La segona vida de les barraques de pedra seca

Moltes de les antigues cabanes originàries del neolític, usades per vinyaters, carboners i bosquerols, són ara rehabilitades per excursionistes i amants del món rural

Lluís R. Hernàndez (text i fotografies)

Les barraques de pedra seca són les protagonistes d’un fenomen curiós arreu de Catalunya, amb una destacada incidència al Vallès. Després d’haver quedat abandonades durant gran part del segle xx, d’uns anys ençà són rehabilitades i estan adquirint una segona vida.
Els orígens d'aquest tipus d'arquitectura popular són molt antics. En concret l'edificació amb pedra seca i d'estructures circulars cobertes té el seu origen en el neolític. Les primeres mostres van aparèixer fa set mil anys a Tell Halaf (Síria) i a Kirokitia (Xipre). L'antecedent més immediat i proper podrien ser algunes petites cabanes en les quals vivien els pagesos quan, a partir de l'època visigòtica, van estendre l'ocupació de terres. Aquestes construccions mai no haurien desaparegut completament i, per això, els nous vinyaters del segle xviii s'haurien inspirat en la seva tècnica per poder tenir un aixopluc prop del seu lloc de treball.
A Catalunya les barraques de pedra seca es van estendre com bolets, sobretot entre el segle xviii i principis del xx, per les terres on s'anaven plantant noves vinyes. Com que sovint aquests conreus estaven lluny dels masos, necessitaven aquestes edificacions com a magatzem d'eines i aixopluc de persones i, en alguns casos, de bestiar.

Vinyaters, carboners, bosquerols
Les barraques van ser habitatges temporals i magatzems dels pagesos que, mitjançant els contractes de rabassa morta, havien aconseguit llogar un tros de terra que, fins al moment, era forestal. Com que hi havia una forta demanda de vins i d’aiguardents des d'Amèrica, al llarg del segle xix la vinya era rendible i va ocupar fins i tot els terrenys més esquerps dels massissos. Les noves parcel·les tenien una extensió d'1 a 3 hectàrees, fet que explica l'alt nombre d’aixoplucs.
La duresa de les condicions de treball i de vida dels pagesos va tenir recompensa. Va ser un moment de creixement econòmic i de cert benestar a Catalunya. Molts pagesos van formar una mena de classe mitjana, amb prou poder adquisitiu com per incrementar el consum del país. Malauradament tot va acabar amb la plaga de fil·loxera procedent de França, que va matar els ceps. Per culpa d'això, les vinyes més llunyanes dels masos van ser abandonades. Algunes barraques van ser reutilitzades pels carboners i bosquerols fins a mitjans del segle xx. Però, a poc a poc, la majoria van entrar en un procés d'enrunament i van quedar amagades sota les bardisses.
Entre el segle xviii i principis del xx les barraques van tenir, per tant, una clara funcionalitat per cobrir les necessitats del treball rural. Tot i això, es tenia cura de la seva edificació. En alguns casos es confiava l'obra a experts en aquest tipus d'arquitectura, els barracaires, molts dels quals eren de la Cerdanya. Però la majoria dels pagesos es feien la seva pròpia barraca. En la construcció s'utilitzaven les pedres que s'havien tret del terreny abans de plantar els ceps i que no havien estat utilitzades per aixecar les feixes.

Trets vallesans
Les construccions que hi ha al Vallès són més petites que en altres llocs de Catalunya. La majoria són de planta circular, seguides per les quadrades o rectangulars. Ara bé, hi han exemples de construccions de tot tipus, combinant les diverses variacions possibles tant en planta com en portal i volta. Per això, arreu del Vallès Occidental i Oriental hi ha una amplia representació de les tipologies de barraques.
Durant més de dos segles, les barraques van tenir una primera vida, vinculada a l’expansió del mon pagès. A la dècada dels 90 del segle xx moltes barraques estaven enrunades i oblidades. Però llavors es va produir un fenomen que podria considerar-se tan important com el que segles abans va portar a la creació dels habitacles. Molts excursionistes i apassionats pel món rural van tornar a mirar cap a les barraques i van decidir rehabilitar-les. Aquesta vegada el seu objectiu no era fer-les servir, sinó simplement recuperar-les com a “obra d'art popular”. En alguns casos les rehabilitacions tenen més originalitat i bellesa que les edificacions originals.
A Catalunya s'ha desfermat una veritable passió per a les construccions de pedra seca, fet que s'ha traduït en la publicació de molts estudis, la constitució de nombrosos grups dedicats a la rehabilitació o la definició de rutes per a veure les renovades barraques. De fet, la visita de les edificacions rehabilitades s’ha convertit en una forma més d’esbarjo per la muntanya o les rodalies de les ciutats.
La segona vida de les  barraques de pedra seca

A la imatge, una barraca de Castellar del Vallès.

Molta recerca i recuperació a Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall

La segona vida de les barraques es constata en molts pobles del Vallès i dos dels casos més emblemàtics són Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall. A Castellar la redescoberta barracaire va començar fa cinc anys, quan tan sols hi havia identificades onze construccions. Però un reduït nombre de jubilats, aplegats en el Grup de Recerca de la Pedra Seca, han aconseguit trobar ja 131 barraques, bona part de les quals ja estan rehabilitades.
Sense cap mena de suport institucional, el grup, que està encapçalat pel Joan Roura, dedica tots els dimarts al matí a treballar en la recerca, catalogació i manteniment de les barraques.
A Sant Llorenç Savall la història també és interessant. Té un antecedent en anys enrere, quan un excursionista, Jesús Ballestar, es va poder salvar d’un incendi amagant-se a l’interior d’una barraca. Impressionat per aquest succés, en Ballestar es va dedicar a cercar barraques per tot el terme municipal. Va trobar-ne unes 250, si bé no va fer-hi cap mena d’actuació.
L’inventari de Jesús Ballestar va servir com a punt de partida d’un grup de llorençans que des de fa un parell d’anys s’ha afegit també al moviment de rehabilitació de barraques. Aquest grup, fundat pel Jordi Guillemot, ja ha ampliat la primera llista fins a les 400 edificacions.
La sensibilitat per donar una segona vida a les barraques també està present a molts altres pobles com ara Rellinars, Vacarisses, Caldes de Montbui, Granera, Castellterçol o Castellcir.

Un exemple de construcció amb pedra seca a Sant Llorenç Savall.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara