Agustí Puig juga serenament amb un bloc a la mà, a l'estil d'un moleskine d'uns deu centímetres per quinze: “És qüestió d'anar fent llibrets”. Crear “és pensar una cosa que no existeix, i és molt difícil!”. Les tapes negres estuquen un petit equip salvavides, l'antídot al llençol blanc al qual està enganxat com un home de negocis a una blackberry. Abans de seure travessem la nau on treballa el pintor, a Sabadell. En un racó d'aquell gran espai (uns 20x30m) hi ha una taula de treball amb un altre bloc, de les mides i el posat d'un llibre d'honor institucional, que esbatanat mostra els traços de l'artista. Què faria sense aquests laboratoris d'assaig?
El paral·lelisme amb el món de la ciència sorgeix cap al final de la trobada, en referir-nos al bloc de mà: “Quan menys t'ho penses, et surt... no ho controles. És una cosa molt infantil, com un joc. La majoria dels grans descobriments són fruit de troballes fortuïtes quan estaves buscant una altra cosa. La creació és així de ximple”.
Conegut i reconegut als principals centres creatius del món de les plàstiques, Agustí Puig acaba d'erigir una obra ben vistosa en un punt elevat de la seva ciutat. L'escultura 'L'home de bronze' és la materialització del memorial Antoni Farrés endegat per la Fundació Bosch i Cardellach de la capital vallesana, institució versada en la documentació històrica. Agustí Puig i l'arquitecte urbanista Manel Larrosa, exregidor de Farrés, han planificat el monument al primer alcalde del recent període democràtic, i que va exercir el càrrec durant vint anys. Assentada al Parc Catalunya projectat per Farrés, l'escultura esguarda l'Eix Macià, realització urbanística per la qual es coneix més l'alcalde, mort el 13 de febrer de 2009 als 63 anys.
La peça s'identifica amb cal·ligrafia de Puig (“vaig pensar: faré un ninotet dels que faig jo”), però alhora aquelles cames enganxades directament al perfil característic del batlle immortalitzen l'aire del Toni fent gambades pels carrers de Sabadell.

Debilitat pel paratge
Fill de l'època de les filatures, Puig considera que ara és una ciutat lletja: “Abans era una ciutat grisa, industrial, amb una personalitat determinada. Però van tirar a terra totes les fàbriques per fer pisos sense cap mena de gràcia. Ara és un suburbi impersonal, i l'únic que en queda és el riu Ripoll”. L'afluent del Besòs “és el més autèntic, gràcies al fet que Sabadell ha viscut fins ara d'esquena al riu i no ho han tocat gaire”. L'artista, motivat essencialment per la figura humana, reconeix una debilitat pel paratge: “Jo havia pintat molt els marges del riu, i ara els torno a dibuixar. Qualsevol dia d'aquests faré sortir el Ripoll als meus quadres. M'agrada molt el pont de la Salut”. Quan va tornar de Nova York (1993) creia que pintaria tot el que havia vist i après, però li va passar tot al contrari: “Em vaig adonar de les coses bones que hi havia aquí: Velázquez i el Ripoll.
A banda de Sabadell, hi ha algun lloc interessant al Vallès? “A Granollers han estat molt ambiciosos amb l’illa de vianants que han fet, però es pot dir que del Vallès quasi ja no queda res. Potser Gallecs,...”. Per ell, els conreus a la plana s'haurien d'estendre de nou: “En èpoques de crisi com la d'ara caldria de tornar a l'agricultura. El 50 per cent dels aliments que mengem haurien de venir de la comarca”.
La consideració, feta de passada, ens desvia i parlem de l'art compromès ideològicament: “No has de buscar la funció crítica, però entre línies surt tot el que tu penses. Jo no analitzo la meva obra en aquest sentit. Tampoc no hi reflexiono massa”. Puig s'ha allunyat d'experiències conceptuals de dècades ha: “Era una cosa molt freda”.

Expressions capdavanteres
El sabadellenc qüestiona la missió dels artistes de reflectir un pensament lligat al seu temps: “L'art no canvia gaire, el que canvia són les tecnologies. L'art no ve del pensament, sinó dels sentiments. La por és la mateixa de sempre. L'ésser humà és sempre el mateix”. Essent així, quin és el propòsit de la creació? “Doncs explicar uns sentiments el més bé que puc. Si et proposes escriure una cosa amb personalitat ja fas una cosa nova. L'art està molt contaminat pel 'xist' i la cosa enginyosa, però el que importa és fer-ho amb personalitat: tècnica, sensibilitat i intuïció, que ve a ser el que deia Harold Bloom 'esplendor estètica, força intel·lectual i saviesa'. Qualsevol obra mestra té essencialment això”.
Els condicionants tècnics, doncs, fan que a cada època unes manifestacions artístiques s'avancin a d'altres, tot i que “els que estem dins del merder som els que ens costa més veure aquestes coses”. Puig ho veu sense afecció: “Tot puja i baixa. Ara estan de moda els cuiners i els arquitectes, i en d'altres èpoques el còmic. Les noves tecnologies van agafant parcel·les... tot va canviant, però l'art és sempre art. Quan al segle XIX es deia que la pintura ja no deia res, la fotografia va alliberar-la d'haver de representar la realitat. Aleshores els pintors es van dedicar a expressar el que sentien. El segle XX va resultar meravellós”.
Les arts plàstiques, ara mateix, tenen més sort que la música o el cinema, arrossegades per la devaluació: “La reproducció és molt difícil, perquè la millor foto d'un quadre mai no representa un bon quadre. Només n'agafa l'anècdota”.
El valor de l'art està lligat a la necessitat d'un artista a fer-se promoció, “la part més lletja de la feina, la que fa més mandra”. En definitiva “el que funciona és el boca orella. Una cosa et va portant a l'altra i així vas fent. La millor promoció, però, és fer bons quadres: passar hores i hores treballant: no hi ha volta de full”. Per damunt del criteri de crítics i marxants, hi ha el sentit comú: “Si a qualsevol que entra al taller li dius que triï el quadre que més li agrada, segur que no falla. Un bon quadre emociona, té una vida pròpia”.
Puig busca l'emoció en la figura humana: “És el més càlid i proper”. Tracta el cos des de la síntesi: “Si una cosa l'expliques massa, és pornografia. Si amb un peu i un cap ho pots destil·lar tot, no cal posar res més”. El sabadellenc pinta des de la passió per la gestualitat: “De petit m'agradava més la cal·ligrafia que el dibuix”, i de gran ha buscat referents en la grafia oriental: “Per mi la pintura és quan la mà va més de pressa que el pensament. Tot és energia, intuïció”.
Això és el que cerca Puig a l'antiga nau tèxtil sabadellenca, aïllat dels cercles de l'art: “És molt còmode per treballar perquè no hi ha res que et distregui. Si ets a Nova York o a una gran capital europea hi ha tantes coses per veure que no fas feina”.
Els que viatgen són els seus quadres, escampats a tot el món. La Polinèsia, Argentina, i a can Woody Allen. Puig és l'autor dels quadres que pintava Javier Bardem a Vicky, Cristina Barcelona.