Els Buïgas, història de Cerdanyola

Ara que fa 125 anys de l’Exposició Universal de Barcelona, recordem la nissaga dels Buïgas, de geni artístic, arrelats a Cerdanyola del Vallès

Agustí Jiménez (text) , Museu d'Art Ajuntament de Cerdanyola del Vallès (fotografies)

El 125è aniversari de l’exposició Universal de Barcelona, del 1888, pot ser un bon moment per recordar la figura d’un vallesà d’adopció que hi va deixar una forta empremta: l’arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà (Barcelona, 1851-1919), autor del monument a Colom, un dels principals símbols d’aquell esdeveniment i, encara avui, un dels principals atractius turístics de la capital de Catalunya. Però parlar de Buïgas és fer-ho, també, d’una nissaga estretament vinculada amb Cerdanyola, en què brilla amb llum pròpia –mai millor dit– Carles Buïgas i Sans, l’enginyer conegut mundialment com el constructor de les fonts lluminoses de Montjuïc.
L’arrelament de la família Buïgas en el que aleshores era una vila pagesa i d’estiueig d’un miler d’habitants comença l’any 1895, amb l’arribada de l’arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà per transformar el castell de Sant Marçal en un edifici susceptible de ser utilitzat com a segona residència. L’edificació, d’origen medieval, tenia una estructura quadrangular, que Buïgas va respectar, amb un pati intern, una torre circular i una capella.
L’arquitecte barceloní va recobrir tot el conjunt amb un complet repertori decoratiu que el va transformar en un palauet eclèctic que ha acabat esdevenint un dels edificis més emblemàtics de Cerdanyola. Mentre va dirigir la reforma que va canviar el caire del castell (1895-1904), la seva família –la dona, Rosari Sans, els cinc fills, nebots i altres parents– va passar els estius a l’edifici. Acabades les obres, Buïgas va acceptar una oferta de treball a l’Uruguai, on va residir la família del 1905 al 1910. Gaietà va tornar a Barcelona el 1913, on va morir el 1919.
Al petit país sud-americà Gaietà Buïgas va deixar una petjada arquitectònica important, i a Cerdanyola se li atribueix l’autoria de diverses torres modernistes, entre les quals destaca can Domènech (1894), que va començar sent el primer Teatre Casino de Cerdanyola per convertir-se, en diferents èpoques i després de successives reformes, en residència d’estiueig de la família del comerciant Evaristo Lòpez i seu d’uns laboratoris. Avui, reformada i recuperats els magnífics vitralls de Ludwig Dietrich von Beärn, acull el Museu d’Art de Cerdanyola. No es pot descartar, tampoc, la participació de Buïgas en la construcció de l’església nova de Sant Martí.

“El mag de l’aigua i de la llum”
Nascut a Barcelona el 1898, la relació de Carles Buïgas, fill de Gaietà, amb Cerdanyola va començar els primers anys de la seva vida, quan passava els estius al Castell de Sant Marçal, que el seu pare remodelava. Propens a les afeccions respiratòries, fins i tot s’hi va recuperar de la seva primera pulmonia. I després de l’estada a l’Uruguai (1905-1910), l’ingrés a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1916) i la diplomatura com a enginyer elèctric a l’École de Genie Civil de París, la seva tia Concepció va convidar-lo a passar uns dies a la seva torre del carrer de Sant Ignasi (actual avinguda de Catalunya) l’any 1917. A partir d’aquí, el contacte de Buïgas amb Cerdanyola es va estrènyer, especialment des que l’any 1922 va llogar una casa al carrer de Santa Teresa, núm. 4 (avui, núm. 10).
Aquell mateix any, Buïgas va començar a traçar el seu primer projecte de fonts i salts d’aigua lluminosos, abans de projectar l’impressionant conjunt de fonts i d’il·luminacions de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Malauradament, d’aquella simfonia d’aigua, llum i colors que va fer resplendir Montjuïc, només es conserva la Font Màgica, que, després de diverses reparacions i adaptacions, continua funcionant i és un dels símbols de Barcelona.
Buïgas va viatjar de Barcelona a París, molt oportunament, el 17 de juliol del 1936. De tornada, l’any 1942, va recalar novament a Cerdanyola, on va llogar una torre –una de les construïdes pel seu pare– al carrer de Sant Ignasi, núm. 58, que el 1956 va comprar. A partir d’aquí, la vida de Buïgas a Cerdanyola va transcórrer entre la torre, les passejades per la vila i la intensa vida social del ‘Sardanyola Gran Casino’, fins esdevenir un personatge molt popular i estimat. Malauradament, Cerdanyola no compta amb cap obra seva, tot i que havia dissenyat una font per a la vila que mai es va construir per falta de finançament i de suport institucional. Està documentat, però, que l’any 1958 l’ajuntament va sol·licitar, i obtenir, el seu assessorament per a la nova il·luminació del passeig de Cordelles. Només tres fets constaten la presència de Buïgas a la vila: una plaça de segona divisió i un col·legi batejats amb el seu nom, i un bust realitzat per l’escultor local Salvador Mañosa amb motiu del centenari del seu naixement.
Buïgas va alternar la realització de projectes arreu del món amb la dedicació als dos projectes més importants i mai realitzats: la Nau Lluminosa –una mena de transatlàntic capaç d’acollir exposicions i espectacles d’aigua i llum, que havia de donar la volta al món– i el Teatre Integral, ubicat a Montjuïc, amb escenari d’aigua i llum per a la representació d’espectacles musicals i dramàtics. Favorablement acollit pel govern espanyol de l’època, la promoció del projecte va durar dotze anys (1963-1975) i, tot i que semblava que la Fundación March el finançaria, va acabar en l’oblit. El desencís pel fracàs d’aquest projecte va afeblir la salut de l’enginyer i les quantioses despeses ocasionades per a la seva defensa el van obligar a malvendre la torre, on residia ja gairebé tot l’any, i a traslladar-se en un pis de l’avinguda de la Primavera. A casa, la religiosa Maria Paz Silva en va tenir cura els 22 darrers anys de la seva vida, i a la vila duia una existència tranquil·la. Gran hipocondríac, l’any 1974 va emmalaltir de debò i, després de diversos ingressos en centres assistencials, va morir a l’Hospital del Mar el 27 d’agost del 1979. “Gràcies germaneta. Ja no puc més”, havia xiuxiuejat poc abans a Silva. Des d’aquell dia roman enterrat al cementiri de Cerdanyola l’anomenat “mag de l’aigua i de la llum”.

Eduard M. Balcells, arquitecte municipal
Nascut a Barcelona el 1877, l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas, nebot de Gaietà i cosí de Carles, va guanyar la primera plaça d’arquitecte municipal que es va convocar a Cerdanyola. Era l’any 1905 i la seva vinculació amb la vila ja era important, en tractar-se del lloc on la família estiuejava des de feia anys; I, malgrat abandonar aquesta tradició per fer-ho al Masnou o a Caldetes, i mantenir el seu gabinet de treball a Barcelona, Balcells va romandre sempre vinculat al Vallès; especialment a Cerdanyola, la localitat on més va treballar.
Balcells va combinar les seves funcions al consistori amb els encàrrecs privats. En l’àmbit municipal, les principals realitzacions van ser la nova casa consistorial (1920), el mercat del carrer de Santa Maria (1931), la reforma de la plaça de Sant Ramon i la construcció de la nova Rectoria, entre d’altres. En el privat, Balcells va projectar un munt de torres d’estiueig, les primeres vinculades amb el moviment modernista, i, més endavant, amb el noucentista. A partir de la Guerra Civil, va practicar una arquitectura eclèctica: la restauració de l’església de Sant Martí (1939-1949) així ho demostra. Va cessar com a arquitecte municipal el 1952 i va morir el 1965 a Barcelona.

El vessant artístic
Si Eduard M. Balcells representa la continuïtat de la tradició arquitectònica de la família Buïgas, Cayetano de Arquer Buïgas n’és el principal exponent del vessant artístic. Nebot de Carles Buïgas –fill de la seva germana María Rosario, casada amb l’industrial cerdanyolenc Lluís de Arquer–, va morir el 13 de setembre del passat 2012, als 80 anys, després d’haver rebut un munt de premis i tenir la seva obra repartida per col·leccions privades i galeries.
Excepcionalment dotat per al dibuix, que va ser la seva gran passió –cerdanyolencs veterans encara el recorden traçant figures en tovallons de paper al desaparegut bar Salla–, Cayetano de Arquer va ser un artista polifacètic, d’estil molt personal i intimista, aliè a les modes, que va acabar destacant pels retrats coloristes i frescos de dones, preferentment situades d’esquena i on destaquen els clatells. Dos dels seus fills n’han heretat la vena artística: Luis és compositor i pianista, i Lucas regenta la Sala d’Art Buïgas, situada a la torre familiar, al núm. 23 de l’avinguda de Catalunya. La nissaga, doncs, continua.
Els Buïgas,  història de Cerdanyola

Cartell original de l'època de l'Exposició del 1929, amb les fonts lluminoses obra de Carles Buïgas i Sans.

Un retrat de Cayetano de Arquer.

Una imatge de Carles Buïgas i Sans a la sala de la maquinària que feia funcionar el Teatre d’Aigua i Llum “Angelita”, a Santo Domingo (República Dominicana), el 1955.

La sala dedicada als Balcells Buïgas del Museu d'Art de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.

Una postal de la torre Recolons de Cerdanyola (ja desapareguda), amb reforma modernista de Balcells.

Dues cases d'en Balcells a Cerdanyola: la casa Mestres (en primer terme, ja desapareguda) i la casa Dolors Balcells.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara