Hi ha diverses versions escèniques del Ball de Gitanes, la més popular de les quals és la de Rubí, creada fa més de quaranta anys per Albert Sans i difosa per la gran majoria dels esbarts dansaires, que l’han estat presentant al públic fins als nostres dies.
Adaptar una dansa popular a l’espectacle és el que s’ha fet des d’una part del món dels esbarts amb visió escènica: recopilar el màxim d’informació, conèixer a fons el fet popular, usar adientment alguns elements contemporanis en les propostes artístiques, i tenir més o menys encert a l’hora de fer coreografies, assessorant-se i treballant amb mestres de dansa, figurinistes, il·luminadors, músics... Un camí que, des dels seus orígens com a ball de gitanes, alguns grups com el de Mollet han triat per evolucionar i créixer. Aquest no és l’únic camí.
De molt jove ja vaig tenir la curiositat de buscar al Costumari Català el Ball de Gitanes del Vallès i, entre les moltes referències de Joan Amades a la nostra dansa, hi apareixia el següent fragment: “La coreografia actual del ball de gitanes és moderna i sense cap valor tradicional ni etnogràfic, puix que hom forma el programa amb contradanses i catxutxes vuitcentistes decadents i inconsistents”. Reconec que en un primer moment aquest comentari em va ferir, el vaig trobar ofensiu. Jo ballava les Gitanes des dels set anys!
Amb l’estudi de la tradició he après que el fet que un conjunt de balladors executin estrictament una dansa, any rere any, sempre de la mateixa manera, no la fa més tradicional ni, encara menys, més arrelada al poble. Des del meu punt de vista, el gran tresor de la nostra festa és, precisament, que és tan viva com la gent que la balla, una dansa on cadascun dels pobles que la fan té la llibertat absoluta de presentar-la com la vulgui fer. És només el mateix poble, que és molt savi, el que amb la seva avidesa jutja si aquesta versió s’afegeix o no en anys posteriors i, si funciona, es balla l’any vinent.
Amb aquesta reflexió no vull devaluar la magnífica tasca que han fet molts folkloristes, Joan Amades el primer, recopilant material popular històricament molt important, però opino que moltes vegades s’han donat per bones o definitives versions de tradicions que en un moment determinat s’han recopilat d’una forma concreta i, en molts casos, només s’ha conegut una sola veritat.
Albert Sans, el meu mestre, em va ensenyar fa anys que cada dansa, tal i com s’ha recopilat al Costumari Català, algú o altre se la va inventar, però, ja se sap, com diu Salvador Espriu, ”el que he escrit és escrit”.
Moltes vegades, la necessitat d’alguns de tenir tradicions immutables ha fet morir alguna d’aquestes danses; el poble hi perd l’interès, sovint per no saber-les adaptar als nous temps o per no voler-les modificar actualitzant-les.
No he estat mai partidari d’uniformar les colles del Ball de Gitanes del Vallès, senzillament perquè crec en aquesta diversitat, pròpia i singular de cada població que les balla, i en la riquesa de matisos que comporta. Els passos i les evolucions coreogràfiques de cada colla, fins i tot el toc de castanyoles que els acompanya són diferents, i em sembla que és un miracle que sigui així després de tants anys.
Avui les colles del Ball de Gitanes tenen a les seves mans el demà d’aquest espectacle tradicional. Els convido a reflexionar sobre si aconsegueixen el seu objectiu que, crec, hauria de ser mantenir viva i participativa aquesta tradició de la qual som hereus.
Tots sabem que no és fàcil mantenir la popularitat dels elements de la cultura tradicional, segurament pensem que el jovent d’avui té altres inquietuds, i és així, però hem d’intentar fer prou atractiu el projecte per tenir l’acceptació popular. Serà només aleshores quan podrem deixar aquest patrimoni als que ens vinguin darrere i, no patiu, sempre ens quedarà el Costumari Català per saber com eren en un moment determinat de la història i, si així ho volem, tornar-les a recuperar tal i com les ballaven els nostres besavis.

Respecte, però no por
Moltes generacions abans nostre han ballat el Ball de Gitanes. A aquesta dansa tradicional li hem de tenir un gran respecte, però no li hem de tenir por. Si convé, l’hem de saber fer evolucionar, ser imaginatius, fer-la arribar a gent que mai no s’hi hagués acostat incorporant les eines que tinguem a l’abast perquè la festa doni el pas endavant que ens ha de servir per deixar-la als nostres fills viva, com la vàrem trobar. Podem recuperar-la dels nostres avis, restaurar-la i catalogar-la, mirar-la des d’un altre prisma, modernitzar-la incorporant elements nous o ser molt imaginatius i deconstruir-la. És un patrimoni que, si ha funcionat durant tants anys, ha estat perquè ha sabut respondre a les demandes de la societat: la cultura i tot el que ara entenem com a lleure és útil perquè ens ajuda a viure millor.
És el moment, per exemple, d’aportar una idea, un projecte engrescador i imaginatiu, que il·lusioni i aculli la gent nascuda aquí i fora. Mireu el carrer. Als nostres pobles tenim colles de balls de bastons, castellers, geganters, grallers, diables, trabucaires... Un seguit d’entitats que, segurament, no són alienes als canvis de funcionament i a les dificultats de la societat en què vivim.
Imagineu un gran espectacle de carrer basat en la cultura popular de cadascun dels nostres pobles d’origen i amanit amb tots els ingredients tradicionals de casa nostra. Tots els participants d’aquesta festa compartirien un projecte comú. D’aquesta manera segur que hi hauria el graller que descobriria els trabucs o el casteller que s’acostaria a la dansa...
Unim forces per anar més endavant. Sumem esforços i busquem vies per fer més atractiva la festa. No ens quedem ancorats en què als anys setanta i vuitanta omplíem envelats i pavellons esportius. Avui podem créixer optant per noves formes d’entendre quina és la nostra finalitat: mantenir viva i participativa la nostra festa: el Ball de Gitanes.
Només tenim un límit, i està en la nostra imaginació.