La meva mare, que és filla de Ripollet, m’explicava de menut que al seu poble i als dels voltants –que en la seva infantesa, als anys quaranta, eren encara plenament rurals– hi feien unes danses molt alegres, festives i vistoses, amb un nom que em sonava ben estrany: les gitanes. Fins i tot hi havia un personatge tot curiós, el Diablot, que fumia cops de tralla al terra, amb una bóta de vi penjada al coll, que animava la colla de dansaires locals cridant: “no en sortirà cap més, no, com aquesta!”. No vaig començar a entendre què caram eren les enigmàtiques gitanes fins que el 1984 anys, aquell mateix ball de nom ètnic confusionari es va posar en pràctica al meu poble, Lliçà d’Amunt, reprenent el fil d’una primera colla iniciada el 1927.
Si fa no fa, això mateix és el que ha passat a molts altres pobles del Vallès –gairebé de cap a cap-, on aquesta dansa colorista, d’orígens ancestrals, manté avui una vitalitat sorprenent. Perquè, ja sigui a través de colles que el ballen tot l’any, de colles que només el fan per Carnaval o a través d’esbarts que el tenen incorporat al seu repertori, el Ball de Gitanes, que no és exclusiu del Vallès, fa d’aquesta terra el seu marc gairebé constitutiu i es converteix en tota una senya d’identitat vallesana.
Això és el que vol mostrar aquest dossier-carpeta, Com la ballem, del primer número de Vallesos, que inclou articles sobre els orígens, la història, les músiques, les coreografies, la tradició i la modernització de les gitanes, amb fitxes de la trentena de colles i esbarts que actualment les ballen i les fan ben actuals. Les gitanes fonen tan clarament el Vallès en un de sol que per això ens han semblat especialment adequades per estrenar aquesta nova revista-llibre dedicada al patrimoni cultural, etnològic i naturalístic vallesà.
El cas és que al Vallès la ballem i que no ens hi posem per poc. Ho fem des d’antic i ho continuem fent ara, i no només amb les gitanes, com deixa ben palès el repertori d’altres danses vives i pròpies que s’estan ballant als pobles i ciutats vallesans, que també us presentem en les planes que vénen a continuació. Des dels reconeguts Ball del Ciri i la Dansa de Castellterçol, que es ballen des de finals del segle xviii, fins als balls del Rodet i de la Bola de Sabadell, creats en els darrers quinze anys, trobareu una bona pila de danses vives locals que avui s’estan ballant al Vallès, sense pretendre l’exhaustivitat total ni voler entrar en l’apartat creixent de balls de bastons que, si de cas, quedarà per a un altre dia. Podem dir, doncs, que ho són totes les que hi ha, però no que hi siguin absolutament totes. Quedeu, doncs, avisats.
Diuen que “qui canta els seus mals espanta”... i és ben veritat. I si, seguint la mateixa veta, ens demanéssim pels efectes terapèutics de la dansa d’estil tradicional, potser conclouríem que ballant la gent s’entén, gaudeix i fa comunitat. Perquè les colles i esbarts són eines especialment útils per mantenir, recrear i modernitzar un patrimoni musical arrelat, tot afavorint també la incorporació, la identificació i el sentit de pertinença als pobles i ciutats vallesans de la nombrosa població que hi ha arribat des d’altres contrades els darrers anys.
Esperem que aquest recull sigui del vostre interès. I que, com arrencant una entrada de gitanes, al so del pasdoble A la festa, us animi a saltar i ballar. Si cal, amb un bon repic de castanyoles i picarols i tot.