Polseres vermelles: un planter molt vallesà

Polseres vermelles, la sèrie de TV3 que ha triomfat entre el públic juvenil, infantil i familiar, recreant la història d’un grup de nois i noies que coincideixen en un hospital a causa de les seves malalties, té al Vallès –i molt especialment a Sabadell– tot un planter d’actors i actrius que s’han revelat com a veritables promeses. I és que són vallesans vuit dels infants, adolescents i joves que protagonitzen aquesta sèrie que parla de l’amistat, de les ganes de viure i de l’afany de superació. Una sèrie creada per l’escriptor Albert Espinosa, també resident al Vallès, i inspirada en la seva pròpia vivència del càncer que va haver d’afrontar.

Vicenç Relats , Aina Relats (text) , Eduardo Abarca (fotografies)

Els actors vallesans regulars de Polseres vermelles són Marc Balaguer (Toni a la sèrie), de 17 anys; Joana Vilapuig (Cristina), de 18; Mireia Vilapuig (Àlex), de 15; Èlia Solé (Eva), de 20; Abel Rodríguez (Lucas), de 10 i Noah Manni (Dani), de 13.
Tots, tret del Noah, que és de la Garriga, són de Sabadell i estan molt vinculats al teatre amateur sabadellenc, ja que formen o han format part dels grups escènics del Teatre Sant Vicenç, de la Joventut de la Faràndula o del Teatre del Sol. Uns grups teatrals de molta tradició i arrelament que, juntament amb d’altres com ara el Ciervo, Tatxa i Escena o el Taller de Teatre Musical, no fan gens casual que de la ciutat vallesana n’hagi sortit una llista llarga d’actors tan populars com ara Ramon Madaula, Sergi Mateu, Jordi Boixaderes, Mercè Martínez, Mariona Ribas, Rosa Renom, Xavier Duch, entre d’altres.
Un altre dels protagonistes de Polseres vermelles, Mikel Iglesias (Ignasi), de 16 anys, és també d’origen vallesà, ja que va néixer i viure fins fa poc a Rubí, on també es va iniciar en el teatre local i on el 2011 va ser el pregoner de la Festa Major.

Espinosa, també mig vallesà
De fet, el creador de la sèrie, Albert Espinosa, també resideix al Vallès ja que s’està, a tempporades, a la urbanització Les Pungoles de Sant Antoni de Vilamajor, on ja es va rodar una de les pel·lícules que ell va guionar: No em demanis que et faci un petó, que te’l faré. Escriptor prolífic, al marge dels guions d’aquesta sèrie, Espinosa és autor dels llibres El món groc, Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine o el més recent Brúixoles que busquen somriures perduts, entre altres, que han estat rècords de vendes i traduïts a nombroses llengües.
Vallesos va aconseguir reunir cinc dels sis actors de Polseres que avui viuen al Vallès. Només hi faltava la Joana Vilapuig, que està vivint a Londres, on ha anat a estudiar anglès. Ella, com la seva germana Mireia, des de petita ha estat vinculada a la Joventut de la Faràndula, on ha rebut i impartit classes de teatre.
La cita amb els polseres vallesans va ser al Teatre Sant Vicenç, al barri de la Creu Alta de Sabadell, on aquells dies en Marc participava al musical Els tres porquets, un muntatge adreçat al públic més petit, que recrea el conte popular i que, després del gran èxit obtingut a Sabadell, s’ha representat al Teatre Victòria de Barcelona.
Era un vespre fred de Setmana Santa. L’Èlia venia cansada, acabada d’arribar d’un cap de setmana llarg fent de monitora d’infants amb l’Esplai la Teranyina. I l’Abel, com si realment tingués els ossos de vidre, com a la sèrie, arribava exhaust, després de quatre dies de turisme rural.

Una tria a primera vista
En Noah és l’únic que no ha anat a parar al Polseres per una experiència teatral prèvia. Ell té una malaltia que li impedeix créixer, igual que el personatge que recrea a la sèrie, on li fan un tractament per allargar-li els ossos. En Noah era i és un gran fan dels polseres, perquè se sent molt identificat amb la problemàtica que tracta la sèrie. És per això que va anar a un acte de signatura de DVDs per part dels seus ídols i l’Albert Espinosa, en veure’l i en constatar que encaixava amb les necessitats d’un dels personatges de la segona temporada de la sèrie, li va proposar d’incorporar-s’hi. “Així em va agafar, per mi va ser un somni”, explica el Noah, que, com tots els altres polseres, està il·lusionat a continuar en el món de l’escena, amb nous projectes que puguin arribar.
La formació en el món teatral ha estat decisiva en la major part dels actors de Polseres vermelles, ja que són diversos els que van sorgir de càstings fets entre grups escènics com el Teatre Sant Vicenç i la Joventut de la Faràndula. És el cas d’en Marc, que va començar al Teatre Sant Vicenç als deu anys i aquí, amb dos assajos setmanals, hi ha anat encadenant espectacles, des dels Pastorets fins a obres com Blancaneu i Peter Pan, passant per festivals propis organitzats pel teatre. Ara ja es prepara per passar a fer de monitor teatral als nanos que pugen.
L’Abel també va començar al Teatre Sant Vicenç als set anys i, després, per conveniències horàries dels assajos, va passar a la Joventut de la Faràndula, on precisament la Joana Vilapuig li ha fet classes.
La Mireia Vilapuig també va començar a la Joventut de la Faràndula al sis anys, on encara rep classes. Més que preparar obres teatrals, participa en les mostres de teatre que s’organitzen cada final de curs per ensenyar als pares i al públic general els treballs realitzats al llarg de l’any.
L’Èlia Solé és l’única que no va entrar a Polseres per la seva participació en teatre local, al qual hi ha arribat després d’actuar a la sèrie, ja que recentment ha pres part al musical Set nòvies per a set germans, al Teatre del Sol. Ella va arribar a Polseres gràcies al càsting que va veure anunciat a l’Escola de Teatre Musical, de Coco Comín, on es forma des de fa dos anys, juntament amb altres estudis que fa al Col·legi del Teatre, a Barcelona. Aquest any ja acaba aquests estudis de teatre musical i té previst de seguir perfeccionant la seva formació el curs que ve a Madrid, decidida com està a dedicar-se professionalment al món de les arts escèniques.
En Marc i la Mireia, que ja havien participat a la pel·lícula d’Espinosa Herois, que va ser el germen de Polseres vermelles, admeten que “ningú no s’esperava” el gran èxit que ha tingut la sèrie, que els ha deixat literalment “flipats”, ja que és “una experiència molt heavy”. I no és estrany, després dels rècords d’audiència obtinguts a Catalunya i de l’èxit que suposa l’exportació de la sèrie de TV3 al mercat espanyol, mexicà, francès, italià, nordamericà, finlandès i coreà, entre d’altres. Amb el nom de The red band society, l’adaptació de Polseres vermelles als Estats Units és a càrrec d’un director tan reconegut com Steven Spielberg, que aviat és dit!

Una experiència que marca
En Marc aconsegueix l’adhesió general del grup en assegurar que Polseres “és una experiència a la vida que et marcarà per sempre, viscuda com en família, que és com un món a part, com dues vides paral·leles”. Assegura que li ha suposat “un gran aprenentatge a nivell personal i professional” i que, alhora, “també ha estat una gran oportunitat per entendre d’una altra manera el món de les malalties, que és molt dur, i que fins ara no coneixíem”.
Per a la Mireia, el pas per la sèrie “ha suposat un canvi molt impactant” en la seva vida. “Polseres m’ha fet créixer i millorar com a persona i m’ha permès conèixer gent molt maca”, indica.
L’Èlia, que hi ha entrat a la segona temporada, qualifica com a “fantàstica” l’experiència. “He après molt com a actriu, perquè he treballat amb un equip molt professional, que ja portava una temporada sencera funcionant. He conegut molta gent que m’ha omplert molt i he après moltes coses que no sabia”, explica.
El Noah, que era la primera cosa feia com a actor, assegura que li ha “agradat i sorprès molt” igual que a l’Abel, que està “molt content” de poder participar en una sèrie que tot d’una els ha fet famosos i populars. Un fet, aquest, que “a vegades també resulta una mica empipador, encara que t‘hi acabes acostumant”, com reconeix en Marc, un dels personatges més populars de la sèrie, amb el paper de Toni. És un dels nois més grans dels Polseres, encara que sembla el més petit, per la síndrome d’Asperger que pateix, que el fa ser una mica estrany.
Tots recorden amb molta il·lusió els dies intensos de gravació de la segona temporada de la sèrie, l’estiu passat, entre una casa d’Argentona i un centre sanitari de Cabrils. S’ho van passar bé, van travar amistat i aquest bon rotllo entre ells es veu de seguida així que es retroben, fent-se abraçades i petons.
Diuen que la feina a Polseres, de moment, s’ha acabat aquí, encara que l’Albert Espinosa tingui pensats guions per a tres temporades més. En Marc no ho veu clar: “Tal com s’acaba la segona temporada, és difícil construir nous guions, que siguin bons i creïbles”, indica. Per a ell l’èxit de Polseres s’explica sobretot per dues claus: “Pel tema que tracta, de les malalties, que és molt present a totes les famílies”, i també pel fet que “tots els protagonistes som adolescents i joves i això fa que els adolescents s’hi identifiquin”.
Si de Polseres n’hi ha més temporades o no, ja es veurà. El que de moment queda clar és que amb la reeixida sèrie que lidera el carismàtic Lleó (Àlex Monner), malalt de càncer, aquesta colla d’adolescents i joves vallesans s’han foguejat en l’escena catalana i d’arreu del món amb un futur ben prometedor. I, de moment, confien a continuar-lo conreant en diversos grups locals, amateurs o no tant, que els han estat veritables escoles de teatre
Polseres vermelles:  un planter molt vallesà

A la foto, cinc dels polseres vallesans: Mireia Vilapuig, Noah Manni, Èlia Solé, Marc Balaguer i Abel Rodríguez, a la barra del bar del Teatre Sant Vicenç de Sabadell.

Joana Vilapuig, de Sabadell, vallesana protagonista de Polseres vermelles. Fotos: TV3

Mikel Iglesias, nascut a Rubí, vallesà protagonista de Polseres vermelles. Fotos: TV3

Els teatres del Vallès (a la imatge els polseres davant del Teatre Sant Vicenç de Sabadell) són una pedrera inesgotable d’actors i actrius vallesans.

Ivan Luengo, el Lleó quan era petit

Una de les intervencions més entranyables de la segona temporada de la sèrie també la va protagonitzar un actor vallesà: el petit Ivan Luengo, de 9 anys, de Sant Antoni de Vilamajor. Va aparèixer en un sol capítol representant el paper del protagonista de la sèrie, en Lleó, quan era petit i va entrar a l’hospital, on li van diagnosticar càncer. Allà hi va conèixer aviat el pacient Benito, ja gran, amb qui de seguida van fer una amistat molt especial.
L’Ivan confessa que sempre li ha agradat molt el teatre i el cinema. Quan tenia 6 anys ja volia fer teatre i el van apuntar a una agència de publicitat, que ben aviat va apostar per ell. Els seus inicis van ser en anuncis, però també ha fet cinema a la pel·lícula A tres metros sobre el cielo, del director Fernando González.
Quan va saber que l’agafaven a Polseres va estar molt content i emocionat i, és clar, una de les coses que li va doldre més va ser haver-se de rapar el cap a zero. Amb tot, sosté que aquesta ha estat una experiència inoblidable.Recorda especialment l'”abraçada gegant” que fa al Benito quan li diu, plorant, que la seva mare està molt malalta.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara