“Xammar morirà inèdit” va pronosticar Josep Pla. I gairebé va encartar-la: El periodista vallesà va morir havent dictat les seves memòries Seixanta anys d’anar pel món al seu amic Josep Badia, però no havia complert cap dels seus projectes literaris, ni el recull de retrats Caps de brot (1926) ni una obra sobre els Estats Units. Ara bé, Xammar no és autor inèdit gràcies als centenars d’articles, gasetilles, reportatges i cròniques que el van convertir per dret propi en un dels periodistes catalans més llegendaris.
Autodidacte, saltataulells, militant de la Unió Catalanista, jugador d’un dels equips i directiu del F.C Barcelona, melòman, lector impenitent, soci de l’Ateneu Barcelonès i aprenent d’idiomes al CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), es va introduir al periodisme des de les publicacions del catalanisme més encès, com La Tralla i Metralla, i petites revistes com Teatràlia o Gent Nova. L’any 1909, abans de començar el seu particular “anar pel món” fugint del servei militar, ja havia col·laborat com a crític musical a El Poble Català, on va conèixer algun companys de futures redaccions. Tornant de Buenos Aires, on no s’hi acaba d’aclimatar i passant per París, s’instal·la a Londres. A la capital de la Gran Bretanya hi farà una llarga estada fins al 1917. Allà treballa a l’empresa de guardamobles Marple & Co, fa classes d’espanyol a la YMCA i coincidint amb l’esclat de la Gran Guerra és nomenat corresponsal del diari barceloní El Dia Gráfico, que dirigeix el seu amic Santiago Vinardell, des d’on és testimoni dels primers anys de guerra a Europa. Serà la mateixa guerra que el farà abandonar El Dia Gráfico, convertit en un òrgan de la propaganda germànica, per prendre la corresponsalia a Londres de La Publicidad, el diari que acabaven d’adquirir els germans Tayà, naviliers enriquits per la guerra, i que sota la inspiració de l’advocat i polític Amadeu Hurtado i dirigit per Romà Jori s’ha convertit en el diari aliadòfil més destacat de la Barcelona neutral, plena de les frivolitats dels nous rics, fugitius espies i cocottes. Gràcies a aquesta nova corresponsalia, Xammar visitarà durant tres dies les forces expedicionàries britàniques a França i, de Londres estant, escriurà en català un pamflet pro-britànic titulat Contra la idea d’Imperi, amb el suport del Foreing Office. També col·labora a la revista ibero-americana Hispania i al Manchester Guardian.

Altra vegada a Barcelona
L’any 1917 torna a Barcelona, assabentat de la malaltia de la seva mare, i és escollit cap de redacció de la revista aliadòfila Iberia, dirigida per Claudi Ametlla i en la qual hi col·labora el bo i millor de la intel·lectualitat catalana: Romà Jori, Màrius Aguilar, Alexandre Plana, Antoni Rovira i Virgili, Josep Maria Junoy, Prudenci Bertrana o Amadeu Hurtado, entre d’altres. Com a novetat, Xammar hi trasplanta els editorials de primera pàgina típicament britànics on es distingeix com un expert analista internacional capaç de parlar de l’actualitat més rabiosa de la guerra, els canvis de govern a Alemanya, els esdeveniments de la Rússia revolucionària o els darrers discursos del President Wilson. També s’incorporarà a la redacció de La Publi on, per indicació del seu mentor i amic Don Amadeu, es farà càrrec de la crònica social, amb el pseudònim de Douglas Flint. Cap al juliol de 1918, Eugeni Xammar, que havia compatibilitzat la seva tasca a Iberia i La Publicidad amb la corresponsalia a Barcelona del diari nord-americà The World, marxa com a enviat especial al front britànic, dins de la “Neutral Section” organitzada per l’Oficina de Propaganda Britànica a Espanya que dirigeix sir John Walter IV i que tenia la seva seu al Château Hedin, a França. En aquesta ocasió tindrà temps de visitar el front de guerra, conèixer el general britànic sir Douglas Haig i, fins i tot, entrevistar el rei Jordi V d’Anglaterra. Tot i aquesta proximitat amb els fets més transcendentals, viurà l’Armistici de Compiègne des d’un hospital, refent-se del tifus.
