Les orquídies del Montseny

Al massís es localitzen una cinquantena d’espècies silvestres diferents d’aquestes plantes sorprenents

Txell Maymó (text) , Jaume Viure (fotografies)

Quan parlem d’orquídies sovint pensem en les plantes exuberants de floristeria, gairebé sempre cultivades amb finalitats ornamentals i d’origen tropical. De fet, la gran majoria de les 25.000 espècies conegudes creixen als tròpics, que és on troben els ambients més favorables. Amb tot, ben a prop de casa nostra també creixen orquídies silvestres.
De les 250 espècies d’orquídies europees, 88 s’han localitzat a Catalunya i 49, al Montseny. La diversitat i riquesa d’orquídies del Montseny és especialment visible al pla de la Calma, on la combinació d’erms, landes, prats, boscos i capçaleres de torrents, juntament amb la climatologia i l’edafologia, els propicien les condicions més adequades per viure. En general, les orquídies tenen fulles verdes i enteres, de forma ovalada o allargada, amb els marges llisos, de textura carnosa i amb els nervis disposats en paral·lel. Tenen una sola tija no ramificada, i l’element més característic són les flors, formades per tres sèpals i per tres pètals dels quals n’hi ha un de singular, anomenat label.
Les orquídies silvestres del nostre entorn no són tan espectaculars com les tropicals senzillament per una qüestió de mida. Són plantes d’entre 20 i 60 cm que poden passar desapercebudes entre la vegetació, però si ens atansem a observar les flors ens adonem que tenen formes, colors, olors i textures tan sorprenents com les tropicals.

Bellesa per atreure insectes
La bellesa i vistositat de les orquídies és el resultat d’un llarg procés evolutiu de selecció de les flors més atractives per als insectes. A diferència del que és habitual en altres plantes, el pol·len s’agrupa en masses compactes anomenades pol·linis i no es pot dispersar a través del vent. Per això, les orquídies han arribat a fer flors altament especialitzades, sovint amb nèctar i perfums similars a les feromones alliberades per algunes femelles d’insectes. Hi ha espècies que fins i tot han desenvolupat flors mimètiques, com les que imiten altres flors nectaríferes, o bé com les que imiten femelles d’insectes.
Aquestes estratègies d’atracció confonen els insectes i els converteixen en agents específics de transport del pol·len quan es belluguen de flor en flor. La pol·linització mitjançant insectes és el pas previ a la fecundació, dins del complex i fràgil sistema de reproducció sexual de les orquídies. La fecundació produeix milers de llavors diminutes, però la probabilitat que acabin donant lloc a una nova planta és remota. Quan les llavors dispersades pel vent arriben al sòl necessiten les condicions apropiades per poder formar una micoriza amb el seu fong específic. I si això succeeix i es mantenen les condicions apropiades, calen entre 2 i 15 anys més per desenvolupar el primer tubercle amb les reserves necessàries perquè l’orquídia pugui créixer. Llavors broten les primeres fulles, però la floració de la planta no té mai lloc dins del mateix any, sinó que encara n’han de passar alguns més, segons l’espècie i les condicions del medi, per poder tancar el cicle de reproducció sexual.
Per altra banda, les orquídies també poden reproduir-se asexualment i créixer any rere any en un mateix lloc, per contribuir a la pervivència de l’espècie. L’element més característic d’aquest sistema de reproducció són els tubercles, on acumulen els nutrients necessaris per poder tornar a créixer l’any següent. En aquesta singularitat rau precisament l’etimologia del nom científic de la família de les orquídies, orkhis, que en grec significa testicles.

Diversitat d’orquídies al Montseny
El primer recull important d’orquídies al Montseny va ser el d’Oriol de Bolòs (1986), que va citar 37 espècies de les 49 inventariades actualment. Però tot i que l’estudi de les orquídies és recent, té un notable interès tant per l’inventari patrimonial del medi natural com per les singularitats botàniques d’aquesta família. Per això, en els últims anys s’ha avançat considerablement en el coneixement d’aquest grup botànic.
Al Montseny creixen 49 espècies pertanyents a 16 gèneres d’orquídies diferents: Anacamptis, Cephalanthera, Coeloglossum, Dactylorhiza, Epipactis, Epipogium, Gymnadenia, Himantoglossum, Limodorum, Listera, Neottia, Ophrys, Orchis, Platanthera, Serapias i Spiranthes.
Sense entrar a fer un repàs exhaustiu de tota aquesta diversitat, és remarcable el gènere Orchis per ser el més abundant, amb tretze espècies. Aquest gènere té flors de color grogós, rosat o porpra amb diverses ornamentacions en forma d’estries, taques o punts. Sovint imiten altres flors nectaríferes per atreure els insectes pol·linitzadors.
El segon grup més abundant és el gènere Ophrys, amb deu espècies. Les flors tenen el label carnós i pelut, amb dibuixos i colors que imiten les femelles dels insectes pol·linitzadors. Per això es coneixen amb el nom popular d’abelleres.
Un gènere ben curiós és el de les Epipactis, amb 5 espècies. Les flors d’aquest grup són petites amb el label en forma de cassoleta, on acumulen un líquid ensucrat que atreu els insectes. Determinats fongs fan fermentar aquest líquid i produeixen alcohols que poden alterar la conducta dels pol·linitzadors quan l’ingereixen.
Finalment, també és rellevant la presència d’orquídies híbrides al Montseny, amb característiques de les dues espècies progenitores del creuament i amb capacitat per reproduir-se per si mateixes, de manera que poden arribar a generar una nova espècie. Les hibridacions són un fenomen relativament freqüent a la família i posa de manifest que les orquídies es troben en evolució.


MÉS INFORMACIÓ
- Maymó, M. Les orquídies del Montseny. Granollers: Museu de Granollers-Ciències Naturals, 2004.
- Sanz, H. i Nuet, J. Guia de camp de les orquídies de Catalunya. Barcelona: Ed. Montblanc-Martin, 1995.
- Nuet. J. Atles d’orquídies a Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011.
Les orquídies del Montseny

Ophrys catalaunica (abellera catalana) amb un pol·linitzador.

Els peus normal i hipocromàtic d’Orchis mascula (orquídia mascle).

L’Ophrys scolopax (abellera becada).

Imatge de l’Orchis simia (flor del simi).

Rareses al Montseny

Deixant de banda els principals gèneres, algunes espècies d’orquídies tenen especial interès per la seva raresa al Montseny: és el cas del Coeloglossum viride, l’única orquídia protegida pel PEIN, en aquest massís; de l’Orchis laxiflora, típica de zones humides i que està en regressió com a conseqüència de la pèrdua d’hàbitats; i de l’Epipogium aphyllum, una planta eurosiberiana pròpia de zones ombrívoles de fagedes i avetoses, típica de l’estatge montà i subalpí dels Pirineus, i que és la més rara del Montseny, on només s’ha localitzat a Santa Fe.
Un altre cas singular és el del Cypripedium calceolus, una de les orquídies que més curiositat desperta a Catalunya, popularment coneguda amb el nom de sabatetes de la Mare de Déu, i que segurament ha desaparegut del Montseny, després d’haver-la citat Joan Cadevall (1933).
També és interessant la localització d’una població reduïda d’una orquídia que no coincideix amb cap espècie. Tot i tenir certa semblança amb la Platanthera bifolia i la Cephalanthera longifolia, té característiques que la diferencien, però tot i així, actualment, no es pot concloure que es tracti d’una nova espècie.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara