Raimundo Garcia Carrera:

“La caça de bruixes al Vallès va ser un fenomen demencial, on tothom era botxí”

Amb divuit llibres fets sobre història de Caldes de Montbui, Raimundo Garcia Carrera és un historiador local fet a si mateix, que s’ha convertit en un expert en la problemàtica que va suposar la caça de bruixes al Vallès al segle xvii. Nascut el 1944 al desaparegut balneari calderí Termes la Salut i hoteler de professió fins al 1998, Garcia explica que les acusacions arbitràries llançades contra determinades dones van ser un fenomen demencial en una època en què tothom va ser una mica botxí.

Vicenç Relats (text i fotografies)

El Vallès entre els anys 1619 i 1621 viu una autèntica caça de bruixes, amb desenes de dones acusades, processades i penjades. El desencadenant n’és la detenció de Margarida la Codonyera de la Garriga?
Margarida la Codonyera va ser la primera persona detinguda per bruixeria, però el desencadenant va ser el diluvi que hi va haver la tardor del 1617, un gran aiguat que ho va fer malbé tot i va arrasar mig Barcelona. Ningú no sabia què passava, no hi havia menjar i algú n’havia de tenir la culpa. La culpa havia de ser d’un ser superior, del dimoni, però com que al dimoni no el podien agafar, van agafar l’intermediari, que van ser les bruixes. Aquí es va desfermar una autèntica animalada, que va fer morir una gran quantitat de dones innocents.

Quantes en van ser en total?
Jo he trobat documentació de seixanta-vuit persones acusades i ajusticiades per bruixeria al Vallès. Potser n’hi ha més perquè l’historiador mossèn Antoni Pladevall en els seus estudis d’Osona parla de 400 persones acusades de bruixeria a tot Catalunya. Segur, però, que aquí n’aniran sortint més.

Al Vallès trobem esmentats conflictes de bruixeria a Caldes, Castellar, Sentmenat, Sabadell, Terrassa, Granollers, Castellterçol, Palau Solità, Granera, Montornès, la Garriga, Plegamans, Sant Feliu de Codines, Mollet, Sant Llorenç Savall, Bigues, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d’Amunt... No són pas pocs...
En aquests pobles se n’han trobat documents o al·lusions, però segur que n’hi ha més. Del cas de Castellterçol se n’ha fet un llibre molt ben fet i només fa quatre o cinc anys que se’n va trobar la documentació. Al lloc on van matar més gent és a Caldes, set persones. A Castellar, Granollers, Sabadell, Terrassa..., també se’n van penjar unes quantes.

Margarida la Codonyera va delatar set calderines, oi?
Sí, les va delatar, però sota turment, sota tortura. Si comencen a pessigar-te, et fan dir el que volen i els feien dir el que volien sentir. Quan deia que sí a allò que els convenia, ja estava llesta... Les dones a qui Margarida la Codonyera hauria delatat es reunien al Puig Aguilar, el Turó Gros de can Camp de Caldes, però no per fer venir pedregades, ni per provocar el goll a la gent, ni per impedir de tenir fills als matrimonis, o fer que es morís un cavall..., que eren algunes de les acusacions que els feien a les dones acusades de bruixes.

Com s’entén que els poguessin penjar aquests morts?
Si la gent no sabia que les pedregades o els problemes de salut eren factors naturals, algú n’havia de ser el culpable.

Això passava en un moment de molta fam, de molta superstició...
I tant, el segle xvii és el segle de les bruixes i els bandolers, un segle molt fosc i on encara queda molt per estudiar. La culpa de tot plegat, però, és la gran fam que hi havia, derivada del gran diluvi. Em vaig preguntar molts anys per què hi havia aquesta caça de bruixes entre els anys 1619 i 1621 i fins que no vaig trobar el diluvi de dos anys abans no vaig entendre res. Els llibres Les bruixes de Caldes de Montbui i Caça de bruixes al Vallès els vaig escriure fa trenta anys i vaig tenir una feinada per investigar als arxius. Llavors només hi havia ben estudiada la bruixeria a Osona.

Com es va interessar per la història de les bruixes?
Estava acabant un llibre sobre la història de cada carrer de Caldes i mentre buscava vaig trobar una factura d’un procés de bruixeria que havia tingut lloc al poble. Si hi havia una factura, hi havia d’haver un procés i, regirant l’arxiu local de cap a peus, no sortia per enlloc. Al final el vaig trobar a l’Arxiu Històric de Sabadell i després vaig seguir el rastre a l’Arxiu Històric de Granollers i va ser com estirar un fil d’Ariadna dins d’un laberint.