Després de la guerra no tornarà a Barcelona i s’establirà a Madrid. Allà, col·labora a El Sol, La Correspondencia de España i El Figaro, on crea una secció dedicada a Catalunya que dirigirà Màrius Aguilar i on hi farà amistat amb un jove periodista anomenat Josep Pla. Després del parèntesi diplomàtic a la Societat de Nacions, es trasllada a Berlín, on serà corresponsal de La Veu de Catalunya i des d’on explicarà al lector català el tortuós esdevenir de la República de Weimar, viurà de prop el putsch de Munic (entrevistant, suposadament, Adolf Hitler) i visitarà Txecoslovàquia, un país que ha proclamat la seva independència després de la guerra, amb un ull posat a Catalunya, evidentment. A la capital alemanya –on Xammar s’ha casat amb Amanda Fusterwerth– l’anirà a trobar el seu amic Pla, enviat per La Publicitat, amb qui compartirà una vida a cos de rei gràcies a la fortalesa de la pesseta i viatjarà a l’URSS amb Andreu Nin –en aquell moment encara figura prominent de la Nomenklatura soviètica– fent-los de cicerone. El duo Pla-Xammar escriurà per separat el seu relat del viatge a Rússia, on Xammar afermarà el seu anticomunisme. A dues mans, però, tots dos polemitzaran sobre el periodisme català amb els escriptors Manuel de Montoliu i Josep Maria Junoy en la sèrie de cartes al director signades a dues mans: “Periodisme…? Permetin!”, publicada a La Veu de Catalunya.

Tota mena de corresponsalies
Durant aquests anys alemanys afegirà d’altres diaris a la seva nòmina de corresponsalies: El Heraldo de Madrid, i els sud-americans El Diario de la Marina de L’Havana, El Comercio de Lima, El Tiempo de Bogotà, El Universal de Caracas, La Democracia de Puerto Rico, El Dia de Montevideo i La Capital de Rosario de Santa fe, entre d’altres. Finalment serà corresponsal, en exclusiva, de La Prensa de Buenos Aires. I quan Pla deixi La Publicitat, n’agafarà també la corresponsalia simultàniament amb la del diari madrileny Ahora, des d’on explicarà l’ascens al poder del nazisme i els primers mesos de la dictadura del Führer. A les albors de la dècada dels trenta, viatja sovint a Barcelona, freqüenta l’Ateneu –on el reben amb els braços oberts els amics de Mirador i La Publicitat–, i amb el pseudònim Peer Gynt escriu a El Be Negre, que dirigeix Josep Maria Planes, des d’on s’enfronta als esbirros de la FAI. Després del seu periple per diferents legacions europees com a diplomàtic republicà durant la Guerra Civil, torna a França. Durant l’ocupació alemanya s’instal·la a Perpinyà on compartirà tertúlia amb vells amics com Ametlla, Hurtado i el seu gendre, Ferran Cuito.
Acabada la II Guerra Mundial col·labora a Le Republican de Perpinyà, i de nou a París, a la Radiodifusió francesa i a la delegació d’Associated Press. Home pol·lígot, tradueix el Doktor Faustus de Thomas Mann de l’alemany a l’espanyol, per a l’Editorial Sudamericana del català Antoni López-Llausàs. Entre 1950 i 1953 treballa als Estats Units: primer a Nova York a l’ONU i, després, a Washington al Banc de Reconstrucció. Retornat a Europa, es trasllada a Ginebra, on prestarà serveis a diferents organitzacions internacionals, en tasques lingüístiques i d’organització: passa per l’ONU, l’OMS, la FAO, el GATT i l’UNESCO. Vell, però encara en actiu, sovinteja els viatges a Granollers i l’Ametlla, on reprèn el contacte amb Josep Pla i rep la visita i l’admiració d’una nova generació de periodistes: Manuel Ibáñez Escofet, Joan de Sagarra, Montserrat Roig, Jaume Lorés i Josep Maria Huertas, etc. Tots ells troben en Xammar un mestre i l’últim representant d’una generació de periodistes testimonis de gairebé un segle, potser el periodista més modern, més fidel a la notícia, més cosmopolita i internacional i, alhora, més profunda i insubornablement català de la premsa de la primera meitat del segle xx. Un segle que Xammar va explicar als catalans des de Londres, París o Berlín, anant pel món amb el seu sentit de la ironia, l’anàlisi i el gust per un estil llegidor i fonamentat. El seu amic Josep Pla va dir sobre ell: “En Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d’home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l’enteniment més clar”.