Quan parlem de campanars romànics i preromànics sempre ens referim a campanars de torre. Els d'espadanya, o sigui els que tenen les campanes penjades en ulls oberts en alguna paret que sobresurt del temple, solen ser posteriors al segle xii, o sigui que ja són d'etapes arquitectòniques més avançades. Això no treu que en algunes esglésies romàniques n'hi hagi, com ara a Sant Fèlix de Canovelles o a Sant Pere d'Ègara (Terrassa). Són elements afegits posteriorment, a vegades força més tard com és el cas de Sant Fèlix, ja en el segle xx. Aquests campanars de paret van ser introduïts a finals del segle xii per l'orde del Cister, que va refusar les torres perquè les considerava una forma d'ostentació que volia defugir. Després, a partir del segle xiii, els ordes mendicants, els franciscans, els dominicans i altres, els van adoptar en els seus modestos convents i des d’aleshores les espadanyes es troben en moltes esglesiones, ermites i capelles de comunitats religioses que cerquen l'austeritat i la senzillesa.
Al Vallès tenim una bona colla de campanars de torre d'època romànica, època que sobretot ocupa la major part dels segles xi i xii, i que va perdurar força encara en el xiii. Alguns d'aquells campanars, però, van ser aterrats o modificats posteriorment i avui només se'n conserven alguns panys, normalment en les bases. Així ho trobem, per exemple, a Santa Perpètua de Mogoda, Sant Julià d'Altura de Sabadell, Sant Pere de Reixac, Polinyà, Sant Julià d'Alfou, Mosqueroles, Riells, Sanata, Santa Maria de Martorelles, Vallromanes, Sant Esteve de Granollers i encara a algunes altres.
Tot i que en algunes etapes posteriors s'hi van fer modificacions o afegitons que no van alterar substancialment l'obra primera, els campanars romànics que avui veiem amb tota la seva estructura ben conservada, els tenim als temples següents: monestir de Sant Cugat del Vallès, Sentmenat, Barberà del Vallès (Santa Maria, la vella), Montseny, Samalús, Santa Coloma Sasserra, Sant Sebastià de Montmajor, Santa Maria en les esglésies d'Ègara i els dos esmentats anteriorment. També és romànic un campanaret situat a la part del darrere de l'església parroquial de Sant Feliu del Racó, que formava part de l’antiga església. A Sant Julià d'Úixols, una esglesiona que es troba propera a Castellterçol, el seu campanar sembla ser força antic, segurament de finals del segle x, o sigui, preromànic.
La major part dels campanars romànics tenen obertures en diversos pisos, més amples com més amunt es troben i, sovint, són geminades i, fins i tot, triforades. No solen tenir escales a l'interior, llevat d'algun cas com a Sant Sebastià de Montmajor, Sentmenat i Sant Pere de Vilamajor, ja que per arribar a la cel·la calia fer-ho per fora, amb escales de mà i des de la teulada dels temples.

Campanars separats
Alguns d'aquests campanars es conserven separats dels temples primitius, aixecats com estaven al costat, adossats, a l'estructura de l'església, església que ha acabat desapareixent. Per això els trobem exempts i, a vegades, a distàncies força notables respecte del temple actual. Així ho veiem a Sentmenat, amb un carrer i la plaça de l'església entremig, i a Sant Pere de Vilamajor, separats per una distància de prop de dos metres.
Avui veiem la major part de les campanes penjades a les finestres del campanar i moltes tenen un pes i unes dimensions considerables. En el romànic solien ser de mida petita i penjades fixes a l'interior de la cel·la. Aquest és el motiu pel qual, quan es va millorar el sistema de fer campanes grans i pesants, per introduir-les dins del campanar va caldre obrir finestres més amples que les romàniques. Per això veiem que en el pis superior d'alguns d'aquests campanars una o altra de les finestres de la cel·la va haver de ser aixamplada a fi de fer-hi passar les noves peces mòbils que s'hi havien d'introduir.

De la Llombardia vingueren
Molts dels campanars romànics van ser obrats per picapedrers i mestres d’obra que procedien de la Llombardia, al nord d'Itàlia; per això diem que són construccions romàniques d’estil llombard. Aquests obrers solien aixecar els seus edificis amb murs robustos de carreus de pedra matussers i poc ben escairats, però més ben treballats ja en l’etapa del segle xii, i disposats en filades força regulars amb peces de mides petites o mitjanes. En alguns grans edificis, però, ja les veiem de mides grans com, per exemple, en alguns panys de Sant Cugat del Vallès. Tanquen les obertures amb arcs de mig punt, en forma de semicercle. Així ho veiem en les portades, en les finestres i en aquells elements decoratius que en diem arquets cecs i que solen trobar-se formant frisos sota cornises i en la separació dels pisos dels campanars. També disposen en els paraments unes bandes verticals estretes i de poc ressalt que anomenem bandes llombardes o lesenes. Es troben als campanars, gairebé sempre a les cantoneres i solen, per tant, sobresortir lleugerament.
Les bases són sòlides, amb murs gruixuts i cap obertura. Aquestes, en canvi, apareixen abundants i amples en els pisos superiors, més amples com més enlaire es troben, i prenen formes geminades o triforades a mesura que s'enlairen; així descarreguen el pes dels murs que, al mateix temps, es van aprimant. Solen acabar en teulades de forma piramidal baixa, o sigui, teulades de quatre vessants, ja que normalment aquestes torres tenen planta rectangular. Això no vol dir que en algun punt del nostre país no se’n vegin també de planta circular.
Pel que fa a la situació dels campanars, a part dels dos citats que es troben exempts, n’hi dos més que estan aixecats damunt del creuer, els de Sant Sebastià de Montmajor (Caldes de Montbui) i el de Santa Maria a les esglésies d’Ègara (Terrassa). El de Santa Maria (la vella) de Barberà del Vallès es troba damunt l’ala esquerra del transsepte o nau transversal perpendicular a la major i el de Sant Cugat del Vallès, adossat a l’extrem dret del transsepte també. Al campanar santcugatenc hi podeu veure el primer cos fins a mitja alçada del romànic llombard (segle xi), el segon, fins a la cel·la, del segle xii i damunt del seu terrat dues torrelles, la primera del segle xvi i la segona del xviii.
Les alçades dels campanars romànics solen ser baixes i només en algun cas els podem considerar destacats com en l’antic monestir de Sant Cugat, avui parròquia de Sant Pere. I encara que no sembli possible, algun d’aquests campanars no conserva del tot la vertical. Així ho veiem al del poble del Montseny i en el del mateix monestir de Sant Cugat. Amb tot, el seu desplom no és massa notable.