Com es desenvolupaven els processos?
Hi havia un tribunal de justícia secular, que normalment el formaven els regidors de l’Ajuntament, que triaven un jutge que dictaminava. Una particularitat de Catalunya és que les persones acusades de bruixeria no es cremaven sinó que es penjaven, perquè eren tractades com a delinqüents, als quals es penja i no es crema.

Les acusacions, doncs, no sorgien de tribunals religiosos, de la Inquisició, sinó del poder civil?
Sí, la inquisició aquí queda en un segon terme i dóna el poder a la justícia popular. En això ja érem diferents a Espanya en aquella època, on la Inquisició era l’acusadora de bruixeria. A Catalunya la Inquisició va arribar a aturar aquests processos. El jesuita Pere Gil va ser un dels que ho va aturar, perquè s’adona que no pot ser que a tantes persones –a qualsevol– se’l pugui acusar de bruixeria.

Quins altres personatges intervenien en el procés?
Els botxins, que les penjaven i torturaven, i els mateixos caçadors de bruixes, unes persones que despullaven les dones i miraven si els veien una marca del diable. En cada interrogatori, sota tortura, hi havia un escrivà que anava prenent nota de tot el que deien. A més, hi havia un metge vigilant que no s’excedissin. Perquè a aquelles persones se’ls havia de fer mal, però no matar-les, perquè mortes no servien per a res... El metge els avisava que si les cargolaven massa, les matarien.

Com els buscaven la marca del diable?
Agafaven un drap de llana moll amb aigua beneïda, que els passaven pel cos i això feia aparèixer la marca del diable, que podien ser berrugues, cicatrius, barbs... El caçador de bruixes punxava aquella marca i, si no sentia res, és que era bruixa. Tots tenim barbs i, si els punxes, no sentiràs res perquè és una mica de grassa... Pel sol fet de no sentir res ja eren acusades de bruixeria. Va ser una cosa demencial, un veritable problema social. Si passava això és per què la gent tenia por i la por fa fer moltes coses irracionals. I això passava amb tota la gent del poble anant a missa, entre altres coses, perquè no vingués el mal.

Quina mena de gent eren aquests caçadors de bruixes?
Gent sense escrúpols que anava d’un poble a l’altre i es presentava quan se sentia a dir que s’hi parlava de bruixes. No hi havia telèfon, però això corria pels pobles. Per aquí n’hi va haver dos de molt actius: Cosme Soler, dit el Tarragó, i Jaume Font.

Qui els imbuïa d’autoritat?
Ningú, ells mateixos. Ja se sap que el borni és l’amo al país del cecs.

I el consell municipal se’ls escoltava?
Normalment, sí. Perquè la persona que era acusada de bruixa, en el moment que sota tortura deia que sí, ja estava llesta. Era una situació demencial.

Això vol dir que la societat de l’època n’era còmplice?
I tant! Tothom era botxí. Si algú se n’apiadava el podien acusar a ell mateix també de ser-ne. Després venia el problema que una persona penjada no es podia despenjar, el cos havia de caure sol. Despenjar-lo estava penat a base de bé. Un altre conflicte era on se l’enterrava, perquè a una bruixa no se la podia enterrar en un cementiri cristià. Llavors es feia un forat al bosc o on fos, s’enterrava, i s’ha acabat. Això també era pelut per a la seva família, perquè si et deien que eres filla, germana o parenta de la bruixa, més valia que marxessis d’aquell lloc i ben lluny, perquè et farien la vida impossible. En diferent, això també va passar després de la Guerra Civil, amb gent a qui no es venia el pa o a qui se li feia el buit.

Déu n’hi do! Tots aquests conflictes de bruixeria s’acaben al segle xvii?
No, del 1619 al 1621 és l’època forta, però després hi ha casos de bruixeria el 1640, aquí Caldes mateix, que es troben documentats a l’Ajuntament i que no he estudiat. De casos en van anar sortint els segles posteriors. La Inquisició dura fins al 1812, que és abolida per la Constitució de Cadis, la cèlebre Pepa. Amb tot, el 1813, quan puja a regnar Ferran VII, la torna a instaurar i no s’acaba fins al 1833. O sigui que fa cent anys i escaig la Inquisició encara funcionava buscant gent per penjar-les o cremar-les. Fins ben entrat el segle xix la Inquisició funcionava a tot arreu, també a Catalunya.

Per què les acusacions de bruixeria se centren en les dones?
L’origen d’això es troba en el pecat original de la Bíblia, que diu que el món pateix per culpa d’una dona, Eva, que va menjar de la poma prohibida. La culpa dels mals, doncs, és de les dones... En els processos de bruixeria sempre hi ha més dones que homes, que només en tinc dos de documentats, que són a Granollers: en Joan Vives, àlies Joan Llarg, i Jaume Fonolleda.

Les dones acusades sovint també eren velles i dèbils...
Normalment perseguien vídues, dones grans, que feien una vida retirada. Si, posem per cas, sortien a les onze de la nit a llençar les escombraries, potser aquest ja era un motiu perquè les titllessin de bruixes... En alguns llocs, les dites “gavatxes”, pel sol fet de ser franceses, ja eren dolentes.

Aquestes dones participaven de les ‘reunions amb el dimoni’, els aquelarres?
Els aquelarres també són coneguts amb el nom de sàbat, la paraula hebrea que designa el dia sagrat dels jueus, el dissabte. I com que els jueus són els que van matar Crist, si aquestes dones es trobaven en dissabte ja feien una cosa dolenta i per això deien que es trobaven amb el dimoni. Aquestes dones el que feien era drogar-se, untant-se amb determinades herbes i plantes per fer-se passar alguns mals. Com el cascall, per exemple, de la qual s’extreu l’opi. Devia ser com quan avui algú es droga i diu que va “volat”. Potser elles també s’imaginaven que volaven... La bruixeria sempre neix al camp perquè és la gent del camp la que coneix les herbes, si són bones o dolentes. I encara avui a cinquanta metres al voltant d’una masia podries trobar plantes de cascall, que era molt corrent. El tenien sobretot en cases on ho aplicaven als infants per treure’ls el dolor quan començaven a sortir-los les dents. Llavors no hi havia metges ni llevadores... El cascall verd treu el dolor i amb el nen drogat ja no sentia res.

De fet, el món de les herbes remeieres va molt més enllà de la bruixeria...
Sí, però també s’hi pot incloure. Vaig conèixer una dona andalusa que quan se n’anava a treballar donava cascall verd al nen i quedava flipat, dormint, fins que ella arribava. Una altra herba de salvament que encara avui es posa a les portes de les cases i no se sap massa per què són aquestes creus fetes amb palma per Setmana Santa, que es beneeixen per Rams i es posen a la porta. La gent no en sap gaire la raó, però es posaven per beneir el lloc i impedir que el mal hi entrés. A les cases, que eren màxim de dos pisos, era habitual que al pis de dalt, allà on hi havia les finestres amb els festejadors, les bigues es pintaven de color lila, que era un color que les bruixes no podien resistir.

Les pràctiques per allunyar els mals esperits no són pas tan llunyanes...
Fins no fa gaires anys encara es feia el saltpàs, en què el capellà passava amb un cassó per les cases amb aigua beneïda i amb sal. La tirava a la paret de les cases i aquella mica de sal que quedava enganxada a la façana prevenia que el mal pogués entrar dins les cases. I des dels comunidors de les esglésies es feien benediccions als quatre vents per allunyar els termes de desastres naturals. Aquesta mena de prevenció del mal ha durat fins ara. Quan es veia a venir una tempesta, sovint es tocaven les campanes per tal que el soroll trenqués el núvol i així el xàfec no feia mal. Això, però, ho continuen fent els pagesos de Lleida per evitar pedregades. Quan veuen el cel molt negre, llancen uns coets enlaire per trencar el núvol que fan que la pluja no faci mal.

Aquella benedicció popular amb una creu darrera d’un pa rodó abans d’encetar-lo també ve d’aquí?
Sí, i jo encara la faig sempre, perquè ja ho havia vist fer al meu pare i als meus avis. Són mostres de la cultura popular que han arribat al nostres dies, però molta gent no sap de què ve ni per què es fa. Allò de posar els palmons beneïts per Rams als balcons també es feia per evitar que hi entressin les bruixes. Com que es traslladaven d’un lloc a l’altre volant sobre una escombra voladora, quan una bruixa arribava a una casa amb el palmó, girava cua i no hi entrava.

Ui, amb l’escombra ja arribem a la bruixes del contes, que és tot un altre món...
Sí, sí, la bruixeria ha donat peu a tot un món fantàstic. Com que bullien herbes i gripaus en petits calderons, tot això també ha arribat als contes.
Raimundo Garcia Carrera:

A la imatge, Raimundo Garcia Carrera, davant de l’emblemàtica font del Lleó, a Caldes de Montbui.

Raimundo Garcia Carrera, assegut a l’entrada de les termes romanes de Caldes, just a la porta que va servir de presó de les dones acusades de bruixeria .

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara