Si enfilen, xino-xano, el carrer costerut que porta al Castell de Plegamans, un diumenge assolellat al migdia, gaudiran d’unes bones vistes d’aquesta banda del Vallès. Si és un dia clar, aguaitaran el Montseny, a una banda, i Montserrat, a l’altra. I faci fred o faci calor, degustaran la conversa agradable i juganera de l’escriptor Ramon Folch i Camarasa (1926, Barcelona), fill de Josep Maria Folch i Torres, l’autor de masses del primer terç del segle xx, amb les històries –les Pàgines Viscudes– que publica a la revista En Patufet. Un hit de l’època, llegit per totes les capes socials. Folch i Camarasa és autor d’una obra ingent, amb una gran quantitat de novel·les –i premis literaris–, també contes i peces teatrals. La ironia, l’humor bonhomiós és tan present en la seva obra, com en la seva conversa, on flueix de forma natural. “Em surt, sóc sarcàstic i sarcòfag”.
Ara fa cinc anys va ser investit Doctor Honoris Causa per la UAB en reconeixement a la seva tasca excepcional com a traductor: el 1959 es va estrenar com a traductor al català amb el Diari d’Anna Frank. “Aquella època pensa que traduïa trenta pàgines al dia, la qual cosa era una barbaritat”. El 1970 comença a col·laborar amb traduccions per a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), on entrarà a treballar el 1973, fet pel qual s’establirà a Ginebra durant tretze anys, amb la seva dona i els seus sis fills.
Ramon Folch, barba afable i retallada (“sempre heu portat aquesta barba? No, de petit, no”), ens rep al Castell de Plegamans, que és la seu, a més de l’escola de música d’aquest municipi, de la Fundació Folch i Torres. Palau-Solità i Plegamans havia estat, durant anys, la població d’estiueig de la família. Ramon Folch s’hi va establir. De fet, viu a tocar del castell. La fundació recull documentació dels cinc germans Folch i Torres (Manuel, Lluís, Josep Maria, Ignasi i Joaquim) i treballa per difondre’n el llegat.
“El pare –en Josep Maria (1880-1950)– va ser el més popular, però tots van destacar en les lletres i la pedagogia”, comenta en Ramon Folch. “La gent ve a veure en Josep Maria, i pensa que els altres me’ls he inventat”. En Manuel (1877-1928), advocat i escriptor, va ser director del setmanari Cucut i va dirigir la “Sociedad de Atracción de Forasteros”. En Lluís (1879-1946) va ser crític d'art, professor i pedagog i va destacar en l'atenció als disminuïts psíquics. L'Ignasi (1883-1927) va ser escriptor i periodista i la seva mort prematura va deixar consternat el món de la cultura catalana del moment. En Joaquim (1886-1963), escriptor, pintor, museòleg, historiador i crític d'art, va ser director general dels Museus d'Art de Barcelona entre els 1920 i el 1939, i va participar en la salvació del patrimoni artístic català de les ràtzies de la guerra civil i dels bombardeigs que sofria Barcelona.

El pare i el teatre català
“El meu pare era un home que respectàvem i estimàvem, no era sever, però era seriós”. Ramon Folch va ser el petit de nou germans –i “el mimat”– i els principals records que conserva del pare són ja de la postguerra, quan aquell escriptor de masses admirat és una ombra del que havia estat. Tot i així, Ramon Folch destaca dos elements d'aquesta època de brillantor del pare: l'humor i les sessions de teatre cada dijous a la tarda. “Era molt de la broma, cosa que la gent ignora i et diu, ‘els tips de plorar que em vaig fer llegint el seu pare’”. “I mira que els Pastorets fan riure!”, postil·la. Sobretot “els dimonis i en Lluquet i en Rovelló”.
És inevitable aprofundir en l'antifolchitorrisme, la rèmora que va arrossegar el pare durant els anys d'escriptor popularment aclamat. “L’únic que els intel·lectuals li perdonaven eren les novel·les de joventut”. Les raons? “Hi podia haver els envejosos”, però també “era empipador per a un escriptor que durant quinze anys, en teatre per a infants, només es fessin obres de Folch i Torres”. Va ser un fenomen de masses. Hi ha intel·lectuals que “de bona fe haurien volgut que la canalla llegís traduccions” dels més grans autors, però, és clar, “totes les literatures necessiten tenir l’extrem intel·lectual i la cosa popular”, reflexiona. “En el Patufet i la literatura del meu pare hi havia alguna cosa més, la gent s’entendria, que està malament entendrir-se? Que no hi tenim dret?” Al pare “li dolia perquè era un admirador de tots aquests grans escriptors”. Per això “no es va fer de l’Ateneu Barcelonès”. “Si hi acabaré perdent espontaneïtat i ingenuïtat que necessito per fer llibres”, deia. En contrast amb quedar “al marge del corrent intel·lectual”, el pare va tenir “l'enorme satisfacció de saber que hi ha tanta gent que et llegeix i l’estimava”.
“Fins a la guerra tot va anar bé”. Després, tot es torça. “Catòlic amb seny”, fundador dels Pomells de Joventut, era un blanc ideal per als violents de la FAI. Però la dictadura franquista és per a Josep Maria Folch i Torres el bandejament absolut. A la Fundació Folch i Torres, una fotografia en què apareix esprimatxat, testimonia les conseqüències físiques de l'arraconament a què és sotmès. “Es va posar a escriure en castellà, bé que havia d’escriure, Las Páginas vividas, va treballar per a la ràdio en castellà, però tot li anaven tallant. Va acabar vivint de les pintures a l’oli, fent dos quadres per setmana.”
La mort d'un fill –germà de Ramon Folch– de la Quinta del Biberó a la guerra i el fet d'enviudar van acabar-lo enfonsant. “Veure que Catalunya estava tan malament, per culpa dels invasors i d’alguns catalans mateixos, va fer que el pare s'anés ensorrant”. I en morir la seva esposa, “va envellir molt ràpid, la mare ho era tot, la casa era la mare”.

Traductor per menjar
Ramon Folch acaba dret l'any que el seu pare mor. “La mort del pare em va fer molt d'efecte”. Anys després, li dedicarà la biografia Bon dia, pare (Edicions de la Rosa Vera, 1968, Barcelona). Per tirar endavant, en Ramon Folch fa de traductor. Els anys 50 publica les primeres obres –”vaig començar amb poesia, que era el més fàcil”–, amb un poemari i unes primeres obres de narrativa d'una llarga producció (prop d'una trentena). “No sé què fer aquesta tarda –li vaig dir un dissabte a la dona– provaré de començar una novel·la”. “No m’ho pensava que escriuria tant. Em va afavorir la gana.” Entremig hi ha la tasca de fer els guions de les aventures d'en Massagran per al còmic, la fórmula amb què molts joves han arribat al personatge de novel·la creat pel seu pare. De què està més content de la seva obra? “D’haver deixat d’escriure”. I riem, com durant bona part de la conversa. Ens acomiadem i Ramon Folch –ulls blaus com piules de Sant Joan, posat pausat de qui està pacíficament de tornada- se’n va xino-xano cap a casa, un cop encesa, és clar, la seva pipa.