Elogi dels poders fronterers

El ser bruixa, és el resultat d'una disposició a explorar les fronteres i sovint habitar-les: fronteres entre la dimensió humana i la dimensió natural, entre vigília i somni, entre realitat i símbols, entre ordres diferents de llenguatge

Stefano Puddu Crespellani (text)

Honestament, de bruixes no en sé res. Només tinc preguntes al respecte sobre com eren aquestes persones, i quines facultats, aptituds i maneres de ser les feien diferents de les altres dones. Qualsevol informació que ens arribi del passat s'ha d'agafar amb pinces. La majoria dels testimonis més aviat ens ajuden a traçar un mapa de les obsessions que se'ls projectava al damunt –quasi totes d'origen masculí, per descomptat.
Bruixa és una idea engendrada per la por, sens dubte. A través d'aquest mirall deformador, se'ns han descrit rostres que, en realitat, no tenien per què ser terribles. Parlem, òbviament, de perfils femenins, d'éssers que no són mascles, sinó dones, amb totes les implicacions del cas. De manera que parlar de bruixes pot voler dir, en el fons, ocupar-nos d'aquells aspectes de la naturalesa femenina que als homes els posen histèrics: els superen, els desestabilitzen; en resum, els fan por. I qui diu por diu, també, admiració i enveja. Sí, perquè l'embruix té dues polaritats, i una és d'atracció, com a contrapès al rebuig; d'aquí la proximitat relativa que retrobem entre bruixes i fades.
Què tenien, doncs, aquelles dones, que les feia especials, als ulls dels homes, fascinants i temibles –en una paraula, poderoses? Com que no tinc altre camí a mà, em guiaré per la imaginació. M'interessa rastrejar indicis per esbossar alguna possible clau de lectura d'una realitat encara avui malentesa i menystinguda.

Indicis
La soledat, en primer lloc. Molts dels relats de bruixeria ens remeten a dones que acostumen a viure en indrets allunyats de la vida comunitària, sovint al mig del bosc o a dalt de muntanyes de difícil accés. El fet de viure en soledat no sol agradar gaire a les persones: la soledat és exigent, i surt més a compte mantenir el contacte amb els propis semblants. Fins a tal punt, que les persones solitàries ja només per això ens semblen rares, gairebé sospitoses, com si tinguessin quelcom per amagar. En definitiva, que ens fa por fins i tot la soledat dels altres. Costa molt imaginar-se la soledat com una experiència de plenitud. Només qui l'ha viscuda pot entendre'n la paradoxa, l'enorme riquesa d'aquest buit aparent. Perquè la soledat és l'espai amb més concentració de presències que hi ha. L'experiència de l'extraordinari, del meravellós, les mil potències de la llum i la foscor, són impensables sense un territori de soledat suficientment ample i ben explorat.
En un pla més pragmàtic, el problema veritable és que les persones solitàries estan fora del control social, és a dir, no estan subjectes al normal exercici del poder. La soledat volia dir fugir d'un destí de submissió. De les possibles infraccions, aquesta ben podria ser la pitjor, la més intolerable; la mare de totes les transgressions. El que no es pot controlar esdevé, per definició, una amenaça. Així com deslliurar-se del jou del poder t'atorga, automàticament, poder –o poders, en plural–, malgrat que en un sentit diferent i encara desconegut.

Connexions
Mai no posaré prou èmfasi a subratllar que la soledat era, i és, la gran interfície de contacte amb la vida natural. A mesura que ens allunyem de l'esfera dels humans, ens obrim a una altra realitat almenys igual de rica, curulla de sorpreses, amarada de bellesa; una realitat subjecta a lleis i regularitats límpides i solemnes, de vegades sorprenents, d'altres planeres, sempre admirables. Les dones que habiten als boscos tenen l'oportunitat d'experimentar una obertura extraordinària de les pròpies facultats i un afinament extrem dels sentits. Es van retrobant, per dir-ho així, feréstegues: criatures del forest, emparentades amb les feres.
El que estic imaginant no és una confusió o una regressió a un estat natural-animal: simplement, aquestes persones estan connectades amb les altres formes de vida. Del que parlo és d'una frontera que, com totes, alhora que separa dos dominis també els posa en contacte. Afortunades són les persones que saben moure's en aquests espais permeables, perquè participen de les dues realitats, poden creuar-ne els territoris i les informacions, i es beneficien de les anades i vingudes entre l'una i l'altra; aprenen similituds i diferències i, sobretot, com salvar-ne les distàncies, que és el fonament de tota traducció.
Les estampes de les bruixes solen retratar-les envoltades d'animals, siguin gats o corbs, llangardaixos o ratpenats. Amb ells parlen, es comuniquen: és a dir, s'entenen. Avui, l'etologia ens ensenya que els animals no “parlen” com nosaltres: els sons que articulen no componen paraules ni construeixen frases, però són expressius en un sentit molt precís i explícit, quan volen fer entendre les seves intencions, així com són enormement perspicaços a l'hora d'interpretar les nostres. De manera que podem imaginar aquesta familiaritat amb el gènere animal no com una pèrdua de facultats humanes superiors, sinó com una capacitat afegida d'entendre de forma empàtica codis diferents: llenguatges no verbals, cinètics, analògics, contextuals... Els animals, no cal dir-ho, tenen molt per ensenyar: uns sentits privilegiats, que perceben multituds de coses que als humans se'ns escapen. Freqüentar-los ens desperta capacitats que tenim atrofiades; la precisió dels seus instints, la justesa dels seus moviments i del seu estar en la vida són fonts d'aprenentatge constant per qui està atent a les seves lliçons.

Mirades penetrants
Aquest és el punt clau: l'obertura, l'atenció. Saber escoltar, saber observar, fixar-se en tot, experimentar. Veure quines arrels busquen els senglars, quines plantes eviten les cabres de muntanya, preguntar-se quines propietats tenen. Estudiar les formes de les fulles abans de collir-les, seleccionar baies i bolets amb mil precaucions, no cansar-se de fer experiments, barrejant-les i bullint-les; personalment, m'interessa més la pràctica d'aquest procés que no la fabulació fantàstica que s’hi pugui afegir. L'atenció per les coses petites, pels detalls menors, per les virtuts amagades d'herbes, plantes, arrels, flors, és l'origen de sabers que són poc menys que prodigis per als que els ignoren. Aquesta observació metòdica, meticulosa, és el que forja una capacitat insòlita de penetració de la mirada, fins a intensitats inquietants; qui sap si l'anomenat “mal d'ull” té origen en el fet que algú pugui fitar amb tanta força que sembla que arribi a fer-nos mal.
Tanmateix, les dones que intento imaginar són, més aviat, coneixedores de remeis útils en la malaltia, per suplir la feblesa del cos, i els seus coneixements sobre virtuts medicamentoses indiquen una predisposició a ocupar-se d'una cosa tan misteriosa com la salut. Davant l'enigma de la malaltia, en la seva arrel psicosomàtica, l'estratègia més honesta –i potser l'única possible– era simplement de sostenir-lo, precisament com es fa amb les mirades: interrogar-lo, interpretar-lo, experimentar i intentar aprendre dels resultats. I així cíclicament, perquè del que parlem és de sabers acumulatius, que s'han transmès de persona a persona a través del temps.

Dispensadores de salut
Trobem aquí un nou terreny on exercir el seu do empàtic i la sensibilitat per interpretar llenguatges no convencionals: els símptomes. El cos parla un llenguatge propi, paradoxal, ambivalent –la febre, per exemple, ens avisa del mal i és, alhora, la reacció del cos per vèncer-lo–, i cal saber entendre'l per afavorir-ne la curació.
Un altre element a tenir en compte és la connexió amb la realitat onírica, la familiaritat amb el llenguatge dels somnis, que són la gran porta d'entrada als territoris secrets de la psique i una de les claus per entendre la salut com una unitat de ment i cos indissoluble. Aquí també és necessari un treball d'escolta, interpretació, traducció... El llenguatge oníric és del tot imprevisible, sorprenent, contradictori, carregat d'un simbolisme ambigu del qual ningú, o molt pocs, entenen les claus. Fins i tot el fet de somiar activament, com a pràctica de coneixement, demana unes condicions personals privilegiades: el somni convoca energies de les quals més aviat ens defensem amb totes les nostres forces.
Aquesta connexió amb les potències de l'imaginari, on la dimensió estètica és reveladora d'un sentit profund que no es podria expressar de manera diferent, ens ajuda a entendre la sensibilitat ritual, la predisposició cap a uns rudiments de litúrgia, d'on neix, en definitiva, la dimensió màgica.

Explorar les fronteres
En resum, el “ser bruixa”, tal com ho entenc, o com m’ho imagino, és el resultat d'una disposició a explorar les fronteres i sovint habitar-les: fronteres entre la dimensió humana i la dimensió “natural”, entre vigília i somni, entre realitat i símbols, entre ordres diferents de llenguatge. Aquestes persones eren especials per la seva capacitat d'establir una aliança entre coneixement i instint, o en tot cas per saber escoltar les dues veus alhora, i no sotmetre’n necessàriament una a l'altra; havien entès que les dues no es poden reduir a una de sola –cosa que, en el fons, seria l'intent constant dels homes. Crec que és precisament això el que les feia irreductibles –és a dir, un perill per al poder.
El seu arrelament simultani en dimensions diferents de l'ésser, aquesta capacitat d'habitar les fronteres, són la clau d'allò que fascina i espanta els homes: un grau superior de llibertat. És una llibertat que desconcerta l'ésser masculí, perquè no consisteix a desvincular-se de la realitat, ni posar-s'hi per damunt com a dominador per tal d'eliminar tot lligam que el limiti; és exactament la llibertat contrària, que consisteix a aprofundir els vincles i penetrar-ne els secrets fins a sentir-se part de la mateixa trama.
És per això que les bruixes són referents encara actuals, i no només per a les dones, sinó també per a tots els homes que, lluny de voler-les cremar dalt d'una foguera, volen aprendre d'elles els secrets de la presència, la màgia de la connexió vital i, com aquests, altres prodigis ben simples; i, sobretot, volen deixar de tenir por a aquesta llibertat seva, tan creativa i curativa, tan ben arrelada a les fronteres.
Elogi dels poders fronterers

A la imatge, tres nenes escoltant amb atenció l’explicació (la rondalla, la llegenda, el conte?) d’un home a Sant Quirze del Vallès. Foto: Josep Maria Armengol i Bas, Home amb capa i espardenyes parlant a tres nenes al portal de Can Vinyals, Sant Quirze del Vallès [entre 1899 i 1905]. Estudi de la Masia Catalana, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara