El martell de les bruixes

El maig del 1619, La Margarida Codonyera, de la Garriga, és engarjolada i acusada de bruixa. Aquest fet va iniciar una cacera que va entelar tot el Vallès

Ramon Vilageliu (text)

La persecució de la bruixeria, a Catalunya, té una tradició documentada i contínua. Així, segons Agustí Alcoberro, el nostre país ja havia patit un primer període de forta virulència durant el segle xv a les valls pirinenques que havia continuat, entre 1548-1549 a les comarques meridionals i, des de 1575 amb una generalització de processos que, en general, van comportar condemnes lleus. Possiblement a causa del daltabaix econòmic i social que van provocar els grans aigüats de 1617 (l’any del diluvi), a partir d’aquest any i fins al 1622, la cacera de bruixes va ser insdiscriminada, ferotge i sagnant. El Vallès, les comarques centrals del país, el Rosselló i la Cerdanya van ser el focus principals d’aquesta ignonímia. El fet de tractar-se de processos generats per la justícia local, però, impossibilita poder disposar d’un llistat veraç de processos i execucions però, segons estudiosos com Joan Reglà (Els virreis de Catalunya, 1956), la xifra d’execucions arriba fins a les quatre-centes persones.

El Vallès, sencer
Margarida Codonyera, denunciada per bruixeria per un veí de la vila, va ser presa pels guàrdies de l’ajuntament o universitat de la Garriga i arrossegada de mala manera a la garjola. Som al maig de l’any 1619 i ningú no pot suposar l’espiral de delacions, persecucions, tortures i fanatisme que generaran les paraules de la Margarida que, sota tortura, va engegar un reguitzell de noms: l’estigma a bruixeria començava a estendre’s i ja res el podia aturar. Avisats pel consistori garriguenc, els batlles de poblacions veïnes envien representants perquè es facin càrrec de perseguir les altres dones acusades per Margarida i ben aviat, Francesc Ragasol, membre del consell i jurat de Caldes de Montbui es trasllada primer a la Garriga i després a Granollers “per lo negoci de les bruixes”, segons s’esmenta en el Llibre del Consell de Caldes, amb data dos de juny de 1619. Margarita Codonyera, efectivament havia “desenveritat” set calderines i, de fet, uns dies abans ja havien pres per la força Eulàlia Puig i Margarida Pujolras. Aquesta onada maliciosa ja havia començat temps enrere i el desembre de 1618, l’ajuntament de Terrassa havia acordat castigar les bruixes de la població “si era que n’haguessin” i que, per desemmascarar-les s’avisés “l’home que les reconeixia”. Poc després dels fets de Caldes, segons s’extreu de l’acta de les Ordinacions de Sabadell del 21 d’octubre, es decideix que “sia dada facultat als senyors Consellers de que fassen una cerca per la present vila [Sabadell] a efecte de fer venir lo home qui coneix les bruixes i si es troben diners per lo gasto de fer-lo venir”, com explica Joan Alsina (De bruixes: les de Caldes, Castellar i les de Sabadell, Quaderns d’arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach xlv, Sabadell: 1983). L’home que reconeixia les bruixes era una peça essencial en tots els processos perquè el caçador de bruixes, endevinaire o saludador era l’especialista que sabia descobrir en els cossos de les dones, les marques que hipotèticament els feia el diable. Es tracta de personatges sinistres i fanàtics que aparentment havien participat en ritus practicats per bruixes i bruixots i feien creure que en coneixien detalls i usos. Es tenen notícies de tres o quatre caçadors i els més famosos van ser Cosme Soler, dit el Tarragó perquè havia nascut al mas Tarragona de la Baronia de Rialb; Jaume Font, nunci de Sallent o Jordi Aliberc, que va actuar pels volts de Vic. Els caçadors, una vegada havien estat requerits pels membres de la cúria de cada població, feien despullar les dones i buscaven algun senyal quee les delatés, havent fregat el seu cos amb una tovallola i després amb un drap de llana on embolicaven cendra o bé amb aigua beneita. El senyal que buscaven, era el que els feia el diable quan es feien bruixes i súbdites seves: una pota de gripau o un peu de gall, i un petit foradet a l’esquena on podia entrar només el cap d’una agulla.

“Mateu-me, que bé n’haureu de donar compte a Déu”
Les golfes d’una casa de pagès de Caldes, propietat d’un membre de la cúria municipal, en Josep Bonvilar, va ser el lloc escollit per executar les tortures que havien de conduir a les preteses bruixes a dir “la veritat”. De fet, cada vegada que les dones eren portades a a tortura es repetia la mateixa lletania “ja saps que estàs condemnada a mort i a que sias torturada per a que digas tota la veritat”. La por generada i la delació va fer córrer per tot el Vallès una onada de denúncies i intimidacions barrejades amb enveges i revenges locals. Tot plegat amb l’amenaça implacable d’una condemna segura i d’unes sessions de tortura aterridores. A més, la litúrgia, descrita profusament en les actes de tortura estudiades per Raimundo Garcia Carrera i, més recentment per Agustí Alcoberro i Rafael Ginebra (Condemnades per bruixes, Treballs 5. Museu de Granollers: 2007) tenen una implacable similitud. A casa de Josep Bonvilar, on es van torturar dones de Caldes (amb escenes similars també l’hostal d’en Jaume Borrull i Farrer a Sabadell i a tants d’altres racons del Vallès) hi eren el batlle Joan Brunés; Josep Estevanell, jutge i assessor de la cort del batlle; Nicolau Adrià, com a nunci i procurador fiscal; Onofre Xexet, cirurgià de la vila (que havia d’encarregar-se de conservar viva la dona torturada); Antoni Sastre, com a notari, els botxins i tres fares. També hi havia pa, vi i llum, elements simbòlics necessaris d’aquesta litúrgia. Els diferents turments infringits a les dones tenen un procés i un resultat comú. Així en totes les actes de tortura s’inicia l’interrogatori amb una indicació ben perversa informant les dones que “ja sabeu que esteu condemnada a tortura per a que digau quines persones havia en sa companyia i han usat l’art de la bruixa i no vulguis que les teves carns siguin maltractades i macerades”. La delació era, per tant, el primer objectiu i per aconseguir un relats que satisfessin els membres del tribunal civil s’apliquen diferents turments: a la dona, despullada i posada en un banc (i molt sovint amb els cabells rapats), se li lligaven a l’esquena “mà a colso” i se’ls estrenyia gradualment. O bé s’aplicava el turment de la corriola, lligant les mans de la víctima a l’esquena i, havent-la aixecat, suspès el cos des d’aquest punt, es deixava anar de cop de manera que, amb tot el pes sobre les extremitats lligades, la batzegada els disloqués les articulacions. O bé lligant la víctima a un poltre amb els peus penjant i, havent-los fregat amb llard o oli, s’hi acostava un foc roent que els cremava. La qüestió era aconseguir una confessió, la “confessió” que volien. La pretesa bruixa, a l’inici del turment solia encomanar-se a la mare de Déu de Montserrat, del Roser, etc., però ben aviat, segons els relats, acabava explicant tot el que els jutges exigien. Totes menys Margarida Tafanera, de Terrassa, que una vegada torturada exclama “Mateu-me, que bé n’haureu de donar compte a Déu”.
La segona part de tots aquest actes de tortura sol tenir com a objecte la descripció de les reunions entre les dones i el dimoni, el grimoni o la formulació dels ungüents que fabricaven per a les seves malvestats i, finalment, la relació de danys que havien causat. Les diferents descripcions de les reunions coincideixen sempre amb una trobada a llocs feréstecs i remots (al Farell de la muntanya, al cementiri de Sant Vicenç de Gualba, al Puig d’Aguilar de Caldes, a Sant Sadurní de Gallifa, etc) i, una vegada allà, les bruixes ballen ball pla, sardanes fetes d’esquena al centre de la rotllana (sovint en Joan Vives dit el llarg com a músic, tocant tamborí i flauta). Sobre l’aspecte del dimoni que se’ls fa present en aquests actes sovint es descriu com “amb forma d’home”, si bé hi ha confessions que parlen de detalls com “amb unes banyes i peus forcats”, o “les mans com de persona amb unes unglotes com de gall” i, encara, caracteritzat com a “brunot i lletjot de cara”. També ben sovint expliquen que, per arribar al lloc de trobada fan servir el dimoni en forma de cabró que elles personificaven amb un nom que també es va repetint “li deia Martinet”. Aquest detall també ens ha de fer pensar clarament que de totes aquestes “confessions” són induïdes: l’any 1524 Paulus Grillandus havia publicat el seu Tractatus de hereticis et sortilegiis, (de difícil accés per aquestes dones) en què s’afirmava que el dimoni de companyia (i que a vegades era un gos, un gat o un ocell que acompanyava la bruixa) solia anomenar-se Martinet.

“Que caigui pedra seca a pesar de Déu i en nom del dimoni!”
Els interrogatoris, els fets que reconeixen les bruixes i l’ordre en què són exposats en les actes són idèntics, cosa que fa pensar sense massa dubtes que segueixen un guió prefixat que no és altre que els processos anteriors. Per això, per exemple, en les actes revisades del procés de les bruixes de Castellterçol hi ha, com a documentació prèvia, les actes d’altres processos que es fan servir d’índex. Així, és del tot comú apel·lar a la llum blava o groga de els espelmes que encenien les bruixes en les seves trobades amb el dimoni o que l’adoració que invariablement fan les dones al dimoni es mostra com a un element més de contranatura, fent-li un bes a l’anus i dient “ador vos, senyor”. També les relacions sexuals promíscues entre el dimoni i totes les dones són les que es consideren poc habituals quan s’especifica que el dimoni “tingué part amb totes nosaltres pel detras, pel ces amb una cosota de llargaria d’algun mig pam i gruixa d’un altre dit i mig i era fredota com si fos ferro”, s’explica en la confesió de Margarida Pujolras i es repeteix en pràctiment totes les altres.
Arribats fins aquí, els interrogatoris i les preteses confessions de les dones es centren en els danys i malvestats que, invariablement, es concreten en pedregades i danys a collites. Així, una vegada enllestitdes les adoracions, la corrua de bruixes es dirigeix normalment cap a un curs d’aigua i, havent-hi llançat “alguna cosa que jo penso que era els mateixos ungüents que ens untarem, baterem l’agua amb unes vergues negrotes que ens donà el dimoni i encontinent s’alçaren en l’aire grans nuvols i es mogueren grans trons i temporals”, relaten les bruixes. Les pedregades que confessen haver propiciat les bruixes són ben certes i sovint la mateixa dona valora econòmicament les pèrdues per donar a entendre el dany que ha provocat. La coincidència entre les pedregades que les diferents bruixes confessen ens serveix per poder establir d’una manera cronològica les tempestes que van assolar el Vallès durant aquest període. Com a escarni al poder de Déu, les bruixes invoquen amb paraules herètiques que el dimoni propiciï el mal que volen fer dient “cau [que caiguiu] pedra seca a pesar de Déu i en nom del dimoni!”. Altres danys que les bruixes confessen són concrets i es refereixen a la mort d’alguna persona, fins i tot d’algun nen, d’una mula, xais i altres animals.
Tot plegat: el 27 d’octubre de 1619 van ser penjades a Terrassa Margarida Tafanera, Eulàlia Totxa, Joana Sabina, Guillema Font (la Miramunda) i Miquela Casanovas (l’Esclopera). Aquesta notícia va esperonar l’execució de les dones de Caldes i el dia 26 de novembre, que a Caldes era dia de mercat i rebia la visita de gent del voltants, es van penjar Eulàlia Puig, Mararida Pujolras i Caterina David a la plaça major i Úrsula Roca Beya, Magdalena Vadrena, Maria la gavatxa i Isabel Rossell van ser enforcades en un paratge del Puig Domí que justament es diu les Forques. El 30 de novembre, novament a Caldes, encara que a compte de la cúria de Palau, es penjava Francina Marrast. Les bruixes de Sabadell Joana Sol i Guillema Roberta van ser penjades a la plaça pública el 18 de febrer de 1620. Les de Granollers, amb “gastos per a penjar a les bruixes: 10 lliures i 5 sous”, també van ser ajusticiades. Les de Castellar també, tot i que en aquest cas les despeses de l’execució pugen a tretze lliures. El 4 de juny es penja a Caldes la bruixa de Sentmenat, l’Eulàlia. I, així, anar fent!
La primera dona d’aquesta ventada, Margarida Codonyera de la Garriga, ja havia estat penjada el 6 de novembre de 1619.

Aturada en sec: els “defensors de les bruixes”
La mateixa Inquisició, que havia tingut un paper important en la generació de la idea de bruixa com personatge herètic, pertanyent al món ocult del dimoni, havia evolucionat cap a postures contràries als processos i execució de bruixes. Així, l’actuació decidida de l’inquisidor Alonso de Salazar Frias havia aturat en sec la causa contra les bruixes navarreses de Zagarramurdi i així, efectivament, l’any 1614, havia manat alliberar totes les dones involucrades amb els processos de bruixeria amb una autocrítica sobre els abusos comesos. A Catalunya, però, com hem vist, l’actuació de la Inquisició va ser més tèbia i, si bé durant aquest perióde fosc no va portar a la foguera cap bruixa, va permetre, per inacció, que els tribunals civils processessin i, en el seu cas, pengessin tota una corrua de pobres dones. Va actuar contra els caçadors de bruixes, però, per exemple, la sentència contra el Tarragó, el caçador de bruixes, es va limitar a “ordenar que de aquí en adelante no ussasse de las cosas que hasta aquí tenía confesadas”, cosa que, evidentment, Cosme Soler va incomplir.
Així i tot, com expliquen Agustí Alcoberro i Ramon Sarobe (“Els defensors de les bruixes”, a Per bruixa i metzinera. Museu d’història de Catalunya), el 10 de gener de 1619, el jesuïta català Pere Gil, autor de la primera geografia moderna de Catalunya, el Llibre primer de la història catalana (1600), entre d’altres obres, va presentar un memorial al lloctinent, el duc d’Alburquerque, en què denunciava els abusos que s’estaven cometent en els processos de bruixeria. Pere Gil era un personatge d’influència intel·lectual i política i afirma en el seu al·legat que les denúncies contra les suposades bruixes són fetes sense causes clares i que els procediments comporten amenaces, tortures i espants a les pobres dones i que “ les hazen dezir a juezes y notarios y ministros de justicia lo que no es verdad, ni ellas ni otras an hecho y en darles tortura cofiesan que sí […] y por sus confesiones les dan sentencia de muerte”.
Aquest memorial de Pere Gil va tenir conseqüències i el 15 de maig de 1620, el tribunal de la Inquisició de Barcelona va absoldre per falta de proves Margarida Olivera, de Montornès del Vallès. El desllorigador ja ha començat, però no serà fins que el mateix lloctinent reclami decisions al rei Felip iv, i que aquest ordeni una enquesta entre els bisbes de Catalunya, que comença a veure’s el final. Les preguntes que els envia el rei es centren en saber l’opinió sobre la possibilitat de concedir un perdó general i, a més, sobre la possibilitat d’evocar els casos al tribunal de la Inquisició. Agustí Alcoberro i Ramon Sarobe informen de les respostes dels bisbes. Quatre es declaren obertament partidaris de l’indult i dos no. En destaca el bisbe de Solsona, Juan Álvaro, explicant que “todo son embustes y embeleços del Demonio para llevar almas al infierno, y busca para esto los sujetos más débiles i flacos, que son las mugeres y ordinariamente viejas […] porque por miedo a los tormentos confiesan y muchas mueren sin culpa”. El bisbe de Barcelona, Joan Sentís, el confessor del qual era el mateix Pere Gil, proposa la llibertat de les encausades y que quedin a la jurisdicció reial. Aquesta va ser la solució que es va prendre i, finalment, es va aturar la repressió.
El 4 de novembre de 1621, Eulàlia Úrsula Roca Beya, de divuit anys i filla de la calderina condemnada i penjada Úrsula Roca Beya, va ser alliberada. Havien passat dos anys i sis mesos des que Margarida Codonyera, de la Garriga, havia delatat la seva mare i unes quantes pobres vallesanes més. Per por i sense saber que allò duria a un dels períodes més foscos de la comarca.
El martell de les bruixes

La imatge suggereix com les dones van ser les víctimes habituals d’un procés civil que va conduir a un daltabaix sense precedents. Foto: Josep Maria Armengol i Bas, Porta del corral de can Vilatort (Sant Esteve de Palautordera) amb una noia [entre 1899 i 1905]. Estudi de la Masia Catalana, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Llista d’onze bruixes detingudes a Terrassa. Al document explica que s'enviaran dos vilatans a cercar a cadascuna de les persones acusades de bruixeria i que aquests seran responsables de la seva custòdia i que no puguin confabular entre elles fins al moment de la inquisició. Foto: ACVOC/AHT, Batllia de Terrassa, procés 11 jul. 1615.

La gravetat de la devastació provocada per les pluges torrencials, explicada per Miguel de Valdeosero “correo de a cavallo de su Magestad”, en la seva relació “del lastimoso diluvio”. La devastació i misèria que descriu el text indica, també, la presència divina i la mediació de bisbes, oracions i relíquies amb què s’intenten evitar els mals i minvar les culpes que, aparentment, provoquen aquesta catàstrofe. Foto: Biblioteca de Catalunya. F. Bon 2382.

Les termes romanes de Cades de Montbui van servir de presó per les dones acusades de bruixeria. Foto: Jordi Serra.

Gavatxes, vídues, dèbils

L’ús de la saviesa popular i la seva aplicació en la guarició de malalts, ajudant a fer néixer infants (llevant-los) i, en general, tenint cura de les persones, formava part d’un món femení que, a més, s’hi afegia el coneixement atàvic d’una sistemàtica d’oracions i invocacions que podien alleujar els mals. Així, en moments de risc com el part, les dones feien invocacions o utilitzaven objectes pietosos o relíquies, talismans com el corall, pedres o “saquets de part” amb textos que vigoritzaven, amb el poder gairebé màgic de les paraules, la mare extenuada. Aquesta capacitat, el coneixement d’aquestes dones que, portat a l’extem, era desitjat per guarir i, alhora, temut per les conseqüències negatives que també podien comportar o, fins i tot, provocar, va ser un dels factors que va fer que fossin vistes, en aquests temps de convulsió, com un element discordant, heterodox. Així, si en un primer moment els seus serveis havien estat utilitzats per guarir i protegir la població, aviat van ser objecte de tota mena de calúmnies.
Essencialment, les dones perseguides i delatades eren, a més, les més dèbils i les més desvalgudes, normalment grans i sovint vídues. No és gens estrany que bona part de les inculpades per bruixeria fossin, a més, membres del nombrós grup d’emigrants que havien arribat en els anys anteriors de terres occitanes i que, per tant, tenien una consideració encara menor que les d’aquí. Així, en nombroses confessions i actes de tortura s’afirma amb diligència el seu origen com a “gavatxes”.

Massa sovint, una dona gran i la presència d’animals de companyia al seu entorn ja eren motius de delació i de dubte per part de veïns i veïnes, esporuguits. Foto: Josep Maria Armengol i Bas, Vista parcial d'una casa amb teulada de pissarra al Montseny amb una dona i un gos [entre 1899 i 1905]. Estudi de la Masia Catalana, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Manual de persecució

El llibre Malleus Maleficarum (en català: “El martell de les bruixes”), escrit per dos monjos inquisidors dominics, Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, i editat per primera vegada a Alemanya el 1486 és el tractat més important que mai s'hagi publicat en el context de la persecució de bruixes, i la histèria que va generar és a la base de les posteriors persecucions. Aquest llibre esdevé el manual que va establir definitivament els trets de la nova bruixeria denunciant, d’entrada, les actituds més permisives fins aleshores comunes segons el concepte més suau que en tenia Agustí d’Hipona (nascut al segle iv) que considera que tot el que passa al món és obra de Déu i, per tant, les més grans destruccions, les males anyades o qualsevol penalitat terrenal era producte del càstig que Déu mateix infringia per redimir els pecats comesos per les persones. El llibre, després d’una acurada descripció de les actuacions nocives de les bruixes, amb una gran profusió d’exemples, se centra en els procediments judicials a seguir. Aquí, el Malleus subratlla la importància dels tribunals civils, que són considerats com a plenament competents per aplicar condemnes a mort, deixant per a la Inquisició (com a encarregada de vetllar per la integritat dels costums i per la puresa de la fe cristiana i de combatre i castigar les heretgies) l’encàrrec de confirmar el caràcter herètic de les bruixes.

El Malleus Maleficarum. Foto: CRAI-Biblioteca de Reserva (Universitat de Barcelona), [Parisiis] : Iehan Petit, [ca. 1507]. Ref.: CCPB 16646, OCLC 2596029.

Vallesanes, bruixes?

Poc temps després que s’obrissin per primera vegada les portes de la presó de Caldes de Montbui per fer-hi passar Eulàlia Puig i Margarida Pujolra, hi van fer entrar Catalina David, Úrsula Roca, Maria la gavatxa, Elisabet Rossell, Magdalena Vedrena, na Durgues, na Sobregan, na Casavellor, Eulàlia Úrsula Roca i Beya, Montserrat Durrius, Margarida Maimó i na Marsellachs. Entretant, a Granollers s’havien engarjolat més dones: Eulàlia Lafarga, Elionor Reig, Gabriela Boira, Anna Boirons, Solera i Maria Rossa (a més de dos homes: Joan Vives i Jaume Fonolleda). A Palau-Solità, Francina Marrats, na Riera i na Fustera. A Castellar, Violant Carnera, Jerònima Muntada i Eulàlia Oliveres. A Granera, Antònia Salomó i Joana Oliver; a Gallifa, la Molinera i la Beata. Joana Sol, na Permanyera i Guillema Roberta, a Sabadell. A Terrassa, Joana Toy, Joana Sabina, Miquela Casanovas, Eulàlia Totxa, Margarita Tafanera i Guilema Font. Eulàlia de Sentmenat i Ramona Porta a Sant Miquel de Toudell. A Castellterçol, Elisabet Cerdà i Joana Carrera. A Montornès, Margarida Olivera. I, encara, moltes d’altres de les quals es tenen referències tot i que no es tinguin proves fefaents dels seus processos, però que consten com a bruixes delatades com na Cot o n’Estaraguesa de Santa Eulàlia de Ronçana, na Cerdana de Sant Feliu de Codines, Arimona de Plegamans, Agna de Mollet, Clusella de Moià, n’Ollera de Viladecavalls, Montserrat Pineda de Caldes, Llogària Tentinyà de Granera, l’hereva del Vilardell de Sant Llorenç Savall, na Travera de Bigues o l’Estapera de Lliçà d’Amunt.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara