El Marquès de Barberà, al setge de Barcelona

Josep Galceran de Pinós i Rocabertí, portador del cordó de la bandera de Santa Eulàlia, va ser un dels defensors eminents de la capital catalana l’Onze de setembre de 1714

Vicenç Relats (text)

El castell de Santa Maria de Barberà va ser un dels últims a donar-se per vençut en la Guerra de Successió (1701-1715) dels atacs de les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona i que ja ocupaven tot Catalunya.
El senyor del castell, Josep Galceran de Pinós i Rocabertí, contrari a Felip Vè de Castella, va lluitar intensament en la defensa de Barcelona fins que va caure l’11 de setembre de 1714. Així ho immortalitza la pintura l’Onze de setembre de 1714, obra d’Antoni Estruch i Bros (Sabadell, 1872-Buenos Aires, 1957), que data del 1909 i il·lustra aquesta plana.
El cavaller cofat amb bicorni que enlaira l’espasa, al costat del conseller en cap Rafael Casanova i Comas, és Josep Galceran de Pinós i Rocabertí, marquès de Santa Maria de Barberà. Aquest és un títol que el rei Felip Vè li va concedir el 1702 volent-lo atreure a la seva campanya successòria, quan Galceran era delegat del Consell de Cent de Barcelona. Josep Galceran de Pinós va ser el portador del cordó de la bandera de Santa Eulàlia, juntament amb Joan de Lanuza i Oms, cosa que suposava tot un honor en la defema heroica de Barcelona.
Com els estats de la Corona d’Aragó, Galceran es va alinear amb el pretendent Carles d’Àustria, que oferia garanties sinceres de respecte als drets i institucions que tenia Catalunya. Acabada la Guerra, el 1715, apareix en la llista de "Sujetos que más se demostraron en las conmociones de Cataluña a favor del Sr. Archiduque", en la que es determinava el producte líquid de les seves propietats confiscades.
El ferbrer de 1715 va ser empresonat i portat en primera instància a Peníscola escortat per cinquanta soldats de cavalleria per ordre del Capità General de Catalunya el Príncep de T'Serclaes. Poc temps més tard, el març de 1715 va ser enviat a a Pamplona després que el Capità General de València Francisco Arias del Castillo Fajardo, Marquès de Villadarias, recomanés que no estigués pres en territoris de la Corona d'Aragó. Finalment va anar a parar a Zaragoza, però el ministre Miraval ordenà finalment que fos traslladat, convalescent encara, a Burgos, on va morir. El 1728 el pare Joan Balliart va poder traslladar les seves cendres a Barcelona per ser enterrades a l'Església de Sant Francesc per la seva filla Josepa de Pinós i d'Urries, que s'havia negat a entrar a la ciutat de Barcelona fins que no aconseguís que les restes del seu pare hi fossin enterrades.
El Marquès de Barberà, al setge de Barcelona

Pintura: Antoni Estruch i Bros, Onze de setembre de 1714

El castell de Santa Maria de Barberà, en una imatge actual.

Vallesans a la defensa de Barcelona

Altres vallesans van lluitar activament en la defensa de Barcelona i cal ressenyar que el mateix Rafael Casanova, nascut a Moià, era fill de mare vallesana: Maria Comes i Sors, de Can Comes de Lliçà d’Amunt. Els nobles granollerins Anton Grat Perpinyà i Francesc Perpinyà van ser uns destacats austriacistes fins al punt que el 1710 van acollir el mateix Arxiduc Carles III a casa seva, situada a la plaça de la Porxada. L’historiador Jaume Dantí ho explicava en un documentat article publicat al número 2 de Vallesos (tardor–hivern 2011).
Anton Grat va participar a la Junta de Braços de 1713 on es va distingir com un dels favorables a mantenir la resistència davant del setge de Barcelona. El seu fill Francesc, nomenat oïdor militar per la Generalitat, va mantenir les posicions més intransigents fins al punt que el 12 de setembre de 1714 s’oposava a la capitulació decidida pel Braç Militar i la Diputació. Tornats a Granollers, els Perpinyà van patir la repressió de les autoritats borbòniques per la seva significació en favor de l’Arxiduc Carles III i el 1716 els van ser confiscades les seves propietats.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara