Cent anys de colònies per a infants a Sabadell
Sentmenat va acollir, l’estiu de 1913, la primera tanda d’una iniciativa dirigida originàriament a infants mal nodrits i amb altres necessitats socials
Joan Alberich Barnusell
(text)
, Arxiu Joan Aran (fotografies)
El 3 d'agost passat va fer cent anys que va sortir el primer grup de colònies d'estiu per a infants organitzat des de Sabadell, ciutat que sempre ha estat un referent en aquesta activitat de l'educació en el lleure. D'aquesta importància en fa esment el llibre Cent anys de Colònies a Catalunya (1893-1993), en el seu primer volum, quan diu: “Sabadell, un dels nuclis amb una tradició més antiga i arrelada en matèria de colònies, no únicament va despuntar molt aviat en aquest camp, sinó que també hi va dur a terme una tasca perseverant i duradora que hauria de perviure, fins i tot després de la Guerra Civil, com a deutora dels primers vint-i-cinc anys.”
Hi ha un estudi molt notable sobre les colònies a Sabadell fet per mossèn Joan Aran al seu llibre Colònies de Vacances de Sabadell (1912 -1983).
Analitzant aquests cent anys es descobreixen tres etapes ben diferenciades: La primera va ser organitzada per la Lliga d'Higiene Escolar, des de 1913 i ininterrompudament fins al 1937. Després de la Guerra Civil, la represa va ser portada l'any 1952 per algunes parròquies fent colònies parroquials, que van ser la base per fundar l'any 1955 les ben conegudes Colònies de Vacances de Sabadell (CVS), que van mobilitzar milers d'infants fins a l'estiu de 1989. La tercera etapa, encara ben actual, és la dels grups d'esplai, que arrenca l'any 1968. Van néixer en el si d’un grup de monitors de CVS amb l'intent de continuar la tasca feta a colònies durant l'estiu. En realitat, però, va passar una mica al contrari ja que es va continuar l’activitat de lleure amb nois i noies els dissabtes durant el curs i es finalitzava amb l'activitat d'estiu. Segons el grup eren unes colònies o uns campaments.
Una iniciativa per nodrir infants
Les colònies havien nascut molts anys abans, el 1876, a la ciutat suïssa de Zuric, on el metge i pastor protestant W. Bion va portar un grup d’infants pobres i desnodrits a fer salut a la muntanya, amb activitats a l'aire lliure, durant un mes. De fet, neixen en un moment històric en què la industrialització i la vida a les ciutats portava nous problemes d’higiene i salut, que tenien els infants com a principals afectats. La mortalitat infantil en aquells anys començava a ser molt elevada i calia trobar-hi solucions.
A l'Estat espanyol, el 1887, la Institución Libre de Enseñanza va ser la primera entitat que va promoure les colònies. El 1893, la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del Pais va ser capdavantera a Catalunya en l'organització de colònies per a infants. Pocs anys després, a Sabadell es va crear la Lliga d'Higiene Escolar, arran del Primer Congrés d’Higiene Escolar celebrat a Barcelona l'octubre de 1912, presidit per Joan B. Ponsà. No es va trigar gaire a fer la primera junta directiva de les colònies, que van integrar tres membres fundadors de la Lliga d'Higiene Escolar: Josep Mir Marcet, Joan Farreras Grané i el mestre Josep Roure Trias, nomenat director de la tanda.
Els integrants d'aquesta primera junta de colònies van recórrer les poblacions veïnes de Sabadell per trobar una casa on realitzar la primera colònia i finalment es van decidir per fer-la a Sentmenat. Calia equipar la casa i es van moure per buscar ajuts i col·laboracions, de manera semblant com avui fan molts grups d'esplai. “El Sr. Ferran Casablancas encapçala els primers donatius amb l'oferiment dels matalassos. La Casa Poch regala el teixit per a les bruses que portaran els infants a colònies, les quals seran confeccionades a la Casa Bella. La firma Brutau fa el donatiu de les tovalloles..., l'Ajuntament i la Lliga d'Higiene Escolar obren una subscripció d'ajut que encapçalen amb 500 i 250 ptes. respectivament”, descriu Joan Aran al seu llibre.
Sentmenat, primera destinació
La primera colònia, el 1913, va reunir 25 nens –els que es van considerar més necessitats d'entre els 42 que s'havien inscrit. Va sortir el 3 d’agost i es va allargar fins al dia 30, una mesada d'estada de vacances que gaudirien a la veïna població de Sentmenat. El resultat va ser molt bo i es van posar a preparar l'any següent. Sembla, però, que aquesta primera casa no va resultar prou adequada per la proximitat amb Sabadell i per la poca altitud. És per això que l’any següent, el 1914, es van trobar cases a Castellterçol per al grup de nois i a Moià, per al grup de noies. En anys successius també es va anar a Ocata i Rellinars, entre altres llocs. Per la importància que van tenir per a infants malaltissos destaquen especialment les que es van fer a Tona.
Al front d’aquests torns d’estades amb infants hi havia bàsicament metges i mestres, fet que demostra la preocupació sanitària i educativa de la iniciativa. Prenent el relleu al mestre Josep Roure, va ser secretari d'aquella junta de colònies el conegut mestre Enric Casassas fins al final d'aquesta etapa, acabada per força, malauradament, el 1937.
Cal fer constar la participació prudent i activa de l'Ajuntament de Sabadell durant aquesta primera etapa. Des del primer moment l'Ajuntament va col·laborar-hi econòmicament i amb suport genèric, tot i que la principal promotora n’era la Lliga d'Higiene Escolar i, per tant, no va considerar mai les colònies com a obra pròpia. A primers de 1937 la Lliga es va autodissoldre i el patrimoni va ser lliurat a l'Ajuntament, que aquell estiu va organitzar les darreres colònies a Tona.
34 anys de CVS
Després d’uns anys d’aturada, a partir de 1952 aquesta activitat de lleure estival es va reprendre amb les Colònies de Vacances de Sabadell, que és quan van tenir la màxima rellevància, pels seus més de 34 anys continuats de funcionament. Els inicis van ser molt discrets i no va ser fins al 1955 que els rectors de les parròquies van encarregar a Mn. Joan Aran i Suriol (vicari de la parròquia de Sant Feliu) la coordinació i organització de les colònies en l’àmbit de tota la ciutat. Els millors records d’aquests reinicis queden, entre altres, a les cases de Pregona (vall d’Horta), Corbera i sobretot a la rectoria de Gallifa. En aquesta segona etapa, en ple franquisme, en què les colònies es podien realitzar a l’entorn de les parròquies gràcies a l'escletxa que proporcionava el Concordat Església-Estat, no hi havia pas ajudes de les institucions oficials. En aquest context, potser el suport més remarcable va ser per part de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, que va fer construir la casa de colònies Mas Silvestre, a Canyamars, molt moderna i pensada expressament per fer-hi colònies, estrenada a mitjan dels anys seixanta. La tercera etapa arrenca l'any 1968 amb els grups d'esplai, que es van anar generalitzant, ja que agradaven tant als nois i noies com a les famílies. Tot i així, hi ha un temps de convivència amb CVS que va seguir organitzant tandes de colònies fins al 1989 i que es va dissoldre definitivament a finals de 1991. En aquesta etapa, els grups d'esplai van ser cada vegada més potents i, malgrat les transformacions i canvis constants que té tot moviment portat per jovent –amb iniciativa i amb il·lusió– gaudeixen de bona salut.
Patrimoni Lleure
