Terrassa, saquejada a sang i foc pels borbònics el 1713

Un any abans de la caiguda de Barcelona el 1714, les tropes de Felip V van incendiar la vila egarenca per la seva lleialtat a l’arxiduc Carles

Jaume Valls i Vila (text)

Un any abans de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, la vila de Terrassa, favorable a l’arxiduc Carles, va ser assolada per les tropes castellanes i franceses de Felip V, en el decurs de la Guerra de Successió a la corona d’Espanya. La ciutat de Terrassa commemora des de fa uns anys aquells fets luctuosos del 3 i 4 de setembre, quan un destacament comandat per Feliciano de Bracamonte va incendiar més de cent cases de la vila i va produir la mort d’una vintena de terrassencs. Aquest era el tracte que l’exèrcit de les dues corones donava a les viles contràries al Borbó.
Enguany s’acompleix el tres-cents aniversari d’aquella violenta pàgina de la història local, un fet que es vol commemorar amb un seguit d’activitats ciutadanes, com a preàmbul dels actes que tindran lloc arreu de Catalunya l’any vinent i especialment entorn de l’11 de setembre, la nostra diada nacional.
Molta literatura s’ha produït entorn del setge de Barcelona, però els fets que es van esdevenir en altres viles i ciutats de Catalunya en el decurs d’aquella guerra successòria són poc o mal coneguts entre el públic. Els fets de la vila de Terrassa en són un exemple, dels quals n’hem pogut tenir notícia per mitjà de la crònica escrita pel frare recol·lecte Miquel Garriga, fill de la Bisbal d’Empordà, i guardià del convent de Sant Francesc. La seva crònica va ser transcrita l’any 1843 per l’historiador terrassenc Anton Rodó.

La vila i la universitat forana
Terrassa, a principis del segle xviii continuava dividida en dos termes municipals diferenciats des de 1562: la Universitat de la Vila i la Universitat Forana de Sant Pere, disseminada sobre un territori que l’encerclava. Ambdós termes municipals separats administrativament, disposaven dels seus propis òrgans de govern, tot i que es reunien periòdicament en un Consell General, on hi participaven els tres principals consellers de les dues Universitats. Cada Universitat disposava de la seva pròpia fiscalitat i d’alguns serveis del comú, com els de carnisseria, taverna i l’hostal.
La Universitat de la Vila era doncs un enclau dins l’extens territori de la Universitat forana de Sant Pere, la qual aglutinava set parròquies amb la seva població disseminada. Per contra, la vila de Terrassa, més compacta, i habitada amb poc més d’un miler de persones, només comprenia l’actual Raval de Montserrat i els carrers de Sant Pere, dels Gavatxons, la Font Vella, el de Joc de Bitlles (avui carrer de la Palla), la Plaça Major (l’actual Plaça Vella), l’indret central on se celebrava el mercat, amb l’església parroquial del Sant Esperit, -i els carrers de l’Església, del Vall, l’Inferior (l’actual Baix Plaça), de la Unió, Cremat, del Joc de la Rutlla (l’actual Rutlla) o els carrers Major i del Portal Nou, tots situats dins de les antigues muralles. S’havien començat a construir extramurs sobre els terrenys dels antics fossats i a l’inici dels camins que partien de la vila en direcció a Sant Pere, Sabadell, Sant Quirze, Barcelona i Manresa. Prop del torrent de Vallparadís s’erigia el convent de Sant Francesc, de l’orde franciscana dels frares menors recol·lectes (edifici que persisteix en l’actual Plaça del Dr. Robert).
La vila de Terrassa aglutinava unes tres-centes cases i la seva principal activitat econòmica era la producció tèxtil de “draps”, combinada amb l’activitat agrícola. Disposava d’un hospital, de mestre de minyons, d’un notari i de dos cirurgians. Ingressava els diners del comú d’una sèrie d’arrendaments com els de la fleca i la carnisseria, o els de la venda de peix salat, l’oli, i els drets del vi i l’aiguardent.
L’organització municipal presidida pel batlle era a càrrec del Consell de la Vila, integrat per tres consellers –dels quals el primer era el conseller en cap– i per un total de dotze homes, anomenats jurats, que completaven el consell ordinari, que es reunien en una sala situada sobre la sagristia de l’església del Sant Esperit. El sistema d’elecció d’aquests representants locals es feia mitjançant la insaculació (és a dir, dipositant els noms dels candidats dins d’un sac d’on un infant extreia els de les persones que ocuparien els càrrecs de representació). Per aquest sistema de sorteig, el dia 30 de novembre de cada any, diada de Sant Andreu, s’escollien els càrrecs. Prèviament, el mes de febrer, es determinaven les persones candidates, les quals serien insaculades per a fer-ne el sorteig.
També s’insaculaven una sèrie de càrrecs administratius de la vila: dos obrers, que tenien cura de les obres públiques i de la neteja; el prohom, que representava els gremis; els tres oïdors de comptes, que s’encarregaven d’examinar i aprovar els comptes municipals; el clavari que controlava el cobrament dels impostos, i els dos mostassafs, els quals vetllaven pel control dels pesos i les mesures utilitzats per a la venda del pa, el vi, o l’oli. A més també hi havia dos síndics, que tenien la missió de representar la Universitat de la Vila en les Corts Catalanes, i dos diputats, que recaptaven els impostos establerts per la Generalitat.
El terme de la Universitat Forana, separat del de la Vila de Terrassa, a partir d’un privilegi de l’any 1562, comprenia un total de set parròquies, però només dos nuclis de població concentrada, situats als carrers de Sant Pere i de Sant Quirze. La resta d’habitatges eren masies disseminades, dedicades bàsicament a l’agricultura. La Universitat forana comptava també amb un miler d’habitants i amb dos batlles (un per al nucli de Sant Pere, i l’altre per a les altres sis parròquies). Dins el terme de Terrassa existia encara un altre poder: la Quadra de Vallparadís, la qual, des de mitjan segle xv, era propietat de la nissaga dels Sentmenat.

Ocupació, incendi i saqueig de Terrassa
Els primers dies de setembre de 1713 la vila de Terrassa va ser ocupada, saquejada i incendiada per l’exèrcit filipista. Les tropes franco-castellanes de l’exèrcit de les dues corones –les quals des del mes de juliol d’aquell any assetjaven la ciutat de Barcelona–, feien sovint incursions per l’interior del territori per intentar evitar els atacs dels catalans a la reraguarda dels assetjadors des de l’interior del país.
Així l’exèrcit filipista desplegat entre el Bages i Osona es dirigia a Terrassa perseguint una partida de tropes catalanes comandades pel Diputat militar Antoni Berenguer. El destacament de l’exèrcit filipista, comandat pel general Feliciano de Bracamonte, era integrat per un miler d’homes a cavall, i per entre 3.000 i 4.000 soldats d’infanteria, la majoria francesos. L’acompanyava el Coronel català Pou de Jafre, alcalde de Verges. Amb la intenció d’aturar l’exèrcit filipista, el coronel Antoni Desvall, marquès del Poal, va arribar a darrera hora del dia 2 de setembre a Terrassa, al front de 300 soldats de cavalleria. Aquesta força va fer nit a la vila en companyia dels miquelets fusellers de muntanya sota les ordres del coronel Ermengol Amill.
A primeres hores de l’endemà, dia 3 de setembre, i a les ordres del general Rafael Nebot, els soldats catalans van sortir de Terrassa per anar a l’encontre de l’exèrcit franco-espanyol pujant fins al Coll Cardús. Allí havien de trobar-se amb les tropes del diputat militar, Antoni Berenguer, les quals eren perseguides per les forces del general Bracamonte. El general Nebot va ordenar dividir les forces catalanes i les va situar en tres colls diferents, però quan les tropes filipistes van arribar prop de Coll Cardús, en comptes d’avançar de dret i per evitar enfrontar-se amb les tropes catalanes, formades per prop de 2.000 homes, van decidir seguir un altre camí, més discret, guiats per un individu terrassenc bon coneixedor del territori. Així van poder esquivar el xoc directe amb les tropes catalanes i van poder continuar sense gaires contratemps la seva marxa cap a la vila de Terrassa, tot i rebre l’escomesa tangencial de l’exèrcit català que els va produir quaranta morts i més de cinquanta ferits.
Prop de les vuit del vespre d’aquell infaust dia, els soldats franco-castellans van arribar a Terrassa per la riera del Palau, entrant a la vila pel Portal de Sant Roc. Com que els terrassencs en edat de lluitar havien partit de la vila amb les tropes catalanes, la primera i única resistència que va trobar el destacament de l’exèrcit de les dues corones va ser la d’alguns fadrins i de gent jove que els van rebre a escopetades. A conseqüència del xoc en l’intercanvi de trets, van caure els primers morts del bàndol català.

El convent de Sant Francesc refugi de vilatans
Per la por a l’assalt, moltes famílies vilatanes havien abandonat Terrassa per protegir-se en zones rurals de l’entorn. Un centenar de persones, la majoria dones, es van refugiar a l’interior del convent de Sant Francesc on van ser alimentades per la comunitat. Quan les tropes borbòniques van arribar-hi, el pare Garriga els va obrir les portes i van entrar soldats buscant els homes refugiats però en van sortir sense trobar-ne. Els soldats van estar a punt de matar el pare Garriga, però aquest els va mostrar un document on jurava fidelitat a Felip V i, com ell mateix relata, gràcies a aquest fet va poder salvar la vida.
Fra Miquel Garriga va ser conduït pel coronel Pou de Jafre, a qui coneixia de l’Empordà, en presència del general del destacament, que no havia entrat encara a la vila. “Y posat en sa presència me va tractar de traïdor y altres baldons a mi y a tots los de esta vila de Terrassa. Jo el vaig mitigar i li entreguí lo paper de la obediència y havent-lo fet llegir me l’entregà y donant-me ordre que no m’apartàs del seu costat va pujar a cavall i ab molts altres cabos entraren dins la vila”. Explica fra Miquel que va aposentar els caporals en les millors cases, prop de les nou de la nit quan no restava cap paisà a la vila. Mentrestant, els soldats derrocaven les portes de les cases i començaven a posar-hi foc.
Tot i que el pare Garriga va demanar al General Bracamonte que quatre soldats custodiessin l’església parroquial del Sant Esperit, donant-los dos doblers a cadascun, a la nit alguns homes van entrar-hi –per un forat sobre la capella del Sant Crist– i van robar provisions i objectes de valor.
El general Bracamonte es va aposentar al Castell-Palau i explica fra Garriga que ell va fer retirar al castlà, Pere de Fizes, “que estava més mort que viu d’espant”. Per complimentar el general li va fer servir candeles de seu, gallines, cansalada, neu, etc. Després de servir-lo, va obtenir una salvaguarda pel convent.
A primeres hores de la matinada, el pare Pere Llaurador, acompanyat de fra Francesc Casanova i del pare Garriga, van traslladar al convent de Sant Francesc alguns homes que havien estat nafrats i despullats pels ocupants. Entre aquestes persones acollides al convent s’hi trobava el síndic de la Vila, Francesc Farrés, que va ser robat i torturat pels soldats borbònics.

El Sant Esperit i el convent, salvats de la crema
En sortir del convent, amb les primeres llums del dilluns 4 de setembre, fra Garriga va veure com els soldats cremaven la vila. Agenollat als peus del general li va suplicar que no ho fessin, però la resposta de Bracamonte va ser que tot s’havia de cremar i que també el convent i l’església havien de ser saquejats. Amb tot, per mediació del coronel Pou de Jafre, el frare Garriga va poder evitar-ho.
En una de les cases, els soldats ocupants hi van trobar el canonge i jurista Josep Deona, antic jutge de cort i que s’havia refugiat a Terrassa, a fi d’abstenir-se en el conflicte. Els assaltants el van trobar malalt dins el llit i el van matar a baionetades, perquè consideraven que no havia estat prou fidel al rei Borbó.
Segons el relat de fra Garriga, el foc el van atacar com van poder, però a la tarda va ploure en abundància i es va apagar. “Del convent i l’església de la vila no hi van robar, però de l’església van treure unes seixanta quarteres de gra pels cavalls i cinquanta llençols, mentre del convent s’emportaren unes 500 quarteres de blat i altres grans, i vuit o deu llençols per l’hospital dels malalts i nafrats. Durant aquests dies, el Pare Llaurador va treure el combregar del Sant Esperit dues vegades acompanyat de fra Vicens Terrats que portava la bandera”, diu.
L’endemà dimarts, va continuar el saqueig i el robatori de Terrassa a mans de les tropes filipistes. Finalment, el dimecres 6 de setembre al matí el destacament d’en Bracamonte abandonava la vila, deixant darrera seu un rastre de destrucció, incendis, robatoris i morts, mentre els soldats s’emportaven grans quantitats d’aliments i d’objectes de valor. En total, un centenar de cases terrassenques van ser preses de les flames, uns habitatges que, amb anterioritat, havien estat assaltats, robats i saquejats. Una vintena de terrassencs hi van perdre la vida. També van saquejar l’església de Sant Pere robant la custòdia amb el santíssim sacrament.


MÉS INFORMACIÓ
- Autors diversos. Història de Terrassa. Terrassa: Col·lecció Papers de la Ciutat, 1. Ajuntament de Terrassa,1987.
- Berenguer, Jacint. Un estudi sobre l’austriacista Francesc Busquets i Mitjans. Barcelona: Edició pròpia, 2002.
- Messeguer i Bell, Pol. Els efectes de la guerra de Successió a Terrassa (1704-1721). Col.lecció Terraça. doc nº2. Arxiu Històric de Terrassa. Arxiu Comarcal del Vallès Occidental. Terrassa, 2011.
- “Pere Brichfeus, coronel del regiment de dragons Brichfeus”. htttp://www.guerradesuccessio.cat/personatges_13.html
Terrassa, saquejada a sang  i foc pels borbònics el 1713

Una imatge de l’aspecte de Terrassa a inicis del segle XVIII, amb el convent de Sant Francesc en primer terme. Foto: Dibuix d’Antoni Messeguer.

El pati del convent de Sant Francesc.

Una imatge dels frares conservada a les seves parets. Foto: Josep Valls

Les dues imatges mostren la portada del quadern de notes d’Anton Rodó i la pàgina final de la transcripció que l’historiador terrassenc va fer, l’any 1843 de la crònica del frare Miquel Garriga. Foto: Arxiu Històric de Terrassa. Arxiu Comarcal del Vallès Occidental, Llibreta d'Anton Rodó, 1843.

Les víctimes terrassenques

Al llibre d’òbits de l’arxiu parroquial del Sant Esperit, de 1702 a 1745 es relacionen aquestes divuit víctimes mortals:
”Francec Janer, fuster
Pere Ramoneda , oller
Sebastià Forment, oller
Pau Bufí, teixidor de lli
Altre Pau Bufí, fill del sobredit i també teixidor de lli
Josep Bastart, jove adroguer, fill de Josep Bastart candeler de cera i de Madrona Matas, cónjugues.
Valentí Trullàs, pagès
Jaume Prasega, teixidor de llana
Francisco Montaner, jove cirurgià
Pere Joan Font, pagès
Martí Font, pagès
Josep Gorina, assaonador
Antoni Gall, pagès
Josep Oliu, pagès
Jaume Bugunyà, fill de Josep Bugunyà
Joan Vidal, pagès
I un minyó d’Antoni Sevall, de uns vuit anys
Los quals tots eren de dita vila i moriren la nit que dit destacament arribà, que es pot compendre les insolències que farien.”
La narració de fra Miquel Garriga explica que “los nafrats foren uns deu o dotze” i que “los morts los va recollir tots lo dit pare Pere Llaurador amb un novici i un corista”. També que “lo dilluns a la tarda vaig fer enterrar los morts, uns en lo hospital, altres en lo cementiri de la vila, i altres, que són tres, en la tomba de la capella de Santa Elisabet, en lo convent”.

Dos coronels terrassencs en l’exèrcit català

Les efemèrides terrassenques a la darrera part de la guerra de succesió no van limitar-se a l’episodi del 3 i 4 de setembre. Terrassa va aportar a la lluita el concurs dels coronels Brichfeus i Busquets (Mitjans), dos oficials que tot i no ser professionals militars, destacaren en l’exèrcit de la Generalitat.
Es tractava de dos pagesos que s’enriquiren per raó dels respectius matrimonis amb pubilles de Terrassa i que varen fer part dels Consells de les Universitats de la Vila i de la part forana, respectivament. També es dóna la circumstància que tant en Pere Brichfeus com en Francesc Busquets (Mitjans) serien escollits síndics per les Universitats de la vila i forana, en representació de les quals ambdós participaren en la Junta de Braços de les Corts Catalanes que el juny de 1713 decidiren la resistència a ultrança davant l’escomesa dels exèrcits espanyol i francès que lluitaven per Felip Vè.
L’any 1713 Brichfeus i Busquets es van incorporar, amb el grau de coronel, a l’exèrcit català a les ordres del Marquès de Poal, seguint historials d’armes paral·lels. També van ser nomenats per Carles III ciutadans honrats de Barcelona i, després de la desfeta de 1714, ambdós van morir exiliats a Viena.

Pere Brichfeus i Terns (o Ferres) (1670-1724)
Nat a Castellterçol i doctor en arts, es va casar amb la terrassenca de família benestant Maria Anna Ferres. Fou escollit prohom del Consell de la Vila de Terrassa on va exercir de síndic i fou insaculat per a batlle. El 1706 va ser nomenat administrador de l’Hospital de Sant Llàtzer de Terrassa i va renunciar a ser insaculat com a Conseller en Cap. En la guerra va comandar un regiment de dragons de cavalleria.

Francesc Busquets i Pujol (Mitjans) (1672-1734)
Fill de la masia de Can Busquets, de Sant Cebrià de Valldoreix, es va casar amb Maria Mitjans i Llonch,(1680-1712), pubilla del mas Mitjans de la Guardiola, de Santa Maria de Taudell, –un dels masos més potents de la Universitat forana de Terrassa–, (ara pertanyent al municipi de Viladecavalls) motiu pel qual va canviar el seu segon cognom.
Conseller de les parròquies foranes i síndic de dita Universitat, l’any 1701 va ser triat per batlle. El juliol de 1713 es va incoporar a l’exèrcit català, lluitant a les ordres del Marquès de Poal amb el grau de coronel d’un regiment d’infanteria.

Imatge de can Mitjans de la Guardiola, on vivia en Busquets. Foto: Josep Valls.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara