TU
Tu ets més endins.
On no arriba el soroll
ni el frec de la paraula.
On només hi ha una brasa sense nom.
Tu ets més enllà de tot,
arrel i brot.
Núria Albó

Respecte i entusiasme es barregen abans d’entrar a casa de la Núria Albó, a la Garriga, el que sempre ha estat el seu poble. Admiració, com a dona, com a persona: tant pel vessant polític, ja que va ser una de les primeres alcaldesses del nostre país després de la dictadura; com pel vessant literari, perquè moltes nits la seva escriptura va ser un camí planer per mostrar les delícies de la poesia als més menuts.
Obre la porta amb un somriure relaxat, talment com si et conegués. En la mirada hi ha quelcom de trapella, d’entremaliat, de to jovenívol. De ben segur que ompliríem tot el Vallesos i encara quedaríem curts però provarem de fer un passeig agradable, com el que hi ha a la seva estimada la Garriga, amb plataners a banda i banda, arbres que en alguns pobles s’associen a la llibertat.
Explica que als sis anys va viure una de les experiències més colpidores de la seva vida. Llavors, l’any 1936 van entrar a casa seva i se li van endur el pare, a qui adorava, i el van matar. Tot i ser un infant va decidir que volia veure’l, mort; una decisió tan delicada com valenta, que parla de la seva essència. En aquesta partitura particular que és la vida parla de la seva família amb un to d’estima inqüestionable: té quatre fills, cinc néts i dos besnéts. L’any 1948 va anar a la Universitat i va interrompre els estudis per casar-se. Dotze anys després els va finalitzar combinant la carrera amb fer de mare de quatre fills i diu que de tot el que ha fet a la vida això és el més meritós.

Carme Serrallonga, referent
Fent ús del seu bon sentit de l’humor parla de la seva etapa de professora, durant més de vint anys, que confessa un pèl accidentada i nòmada fins que va aterrar a l’escola, catalana i laica, Isabel de Villena. Allà va conèixer la Carme Serrallonga, la persona a qui diu haver admirat més. “Allà vaig ser molt feliç: aquella escola era tot el que somies d’una escola. Allà vaig trobar els millors alumnes i els més bàrbars (alguns fills de la Gauche Divine)”, explica.
Els alumnes la recorden com a professora d’història i també com a directora que va ser durant els anys setanta de l’Escola Sant Lluís Gonçaga de la Garriga. Ensenyava català i provava d’explicar la història de manera diferent.
Aquella mateixa dècada, quan tenia 40 anys, va aprendre anglès perquè llavors es podien trobar llibres interessants de la història d’Espanya en aquest idioma. Explicava punts de vista diferents i deixava que els alumnes deduïssin. “Sempre he mirat de seguir un lema que vaig llegir en una revista de pedagogia que diu: ‘un nen no és un sac que s’ha d’omplir, és un foc que s’ha d’encendre’. Amb la història que explicava encenia el foc.”
Tot seguint el compàs de la seva història entrem en l’etapa política, quan surt elegida alcaldessa del seu poble, l’any 1979, al front d’una coalició d’esquerres. Els ulls li brillen en parlar-ne. Admet que no pensava pas guanyar i té unes paraules de reconeixement i entusiasme pel seu bon amic Quico Viñas, també professor, que en va ser regidor. “Un gran organitzador i una persona fantàstica”, diu.
“El que més em complau és que vam ser molt honrats, tots, de tots els colors polítics. Va ser una època en què allò que somies de la política hi va ser. Hi havia unes ganes de fer coses pels pobles! Una gran transformació de tots els pobles i ciutats. Tot estava per fer! Racionalment del que estic més satisfeta és d’haver fet un institut, el Blancafort, perquè no n’hi havia. De cor, l’escola de música a l’inici, amb en Carles Riera que era fantàstic. Van venir els germans Claret i gent de moltíssima categoria”, recorda.

Feminisme i política
Alguns tocs feministes acompanyen la conversa. Parlem del llibre que va escriure amb Rosa Martí, alcaldessa de Parets del Vallès durant els onze primers anys de democràcia municipal. Es deia Les dones i la política. Llavors hi havia un percentatge baixíssim de dones a la política. La Rosa hi posava l’estadística, que a ella sempre se li havia entravessat. Transmet la seva admiració en parlar d’ella. “En el tema feminista s’ha avançat, però en moments de crisi es tira endarrere, es contreu tot. Jo encara vaig viure en una època en la qual, si hagués estat adúltera, em podien haver tancat a la presó.”, indica.
Pel que fa al món de l’escriptura ha conreat la poesia, la novel·la –amb predilecció per al públic infantil– i l’assaig. Sosté que si hi hagués un incendi rescataria el darrer llibre que va escriure: Quan xiula el tren, l’any 1997. Una novel·la que actualment ja està descatalogada i que no es troba. “És un llibre d’autobiografia arreglada –perquè de les autobiografies no podem fiar-nos-en mai– on, sobretot, parlo de la Garriga.”Va entrar al món de l’escriptura gràcies a la seva mare, que també escrivia. “És la persona més ben dotada que he conegut: dibuixava bé, tocava el piano, sabia cosir, parlava francès i sabia escriure però mai s’havia bellugat de la Garriga.”
Fa quinze anys que no escriu i no ho enyora. “Els gustos dels lectors han canviat. A l’any s’editen milers de títols i és impossible de llegir. El català que s’escriu actualment és calcat al castellà, ha perdut molt. Em sento fora de la comprensió actual però sense cap amargor. Estic molt contenta quan veig la Bibiana (Ballbé, periodista), la meva néta, perquè ha pres el relleu i escriu amb molta gràcia”, confessa.
Si se li demana què li hauria agradat haver estat, respon contundent que música professional. El primer que fa al matí és escoltar música. Té molts moments vitals associats a peces musicals tant alegres com tristes. Als seus 83 anys llueix una independència total però no pas afectiva, ja que se sent molt vinculada a les persones que estima. Una vellesa fabulosa. Té clar que mai li ha agradat ni manar ni creure. I en preguntar-li per les tres paraules que la defineixen ens diu: rabiüda, somiatruites i imaginativa.
Si se li demana com alimenta la part intel·lectual respon que llegeix en alemany, en gallec, en anglès... “Fa pocs mesos, a partir d’una operació, vaig adonar-me que era mortal. Des de llavors em limito a gaudir la vida, a estar amb la família, a fer un cafè amb les amigues, a fumar tranquil·lament i, sobretot, a escoltar música que és una de les meves grans passions; només faig el que em ve de gust”, conclou.