La bruixa en la cultura popular

L’estudi de la bruixeria a cultura d’arrel popular, iniciada pel vallesà Francesc Maspons i Labrós, va centrar l’interès de Josep M. Batista i roca

Josefina Roma (text)

Voldria reflexionar sobre la recerca que va fer Josep M. Batista i Roca al voltant de la bruixeria en la cultura popular a Catalunya, com a part integrant del seu treball de camp d’estudiant, que aplegava i s’interessava per tot el que veia i sentia al seu voltant, de1915 a 1921. Va iniciar l’aplec d’informació des de Samalús, al Vallès Oriental, on el seu pare havia comprat la masia de can Bot. Però va anar ampliant el seu cercle d’acció per tots els llocs que visitava, o bé hi tenia amics i coneguts. També era conseqüència de la seva activitat en el Centre Excursionista de Catalunya, que considerava les excursions com un mitjà per fer treball de camp sobre Catalunya. Per altra part, s’hi afegia la seva formació teòrica com a antropòleg, ja que va seguir estudis d’antropologia a la Universitat d’Oxford. També aplega la informació de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore, creat per Tomàs Carreras i Artau, i ell mateix.
Josep M. Batista i Roca, pel que fa a l’estudi de la bruixeria en la cultura popular catalana, va seguir el camí dels diversos folkloristes que havien iniciat aquesta recerca, com Francesc Maspons i Labrós i Cels Gomis i, si comparem les dades de la seva recerca amb les d’aquests autors, podem veure com havia evolucionat des d’aleshores el concepte popular sobre la bruixeria. En el seu treball, ja no trobem les bruixes que desfermen tempestes i malvestats a la comunitat, sinó que sembla que la seva activitat principal fos la de donar el mal, individualment, als seus enemics (com a venjança del maltracte) o, simplement, per dolenteria. La bruixeria i la lluita en contra es medicalitza en el segle xx. Per això, a més de l’acció del capellà que, en molts casos, es mostra escèptic, la gent recorre a curanderos i especialistes alternatius en salut.

Actuació del grup
Si analitzem l’àrea en què es va moure Batista i Roca, veiem que és molt diversa, perquè es tracta d’un arxiu obert, en formació, que va haver de deixar en exiliar-se. És interessant veure la coincidència de poblacions tractades amb els seus antecessors, sobretot amb Cels Gomis. Així es pot veure l’evolució de les creences ja que, ocasionalment, visita els mateixos llocs, però una generació després.
Les fitxes sobre bruixeria (en té 326), tracten des del concepte popular sobre l’existència de les bruixes, el procés d’esdevenir bruixa, les seves accions i poders, la protecció i deslliurament contra els seus maleficis, fins al càstig popular per bruixeria. En totes les històries aplegades traspua la cosmovisió popular de la bruixeria en el s. xix i xx, com a subsidiària de la fallida en les relacions socials locals i la malfiança del desconegut, tot atribuint el mal a la mala voluntat d’algú, de qui es considera que té poder per a infligir-lo. És a dir, en una societat en què la fam, la pobresa, la malaltia i la mort són familiars i assumides, les explicacions de les concatenacions de les desgràcies, i no pas les mateixes desgràcies, són les que es posen amb relació a la intervenció del mal donat o de la bruixeria. La malfiança s’infiltra, fins i tot, dins de la família i qualsevol desavinença pot ser contemplada amb la intervenció d’aquest element cabdal. Així, la malaltia que no es pot diagnosticar per mitjans quotidians, que els metges no poden guarir i que no guarda relació amb la seqüència lògica esperada, o la desgràcia reiterada del bestiar, la collita o la meteorologia, s’interpreta sota aquesta llum explicativa i se n’ha de trobar el culpable. Al mateix temps, moltes situacions de malestar social i familiar (entre sogres i joves, entre pares i fills, entre veïns, etc.) esclaten com en una catarsi col·lectiva amb una malatia inexplicable, que és representada a la vista de la societat, no pas de manera privada. Perquè és la societat la que està malalta, i la societat haurà de solucionar el cas, amb mitjans socials. L’atribució a la bruixeria, doncs, és una sistematització d’aquesta actuació del grup.
La creença en la bruixeria i la mateixa existència de les bruixes en la cultura popular, a finals del segle xix, va ser considerada com un constructe de la ignorància i la superstició, que podia explicar-se per accions massa quotidianes, com l’enveja, l’odi o la revenja entre famílies enemistades. En aquest sentit, molts capellans i la gent amb estudis i poder, consideraven aquesta creença com un llast per al progrès i, per això, ningú no volia ser classificat com pertanyent a aquest col·lectiu supersticiós, i tractava d’atribuir la creença als grups menys valorats. Així, les classes benestants, rarament reconeixien que hi creien o que empressin aquests coneixements i serveis de gent propera a la bruixeria. Els homes, de qualsevol estament, com a grup director del conjunt de la població, tampoc volien ser classificats amb els que creien en aquestes històries i, no obstant, són els que, en les narracions aplegades per Batista i Roca, recorren a bruixots i curanderos per solucionar un problema familiar. En canvi, atribuïen a les dones, tingudes com a més dèbils i ignorants, el gruix de la creença. Les dones, els vells, els criats i els pobres seran els grups titllats normalment, no sols de creure, sinó de practicar la bruixeria.
Però malgrat aquest menyspreu per les creences populars, el malestar social anava fent el seu camí, i el càstig a la bruixa o bruixot persisteix fins a començaments del s. xx. Batista i Roca recull el testimoni d’una amiga de la seva germana Conxita. (fitxa 97) “Per allà a Masquefa, va passar una dona i va demanar a una noia que li cogués una arengada i li va donar mal. I aleshores, varen cremar aquesta dona i diu que encara corre la causa. Na Concepció Jorba de Martorell ho contà a ma germana Na Conxita (8-VII-1915).”
Aquesta, que sembla la darrera mort per bruixeria, és posterior a la que ens dóna L’Arxiu de Tradicions Populars sobre Biosca, de començaments del segle xix. Potser les aportacions més interessants del treball de Batista i Roca siguin, per una part, aquesta constatació de la pervivència del fenomen de la bruixeria en l’univers moral dels seus coetanis. També, i en segon lloc, tracta la medicalització de la bruixeria i de la lluita contra els seus efectes. En tercer lloc, es essencial en el seu treball la comunitat de creences dels rectors rurals amb els seus feligresos i l’aplicació, en conseqüència, de remeis en la mateixa línia conceptual, malgrat que molts mossens ja veien tot el fenomen des d’un punt de vista racionalista i escèptic.
En darrer terme, Batista i Roca remarca la dificultat de l’antropòleg i el folklorista en la seva tasca de treball de camp, ja que és titllat, per molts, de connivència amb les supersticions del poble. És a dir, que l’objecte d’estudi s’encomana a l’investigador. En la fitxa 151, Batista i Roca recull el final d’un article de Francisco Viver, Pvre. a la revista Emporion, de Torroella de Montgrí, (núm. 7, 4-IV-1915): “Anem al Folk-lore. Com ja es veu amb el seu títol de la secció, cataloguem, espliquem i insertem supersticions, creences i costums populars. En aquesta secció ens limitem amb l’amic Puigpey a fer de retratistes i en ella podem retratar coses que ens agradin o ens desagradin; no és nostre ofici de folklorista estudiar minuciosament lo que sigui conforme a la fe o a la raó i lo que en sigui contrari.
Tant errats d’osques van els que ens tenen per poc catòlics, figurant-se que escampem heretgies, com algú de l’esquerra que per contar nosaltres casos de bruixeria, creu que ens dediquem a la propaganda de la llana.”

Poders i especialització
Del recull de Josep M. Batista i Roca es desprèn que la bruixeria és una activitat que requereix uns poders i una especialització, certament. Però en els testimonis aplegats sembla com si la bruixeria de bruixes i bruixots fos només la culminació d’unes activitats molt més generalitzades entre la població. No era exclusiva de les bruixes i bruixots sinó que moltes persones podien donar mal. (fitxa 204) “Diu Na Carme Pujol, de St. Martí de Provençals (22-VI-15) que per donar mal hi ha gent que claven agulles a un cor de be, blanc o negre, segons el mal que vulguin donar. Si el cor es servat, és possible guarir el mal, però si el cor amb agulles i tot és llençat a mar, el mal ja no pot ésser guarit i això ho saben conèixer i ho diuen tot seguit, els saludadors i curanderos quan hom els va a trobar”.
Algunes persones tenien més poder que unes altres, però l’enveja i la venjança estaven a l’abast de tothom i, a vegades, no és necessari el poder sinó el conèixer el ritual i el procediment per aconseguir una fórmula màgica efectiva. En això, se’ns mostra una bruixeria com a resultat d’una patologia social, com a manifestació de les tensions entre veïns i fins i tot familiars.
La bruixa en la  cultura popular

Josep Maria Batista i Roca, en un retrat de David Santsalvador, de l’any 1932. Foto: Biblioteca de Catalunya.. Barcelona.

El vallesà Francesc Maspons i Labrós, nascut a Bigues, va aplegar una sèrie de tres articles sobre les bruixes a la revista Lo Gay Saber, a finals del 1880. Foto: Biblioteca de Catalunya.. Barcelona.

“Si hi ha bruixes”

En les fitxes de Josep M. Batista i Roca s’hi poden trobar relats que s’emmarquen en aquesta idea de la bruixeria com a coneixement popular. Així, a la fitxa 98, titulada “Si hi ha bruixes”, llegim: “Parlant de bruixes, el campaner de Castellar del Vallès, en Vicens Dentarra, em digué (15/VI/1915): ‘Ja veurà, d’haver-n’hi, sí que n’hi ha d’haver, de bruixes, perquè l’Iclésia prohibeix usar de les males arts”.
El mateix Batista i Roca recull en les seves fitxes un mètode antic per convertir-se en bruixot o buixa: “Samalús (28/VII/1919). Na Teresa de can Botet, 65 anys, diu que havia sentit a dir a la vella Clauets, que ara ja és morta, que per a ésser bruixa s’havia d’anar al punt de la mitjanit a un lloc que hi haguessin moltes fogueres (falgueres) i demanar l’ofici que un volia fer i que allí ja respondria algú”.
Sobre la prevenció contra les bruixes explica que “Na Teresa de can Botet (Samalús), 65 anys, filla de Llissà d’Amunt, diu (19/VII/1919) que quan un es troba amb una persona que té por que sigui bruixa, es fa dissimuladament la figa i es diu baix: La figa et faig”. El recull de malvestats d’aquestes bruixes, segons les fitxes de Batista i Roca és ben extens. Una mostra: “Samalús. Diu en Daniel Passarell, de 30 anys, fill de Samalús (9/IX/1919). (…) A can Campelles de Canovelles, en va passar una quan jo tenia sis o vuit anys, que és ben certa (…). Allí tenien un noi d’uns 11 anys que quan anava a estudi a Llissà, s’aturava sempre a la vinya d’una casa a Llissà i menjava els sinlons de raïms que li venien bé. La dona d’aquesta casa un dia el va esperar i quan me’l va atrapar menjant raïms, que l’escomet i li diu: ‘Ja et donaré jo, de menjar raïms’. I li va donar un cop a l’esquena amb un sac. Tan bon punt li va haver donat el cop que de seguida comença a veure camins. Sort que sabia de cor el d’anar a casa seva (…) . En arribar a casa seva, es va ficar al llit i diu que feia un bufets com un bou. L’endemà el noi cridava: ‘Treieu-me aquesta mala bruixa d’aquí! Que no la veieu?” La cosa es complica tant que “van decidir d’anar a trobar el Sr. Rector de Bigues, que diu que un home vell i molt entès”. El rector demana ajut a “Pau Adjutori de l’Ametlla, l’amo de can Marquès de St. Justa i després un jove que no creia en res (…). Quan van arribar, van entrar a la sagristia de Bigues i el rector va començar a fer les seves oracions. El noi va començar a fer unes extremituds i ells, vinga aguantar-lo ben fort. (…) a l’últim del dit gros del peu li van sortir tres gatons negres, grossos com el dit gros de la mà, i es van enfilar cames amunt d’aquell jove que no creia.”

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara