Les plantes de les bruixes

Males herbes, plantes tòxiques o d’ingesta perjudicial, plantes usades per la medicina popular però que contenen substàncies potencialment perilloses: plantes de bruixes

M. Àngels Bonet i Galobart (text)

Malgrat que en els darrers anys hi ha algunes circumstàncies –com la fortuna que ha fet ‘La Bruixa d’Or’ de Sort– que poden contribuir a desmuntar el tòpic, el nom de “bruixa” ha tingut a Catalunya, històricament, connotacions clarament pejoratives. Escrivia Cels Gomis, a finals del segle xix:
“Per al nostre poble, la bruixa és quasi sempre una dona vella, de pell arrugada, de llavis prims i descolorits, d’ulls petits, enfonsats i ribetejats de vermell; de cabells blancs, escassos i mal pentinats; de cos estrafet, de mans llargues, primes i en forma d’urpes; de vestit apedaçat i sabates a retaló; en una paraula, per a la vulgaritat del poble català, la bruixa, a més de vella, és pobra i repugnant i va esparracada (...). Poques són les contrades on no hi hagi un gorg, una cova, una plana, un turó, un puig, que no porti el terrorífic nom de les bruixes. Per cap diner del món no hi aniria ningú de nit, a cap d’aquests indrets maleïts” (Gomis, 1987).
Efectivament, és habitual trobar en la toponímia noms com el Gorg Negre (a Gualba) o el Pla de les Bruixes (a Vallgorguina) que reflecteixen la creença que en aquell lloc hi habitaven o s’hi reunien les bruixes. També hi ha expressions del llenguatge popular quotidià que fan esment d’aquests personatges: “escabellada com una bruixa”. Algunes creences ancestrals sobre els seus suposats poders malèfics s’han mantingut fins fa ben pocs anys. Així, l’any 1990, Joan Rafart –nascut al Gironès, en un mas de Castellterçol, el 1935– ens va explicar (Bonet, 1993) que, abans, el dimarts i el divendres no se'n podia parlar, de bruixes. Tampoc no et podies tallar les ungles, perquè si ho feies quedaves embruixat: “T'havies de tallar les ungles: ‘Quin dia som avui?’ Ah, avui no, que som dimarts, o que som divendres!” I deia que ell encara ho mirava. D’altra banda, “si mataves una serp amb una escopeta, l'escopeta quedava embruixada, i si anaves a caçar no mataves res. Per a desembruixar-la es treien els perdigons i s'hi posaven tres brotets de llorer beneït i sis grans de xeixa (blat); tiraves un tret i ja estava desembruixada, ja podies anar a caçar”. Ho recordava del seu pare.

Condició de bruixa
Mantenint el focus posat en la cultura popular, ens podem aturar a analitzar algunes denominacions de plantes que porten el qualificatiu de “bruixa”, “de les bruixes” o similars. Així, fent un cop d’ull al llibre de noms de plantes de Francesc Masclans (Masclans, 1981) i a un banc de dades elaborat pel Termcat (Vallès et al. 2009) no ha estat gens difícil trobar una vintena de noms de plantes que –al costat d’algun nom de bolet– compleixen aquesta condició (veg. taula). Què tenen en comú aquestes plantes que faci que el llenguatge popular els hagi assignat aquests noms?
En alguns casos, es tracta de plantes tòxiques, la ingesta de les quals pot resultar molt perjudicial, com és el cas de la morella vera, també anomenada tomaquera del dimoni o tomatera de bruixa, una planta tòxica de la família de les solanàcies. Hi ha altres plantes que provoquen, per contacte, irritacions a la pell, com ho fa el làtex o llet que desprèn la lleteresa o llet de bruixa. Algunes són males herbes, d’aquelles que els pagesos han de mantenir a ratlla perquè no envaeixin els sembrats, com les anomenades bruixes (el margall bord o blat del diable) i les bruixetes, denominació amb què es coneixen, al País Valencià, les llavors emplomallades del card marià.
Hi ha casos curiosos en què, allà on el botànic que va batejar la planta en llatí va veure-hi una pinta de Venus (Scandix pecten-veneris), l’ull popular hi ha vist una mà o uns dits de bruixa. De vegades es compara la planta silvestre amb una de cultivada i consumida habitualment com a aliment; en aquest cas l’espècie silvestre pot ser comestible, però de qualitat molt inferior; així, tenim els alls de bruixa i les calabruixes, o la patata de bruixa. Hi ha un bolet, conegut amb el nom de reixa del diable o gita de bruixa (Clathrus ruber), la principal característica del qual és que desprèn una olor repugnant; evidentment, ningú no se’l menja, encara que de jove, quan encara no ha esclatat, és comestible.


Ús reservat a persones especialitzades
Hi ha, en fi, plantes que segurament han merescut la denominació que tenen pel fet de ser usades en medicina popular tot i contenir substàncies potencialment perilloses, de manera que és possible que el seu ús quedés tradicionalment reservat a persones especialitzades en l’elaboració de remeis. Aquest podria ser el cas de la ruda, també anomenada herba de bruixa o herba de les bruixes (diverses espècies del gènere Ruta), una espècie que és abortiva si es pren en proporcions elevades. Segons sembla, aquesta planta era la més apreciada per les bruixes per fer llurs preparats màgics per embruixar i donar mal (DCVB). Però la ruda es considera, a més de planta màgica, una planta protectora; per això no solia faltar mai en algun racó de l’hort. Resultava imprescindible, tant per aprofitar-ne les seves virtuts medicinals com perquè es creu que, tot i la seva fortor desagradable, preserva de les bruixes i dels mals esperits. Amb aquesta mateixa intenció i per tal de guardar la casa davant de qualsevol maltempsada, era costum de clavar a les portes les conegudes carlines o carolines (Carlina acanthifolia ssp. cynara), les quals, a més, feien la funció d’higròmetre: quan el temps era sec s’obrien i quan havia de ploure es tancaven.
Dins el capítol de plantes tòxiques no podem oblidar un seguit d’espècies de la família de les solanàcies històricament relacionades amb el món de la bruixeria. Tenim, per exemple, l’estramoni o herba talpera (Datura stramonium), eficaç en el tractament de l’asma però que, a causa d’unes substàncies que conté –anomenades alcaloides–, pot causar al·lucinacions i altres trastorns greus. Hi ha, a més, la belladona (Atropa belladonna) i el jusquiam negre o herba queixalera (Hyoscyamus niger), que formen part de la flora silvestre del nostre país i tenen una composició química molt semblant. Es tracta d’espècies extremadament tòxiques, la ingesta de les quals pot provocar la mort. Aquestes plantes contenen una substància anomenada atropina que té la propietat d’absorbir-se a través de la pell i de les mucoses. Aquest alcaloide actua directament sobre el sistema nerviós i provoca diferents efectes, entre els quals la sensació d’ingravidesa i, per tant, de “volar”. Per això es creu que aquestes plantes eren ingredients indispensables per a l’elaboració dels ungüents amb els quals s’untaven les bruixes abans d’emprendre els seus viatges nocturns


MÉS INFORMACIÓ
- Bonet, M.À. 1993. Etnobotànica de la Vall del Tenes (Vallès Oriental). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat & Ajuntament de Bellpuig. Biblioteca de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, 4
- Alcover, A.M. & Moll, F. 1930-1968. Diccionari català-valencià-balear. Palma: Ed. Moll. 10 volums.
- Gomis, C. 1983. Dites i tradicions populars referents a les plantes. Segona edició ampliada i modificada de la “Botànica popular” de l’any 1891. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya.
- Gomis, C. 1986. La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864 a 1915. 2a. ed. Barcelona: editorial Altafulla. .
- Masclans, F. 1981. Els noms de les plantes als Països Catalans. Granollers & Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya & Montblanc-Martín.
- Vallès, J. (dir.), Bonet, M.À., Julià, M.A., Vigo, J. & Veny, J. 2009. Noms de plantes. [En línia]. termcat, Centre de Terminologia (Diccionaris en Línia). Barcelona.
http://www.termcat.cat/dicci/noms_plantes

Agraïments
A Roser Reixach i Joan Carles Villalonga, pel suport bibliogràfic i per la revisió del text i les interessants aportacions que hi han fet.
Les plantes de les bruixes

A la imatge, herba de bruixa (Ruta graveolens). Foto: M. Àngels Bonet

Una de les plantes tradicionalment relacionades amb el món de la bruixeria és el jusquiam negre (Hyoscyamus niger). Conté substàncies psicoactives que poden provocar al·lucinacions. Foto: M. Àngels Bonet

Nom/s popular/s | Nom/s científic/s

agulletes de bruixa | Erodium cicutarium
all de bruixa, all de bruixes,alls de bruixa, all de les bruixes | Allium sphaerocephalon, A. roseum, Muscari comosum, M. neglectum
arròs de bruixes | Sedum dasyphyllum
bruixa | Muscari comosum
bruixes (al Montseny, al costat de blat del dimoni i dimonis) | Hordeum murinum ssp. leporinum
bruixetes | Silybum marianum (llavors amb el plomall)
calabruixa | Allium sphaerocephalon, A. paniculatum
calabruixa grossa | Muscari comosum
calabruixa petita | Muscari neglectum
calabruix | Allium roseum, Aetheorhiza bulbos
calabruixes | Allium sphaerocephalon, A. ramosum
camabruixa | Psoralea bituminosa
cànem de bruixa | Acanthus mollis
dits de bruixa | Scandix pecten-veneris
gita de bruixa o reixa del diable | Clathrus ruber (bolet)
herba de bruixa, herba de les bruixes | Ruta (diverses espècies)
herba de les bruixes (a Cerdanya, al costat d’herba de Sant Joan i flor de Sant Pere) | Hypericum perforatum
llet de bruixa | Euphorbia (diverses espècies)
mà de bruixa | Scandix pecten-veneris
patata de bruixa | Aetheorhiza bulbosa
pinta de bruixa | Erodium cicutarium
raïm de bruixa | Sedum (diverses espècies)
raïmet de bruixa | Sedum sediforme
tomatera de bruixa | Solanum nigrum, S. linnaeanum
ungles de bruixa | Ipomoea acuminata
viola de bruixa | Vinca difformis, V. minor, V. major

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara