Vint-i-un quilòmetres en línia recta separen la plaça d’Urquinaona de Barcelona de l’antiga església parroquial de Sant Vicenç de Jonqueres, al llindar nord de la Creu Alta de Sabadell. A punta i punta de la ratlla traçada es respiren entorns absolutament contraposats. El batibull d’Urquinaona, amb l’abric de l’asfalt i la cridòria dels cotxes i la gent, es veu substituït al nord, ja al rerepaís de Barcelona, per la sorra del terra, un grapat d’arbres aquí i allà i potser un persistent fil de so ambiental d’autopistes properes. Però aquests móns oposats han quedat units per sempre més per la història. De l’antic poble de Jonqueres només en queda el nom, dues esglésies (en aquest racó tranquil de Sabadell... i a la nova parròquia de la Creu Alta) i un carrer a tocar de la barcelonina plaça d’Urquinaona. Aquest poble que va ser guarda, com tants d’altres pobles perduts del Vallès, un llegat de gran identitat històrica. L’any 1214 s’hi fundava un monestir per a les esposes dels cavallers catalans que prenien el camí de Terra Santa. Les dones s’hi quedaven fins al retorn dels marits i es lliuraven a la vida religiosa. A elles s’hi sumaven les filles solteres de la noblesa assenyalades per a la vida monacal. Van arribar a ser tantes que se’ls concedí el dret de triar abadessa i, finalment, la casa, on ja no hi cabia ni una agulla, es va traslladar a finals del segle XIII a fora de les muralles de Barcelona, prop de l’actual plaça d’Urquinaona, en el que avui, al cap i casal, és el carrer de les Jonqueres. És una de les vies invisibles que, a través de la història, connecten el Vallès amb Barcelona. Pel tema que ens ocupa: una via que treu a la llum la força i l’empenta d’aquells pobles que no van sobreviure al segle xx com a nuclis independents però que sí que van viure, en els segles pretèrits, moments de gran dinamisme i, fins i tot, episodis destacats de la història vallesana. Alguns d’aquests pobles que van ser han arribat als nostres dies mantenint ben vives les seves petges d’identitat, les seves tradicions i la seva consciència de poble. D’altres, s’han diluït en l’enrevessat mapa d’autopistes, ciutats i absorcions administratives. Alguns quasi desapareixen del mapa i només l’habiten les ànimes dels seus difunts en els oblidats cementiris adossats a les velles i enrunades parròquies. Tots plegats, en conjunt, però, dibuixen un gran Vallès on els nuclis de població, en perspectiva històrica, es poden comptar per damunt del centenar.

Una comarca de repoblament
Curiosament, el nom actual de poble vallesà esmentat amb més antiguitat no és cap dels nuclis principals dels seixanta-sis municipis moderns que formen els dos Vallesos, sinó un d’aquests pobles que foren. Marata, un dels cinc nuclis integrants de les Franqueses del Vallès, podria ser el misteriós palatio Meserata del Vallese esmentat en un document de l’any 895. Més d’onze segles després, la seva església, el sobri i elegant temple romànic consagrat a Santa Coloma màrtir, obre les portes setmanalment tant per missa dominical –amb una petita i fidel feligresia de les masies de l’entorn maratenc– com per un conegut cicle de concerts de música de cambra. El més petit dels pobles franquesins ha sobreviscut a un llarg i convuls mil·lenni. Com ha estat possible? El paper de la parròquia resulta clau en pobles sense independència. L’església és el centre del poble i –històricament– de la seva vida comunitària, i el distingeix dels pobles del voltant: Corró d’Amunt, a uns 3 quilòmetres, és el més proper. El camí del poble i la parròquia es fa, però, compartit i, així, el centre de la vida comunitària es desplaça a noves formes de socialització: a escassos metres de l’església parroquial, un modernitzat edifici acull el Centre Cultural de Marata, entitat que aplega la pràctica totalitat dels maratencs i maratenques, els quals sufraguen un calendari d’activitats durant tot l’any. Allà s’hi debaten anualment els temes més transcendentals en un cicle de conferències de títol ben suggerent: Trobem-nos i parlem-ne. De Marata al món: des del periodista Antoni Bassas fins a l’astrofísic i poeta David Jou, els debats maratencs i els seus convidats han anat amanint una completa cosmovisió des d’aquest petit racó vallesà ple de vida.
A Marata, segons dades del cens franquesí de 2013, hi viuen 184 persones. És una proporció molt superior de les ànimes que hi vivien dotze segles enrere, quan el Vallès sencer va viure un daltabaix demogràfic. Les ràtzies musulmanes i els enfrontaments entre cabdills van deprimir la regió. Anteriorment, sota domini musulmà, la població autòctona, cristiana, no va abandonar el Vallès, sinó que va conviure sense problemes amb l’autoritat dels sarraïns. Amb el domini dels francs, a partir del 801, l’estancament es va perllongar fins que els comtes catalans, a partir del govern de Guifré (878-897), van planificar un repoblament sistematitzat que al segle x ja palesa un augment demogràfic amb la multiplicació d’evidències escrites de termes, alous i, sobretot, noves parròquies. Moltes noves parròquies. L’inici del segon mil·lenni estableix la foto fixa del país de les valls carenejants, un gran Vallese de pobles rurals i castells on les campanes repiquen puntualment des del més recòndit racó vallesà fins als altiplans més ben situats. En aquell moment, el poblament ja és eminentment dispers (com ho serà per molts segles, amb els casos excepcionals de les ciutats que, com Caldes, Terrassa o Granollers, concentraran la seva densitat de població a l’entorn dels seus nuclis). Dins el caràcter disseminat de la població, però, la tipologia general de poble vallesà serà la del conjunt de cases situades a l’entorn d’una església parroquial o d’un castell. En el darrer cas, a la regió vallesana, sobresortiran exemples com els de la baronia de Montclús, dins del terme actual de Sant Esteve de Palautordera, amb més dos centenars de famílies vivint-hi a finals del segle xiv. En aquells anys, les dues comarques aplegaven una població d’uns 3.000 focs (12.000 habitants, aproximadament), dues terceres parts de la qual ubicades en parròquies de l’actual Vallès Oriental. Una tendència que només revertirà la Revolució Industrial, al segle xix, amb la contraposició d’un Vallès industrial, a l’oest, més densament poblat, i un d’agrari, a l’est, més demogràficament disseminat i menys habitat.
La parròquia ha estat des dels segles medievals la unitat poblacional de referència i l’aglutinadora de la consciència de poble. Una parròquia té unes fronteres territorials fixes i ben delimitades i una població vinculada a un centre religiós que, en aquells temps, actuava també com a centre administratiu: des de la inscripció d’un nounat al llibre de baptismes fins al registre de la seva defunció a l’obituari parroquial, tot control poblacional passava per la figura del rector. Al Vallès, com al conjunt de Catalunya, les parròquies han estat l’origen dels municipis moderns, una creació del segle xix fixada per l’Estat per uniformitzar l’organització local del territori. Fins aleshores, poble i parròquia van ser mots sinònims per als veïns d’una contrada i espai d’identificació col·lectiva.

Independències robades, identitats resistents
A tocar del marge esquerre del riu Ripoll i a escassos quilòmetres de la riera de Caldes, jeu tranquil, reposat, l’antic poble de Santiga. És un dels nombrosos casos de pobles que van perdre la independència en un dels successius decrets d’agregació administrativa del segle XIX. L’antiga vila de Santa Maria Antiga i la quadra de Mogoda es van unir a Santa Perpètua el 1847 després d’una llarga lluita veïnal finalment perduda. El govern de l’Estat, mitjançant la nova estructura provincial –que controlava– impulsà la progressiva desaparició dels municipis menys poblats, agregant-los a l’ajuntament més gran i proper. Desapareixien aquells pobles que, per recompte censal, no podien formar una corporació de com a mínim “cinco personas, debiendo a lo menos el alcalde y secretario saber escribir”. En aquell moment vivien a Santiga a l’entorn de 110 veïns, segons el cens de la “matrícula cadastral” de 1842, que va ser el primer cens complet de tots els municipis de l’estat espanyol i que contribuí, amb el recompte resultant dels santiguencs i santiguenques, a la dràstica decisió de dissoldre el municipi. Els santiguencs no es van arronsar i encara el 1918 celebraven festa major pròpia reivindicant la seva condició de poble.
Avui, malgrat que a Santiga només hi viuen unes 16 persones (segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya), aquest és un dels pobles que van ser més vius dels Vallesos. Ho és gràcies a l’acció entusiasta d’un grup de veïns, santiguencs i perpetuencs, que amb la celebració del mil·lenari del poble, l’any 1983 (la primera referència documental de Santiga és del 983), van crear la molt activa Associació d’Amics de Santiga. Una demostració que el record històric pot marcar un abans i un després en la recuperació de la identitat perduda.
Molt a prop de Santiga, resseguint l’AP7 en sentit nord, s’alcen imponents dues antenes de ràdio que es divisen des de tota la plana vallesana. COM Ràdio i Radio Nacional de España emeten pel nord de Barcelona plantant arrels al ric sòl del paratge rural que més rius de tinta ha vessat en la història recent del país. Aquests gegants de ferro s’han convertit alhora en elements identificadors d’un territori, Gallecs, i en símbol del seu risc d’artificialització. Perquè Gallecs és, com ja hem assenyalat, el paradigma de la resistència a la desaparició. No ja d’un poble, que també, sinó de tot un paisatge icònic del que va ser el Vallès rural fins fa cent anys. I amb vocació mil·lenària: “Gallecs: 1000 anys de paisatge”, resa l’eslògan d’unes postals promocionals editades fa uns anys pel Consorci de l’Espai Rural de Gallecs i l’Associació de Pagesos recordant que el lloc de Gallecs ja és esmentat des del 904, data de la consagració de la ben propera parròquia de Parets, i que la primera referència documental a la parròquia de Santa Maria de Gallecs és del 1008. Aleshores Gallecs, com molts altres indrets vallesans, era un país de vinya, com palesa el document en qüestió: una permuta d’unes vinyes entre el rector local i el bisbe de Barcelona i els seus canonges. Avui, en canvi, Gallecs, codi postal 08104, ha fet de l’agricultura ecològica un símbol de subsistència i reinvenció, amb un territori –al cor fronterer mateix dels dos Vallesos administratius– que pertany als municipis de Mollet, Parets, Santa Perpètua, Palau-solità i Plegamans, Lliçà de Vall i Montcada i Reixac però que jurídicament resta encara sota domini de l’Institut Català del Sòl (Incasòl) –propietari a posteriori en virtut de la polèmica expropiació de 1971 que pretenia crear, precisament, un municipi dormitori salvatge de 130.000 habitants, que una pionera lluita ecologista a les darreries del franquisme va aconseguir aturar. Aquest mateix estiu la Generalitat ha anunciat el futur traspàs de la titularitat de Gallecs de l’Incasòl al territori. Mil anys després, però, Gallecs continua batallant la seva identitat com a poble.
D’altres han pogut debatre la seva condició amb més tranquil·litat, malgrat la pèrdua de la independència. A pocs quilòmetres al sud de la Porxada de Granollers, quilòmetre zero del Vallès Oriental, Palou compta el pas dels dies amb serenitat. Però també és un cas de certa peculiaritat, perquè és, fins avui, el darrer poble agregat a un altre municipi, només fa vuitanta-cinc anys. L’1 de gener de 1928 entrava en vigor la integració de l’antiga municipalitat de Sant Julià de Palou a Granollers, que guanyava 750 veïns nous. En l’actualitat una part important dels seus habitants, que encara es dediquen al sector agrari, i les autoritats municipals discuteixen un futur per a l’agricultura palouenca, que es debat entre la revolució ecologista i la sostenibilitat ambiental i econòmica. Palou, que va ser terra de templers, és una formula administrativament pendent de resoldre, però sense conflictes importants a l’horitzó. El Consell de Poble, organisme local d’autonomia relativa vinculat a l’Ajuntament de Granollers, canalitza les queixes i demandes dels dos-cents habitants que avui poblen Palou, reunint el seu plenari a les antigues escoles del poble, a tocar de la vella i senzilla casa consistorial que, tanmateix, llueix encara amb orgull la seva placa d’antic ajuntament.
Els consells de poble semblen la formula organitzativa favorita de l’entorn granollerí (Llerona, Corró d’Amunt, Palou... en tenen). Fins i tot d’aquells casos que, com la urbanització de la Torreta (la Roca del Vallès), han esdevingut moderns pobles per la intitulació que els hi dóna aquests ens. La plenitud no-independent d’alguns d’aquests nuclis, però, no és disposar d’un consell de poble sinó constituir-se en el que pròpiament s’anomena Entitat Municipal Descentralitzada (EMD), que són òrgans de govern local de major autonomia respecte a l’ajuntament mare i que confereixen a aquests pobles agregats un reconeixement jurídic i competencial molt important. La Batllòria, a Sant Celoni, amb consell de poble propi, va viure fa pocs anys un viu debat sobre la conveniència o no (bàsicament en termes econòmics) de disposar d’una EMD, un nivell administratiu desconegut al Vallès Oriental. A la banda oest de la comarca, en canvi, la tradició ja és llarga. És el cas de Bellaterra, a Cerdanyola: un nucli de creació moderna. O Valldoreix, un vell poble de Sant Cugat que en la plenitud medieval era conegut com Aiguallonga i la seva església parroquial, del segle xi, era dedicada a Sant Cebrià. S’incorporà al municipi de Sant Cugat al segle xix. L’actual vila de Valldoreix, amb consistori descentralitzat, va obtenir l’autonomia administrativa el 1958. Amb més de 7.000 habitants, gestiona un pressupost anual propi d’uns 9 milions d’euros i celebra festa major de quatre dies el segon cap de setmana de setembre. És la gamma emancipada dels pobles que van ser.

Mancomunitats i baronies a l’engròs
Les solucions administratives per organitzar els veïnats i pobles dispersos de la trama vallesana han estat, en ocasions, obertament imaginatives. El segle xix va ser temps d’experimentació, a banda de liquidació de moltes de les velles municipalitats i posterior agregació a localitats més grans i poblades. Resseguint la vall creada per la riera del Tenes, en dominis orientals del Vallès, va ser creat el municipi més gran (en extensió) dels temps contemporanis a la regió: la Baronia de Montbui. Enmig de la febrada romanticista que evocava les gestes medievals del país, es va prendre el nom d’un dels dominis senyorials més importants del Vallès medieval –amb centre al castell homònim situat avui dins del terme de Bigues– per identificar un macromunicipi que aplegava les terres i gents que avui comprenen l’Ametlla del Vallès, Bigues i Riells, Lliçà d’Amunt i Santa Eulàlia de Ronçana. Una vuitantena de quilòmetres quadrats d’extensió. Dins les seves fronteres s’ubicaven antigues i importants parròquies que avui passen completament desapercebudes, com és el cas de Sant Cristòfol de les Tempestes. Actualment és una simple però elegant església romànica reconstruïda que, en veritat, camufla la seva antiga significació enmig d’una moderna urbanització ronçanenca. Ningú no diria que no fa ni sis segles els habitants d’aquest tros de Vallès demanaven dins dels seus murs la protecció de les seves collites contra la fúria dels ruixats incontrolats.
La Baronia de Montbui, que prenia el relleu a l’altra baronia medieval creada el 1059 en favor del poderós noble Mir Geribert, va començar a esquerdar-se com a municipi el 1831 amb la independència de Bigues. Riells s’hi va afegir, tot i que durant els anys de la Guerra Civil visqué una efímera llibertat municipal.
En la frontera entre el Vallès, el Maresme i la Selva, les autoritats del dinou van assajar un altre intent de baronia municipal a l’engròs: la Baronia de Montnegre, que tenia com a cap de municipi el poble de Sant Martí de Montnegre, on encara avui hi viu una població d’una vintena d’habitants. A Sant Martí s’hi van afegir la Batllòria i el poble de Fuirosos. Aquest darrer resta avui pràcticament despoblat. L’any 1927 es va fer efectiva la dissolució del municipi montnegrenc i tant Fuirosos com la Batllòria (juntament amb Sant Martí) van unir-se a la vila de Sant Celoni.
Una antiga baronia medieval que sí que ha tingut permanència municipal en els segles contemporanis, per bé que transformada, ha estat la de Montcada, al Vallès Occidental. El poble de Montcada (cap del municipi de Montcada i Reixac) té origen en el castell que, alhora, va donar nom a un dels llinatges nobiliaris més importants de la Catalunya medieval. La comtessa Ermessenda havia donat el castell al seu fill Berenguer Ramon I el 1023 i, pocs anys després, el rebé el noble Guillem (conegut des d’aleshores com a Guillem de Montcada), que inaugurà una nissaga tan poderosa que, fins i tot, la llegenda dels Nou Barons de la Fama reservà un lloc per a un Montcada. Al segle XV les grans famílies nobles del país vivien una obsessió genealogista i la llegenda dels Nous Barons situà als grans magnats catalans al costat d’Otger Cataló, mític reconqueridor de Catalunya i fictici pare de la pàtria. Al membre vallesà, un Montcada, el van fer passar per descendent d’Hèrcol, rei dels sàrmates i fins i tot de Carles Martell, l’avi de Carlemany. Mestissatge sàrmata-vallesà tot passant per la baronia de Montcada...

Pobles perduts, monestirs i cavallers templers
Tornant a la història real i contrastable, trobem altres elements clarament constructors de la identitat local del Vallès gran. Els monestirs i les comunitats religioses en són un dels més importants. No endebades, en terres vallesanes es va desenvolupar una de les abadies més influents i poderoses de Catalunya a l’edat mitjana: Sant Cugat. Aquest monestir benedictí, exclaustrat i desocupat el 1835, va ser fundat a mitjan del segle ix i ja els seus primers abats van promoure la creació de parròquies en les seves extenses possessions patrimonials. Moltes d’aquestes parròquies van ser el centre de nous i pobles emergents. Octavià era el centre neuràlgic de la feligresia que vivia prop dels murs del monestir. La parròquia era abastida pels monjos santcugatencs. L’església, dedicada a Sant Pere, ja existia a finals del segle x i manava sobre la vall de Gausac (Sant Medir) i les parròquies de Vilamilans i Campanyà. Les esglésies d’aquestes quatre antigues parròquies continuen dempeus, amb totes les transformacions lògiques del pas del temps però, curiosament, Sant Pere d’Octavià ja no existeix. O no existeix com existia fa mil anys. Traslladada avui a l’església del monestir, fent funcions de parròquia encara sota l’advocació de Sant Pere, l’antiga església parroquial, al cor de l’antic indret d’Octavià, se situava en l’actual plaça del mercat vell. El monestir i la parròquia construïda per regir les ànimes dels pagesos de la zona, els primers veïns del desaparegut Octavià, van ser el germen primerenc de la futura vila de Sant Cugat.
Un dels nombrosos indrets dels Vallesos on la poderosa abadia benedictina tenia terres era la petita vila de Plegamans. El centre d’aquest antic poble, que comptava vint-i-dues famílies el 1381, era l’església de Sant Genís. Com el temple d’Octavià, aquest també resta desaparegut, però més contemporàniament (fou destruït durant la revolució de 1936). A finals del segle xix Plegamans i Palau-solità ja formaven conjuntament municipi propi, però la seva història mil·lenària transcorre majoritàriament per separat: al segle xii l’anomenat Palau del Vallès era centre d’un domini templer independent que constituïa, de fet, la comanda templera més important i poderosa de tota la rodalia barcelonina.
Els templers havien nascut com a orde religiós i alhora militar l’any 1118 a Jerusalem, després que la Primera Croada permetés als cristians dominar la ciutat santa de jueus, cristians i musulmans. L’orde tenia com a objectiu primordial protegir els pelegrins que visitaven els Llocs Sants i entrà a Catalunya de la mà del comte Ramon Berenguer III, que professà com a cavaller templer el 1131. Pels volts del 1150 els templers arribaven a Palau-solità, en els mateixos temps que també s’establien a Miravet, segurament el domini templer més famós del país. A Palau, els cavallers del temple es van fer forts i van posseir terres, masos i homes, amb dominis que anaven des de la frontera amb Osona fins a les portes de Barcelona. La seva església, dedicada a Maria Magdalena, encara existeix avui dia, discretament refugiada a redós del marge dret de la riera de Caldes, en un entorn moderadament poblat de cases i horts que recorda el poble, el Palau del Vallès, que devia ser a l’edat mitjana. Amb la supressió dels templers el 1317 la vila templera passà a mans dels hospitalers fins que s’integrà definitivament a la parròquia de Santa Maria de Palau-solità l’any 1508.

Herois locals i paradisos literaris
L’hort d’en Medir, prop de l’actual terme de Sant Cugat, estava ple a vessar de faves. Les plantava durant tot l’any. Un dia, mentre el pagès vallesà feinejava a l’era, va aparèixer apressadament Sever, bisbe de Barcelona, que va fer el miracle de fer florir les faveres de Medir tot just acabades de plantar. El prelat marxà ràpid, car l’estaven perseguint uns enemics seus, que es van presentar al lloc al cap de poca estona, esbufegant, i preguntant de males maneres a Medir si no havia vist pas passar per allí el bisbe Sever. El pagès va respondre que l’havia vist passar quan havia plantat les faves i els aguerrits homes, que no s’estaven per històries, miraren les flors del conreu i van pensar que aquell plantafaves els estava prenent el pèl. El van agafar i martiritzar en aquell mateix lloc i d’aquí, diu la llegenda, ve l’origen de l’església de Sant Medir, al cor mateix de la vall de Gausac. El cert és que la història llegendària d’aquest pagès, batejat com “lo pagès sant del Vallès” per Pere Serra (1733), va tenir tanta volada des dels segles medievals que va convertir el santuari en un lloc molt popular de la comarca. Avui dia, cada 3 de març, una munió de gent s’aplega a Sant Medir per celebrar la festa parroquial. Any rere any, les gents de Sant Cugat es barregen amb les vingudes de Gràcia, Sarrià i Sant Gervasi en un aplec ben viu que converteix Sant Medir en la frontissa entre Barcelona i Sant Cugat a través de Collserola. Aquest 2013, en què la festivitat ha coincidit amb un diumenge, fins a tres mil persones s’han trobat a Sant Medir.
El cas de Sant Medir és el d’un antic poble disseminat que va deure el seu nom a un heroi local que, encara que molt probablement mai no va arribar a existir, va ser elevat a poc menys que a la dignitat de sant. En canvi, el que segurament sí que va existir va ser el fundador de Vilamilans, dins de l’actual municipi de Sant Quirze del Vallès i a tocar de Rubí. L’any 1949, en el transcurs de les obres de remodelació de l’església preromànica de Sant Feliuet de Vilamilans, la sorpresa va sortir a la llum amb la troballa d’un altar d’època romana, potser del segle v, amb una inscripció dedicada a un tal Feliu que, identificat com el Feliuet de Vilamilans, havia promogut la construcció del temple en els darrers temps de l’Imperi romà, tractant-se, doncs, d’un dels centres parroquials més antics de la regió vallesana. “Al malaurat Feliu treu-li el pes de les seves penes”, prega una part de la inscripció llatina al damunt del marbre blanc d’aquest altar. El Felici misero dóna compte dels possibles antecedents pagans d’aquest Feliu, probable promotor de l’església, possiblement convertit al cristianisme en una edat madura. Tothom, però, més enllà dels seus motius existencials i circumstàncies vitals, vol deixar petja del seu pas pel món terrenal. Com Donadéu de Sant Cugat, l’abat del poderós monestir (904-917), que es va fer grafitejar en un altre cantó d’aquest altar de marbre palesant novament el domini i influència del cenobi santcugatenc, que proveïa Vilamilans de capellans.
D’en Medir a en Feliuet va la distància compresa entre la llegenda i la història. Entre una i altra es fa un lloc la voluptuosa força de la literatura. Els pobles que van ser han estat, també, font d’inspiració literària. A les primeries dels anys seixanta del segle xix Montmany era un poble de masos disseminats amb centre a la parròquia de Sant Pau i santuari a Puiggraciós. N’era rector des del 1853 mossèn Josep Lladó, que protagonitzà eixuts enfrontaments amb la seva feligresia, de formes de vida i tracte pràcticament silvestres. En aquells anys vivia temporalment al mas de l’Ullar, la casa més propera a Sant Pau, un petit Raimon Casellas que canviava el pis de Barcelona per les cobertes dels Cingles de Bertí per motius de fràgil salut. En Raimonet va ser, probablement, escolà d’aquesta parròquia rural i va conèixer, guaitant amb els seus ulls de futur i inquiet escriptor, els personatges que anys més tard protagonitzarien la seva novel·la Els sots feréstecs (1901). El paradís literari de la primera novel·la modernista de la literatura catalana s’instal·la en un dels molts pobles perduts del Vallès. Avui, l’aigua de la pluja penetra per les moltes esquerdes de Sant Pau de Montmany i el desolador panorama que ofereix al caminant que s’hi atansa no deu ser massa diferent al que oferia l’església trencada que es va trobar en la ficció mossèn Llàtzer, el protagonista de la novel·la inspirat en la figura del rector Josep Lladó, a la seva solitària i marginada arribada a Montmany, on tots els montmanyencs li feien el buit.
Com a les “quasi desertes fondalades de Montmany” que ens il·lustra Casellas, la buidor s’ha anat apoderant de molts dels pobles i parròquies que a mesura que avançava el segle de l’inesgotable urbanització anaven dissolent les seves identitats en termes municipals més amples i moderns. No tot s’ha perdut. De Valldoreix a la Batllòria, passant per Sant Feliu del Racó, Santiga, Gallecs, Palaudàries, Palou o Santa Agnès de Malanyanes són molts els pobles que mantenen la seva independència nominal i social, per molt que enquadrats dins la contemporània divisió municipal. Uns, més autònoms. D’altres, gens. Alguns, com els onze habitants oficialment censats a Sant Esteve de Palaudàries, ho fan des de l’emancipació que atorga l’aïllament de la natura. D’altres, com els milers de tallerets de la Creu Alta de Sabadell des de la cohesió social que dibuixa i construeix una identitat perifèrica antiga i singular. Tots en conjunt tracen un nou mapa vallesà de pobles i municipis, que és alhora tan vell com les més antigues referències escrites de la setantena llarga de pobles i entitats que foren i que hem documentat en aquesta carpeta resituant-los en el mapa que trobareu en les pàgines centrals per seguir veient “igualment atractívola”, tal i com suggeria el sabadellenc Pau Vila (1881-1980), aquesta terra vallesana, “una i diversa”.