2001), que acull el consultori mèdic; els safareigs (2008); Can Bruguera (2011), que forma part del casal gòtic dels Gualba, senyors del Montnegre, o la Unió Batllorienca, estrenada l'abril de 2013, i que ofereix els serveis de biblioteca, punt de trobada d'entitats i sala per a espectacles. Per als escolars s'ha construït un nou i ampli edifici, l'Escola Montnegre (2010). I no s'acaben aquí les millores: també hi ha el pont que travessa la Tordera cap al Montnegre (2011), que substitueix el que es van endur les riuades el setembre de 1971. Així la Batllòria recupera l'estreta vinculació del poble amb la muntanya que el va engendrar, quan, cap a l'any 1500, va créixer el petit nucli urbà a l'entorn del camí ral; la capella de la Mare de Deú de l'Esperança; el casal dels Gualba, i l'hostal que donava servei als viatgers, ara conegut com Ribot. Un pont que enllaça amb el passat i projecta la Batllòria cap a un futur que és, tot fent honor a la patrona, esperançador.
Carpeta Pobles que van ser
