Pep Bou

El poeta de les bombolles de sabó

Míriam Viaplana (text) , Miquel Llach (fotografies)

En Joan Brossa va dir d’ell que “és un mim excel·lent, que té els braços prou llargs per assolir el blau de la llunyania” i de les seves bombolles que són “flors d’aire, onades impossibles per a l’aigua mateixa”. La Fira del Teatre al carrer de Tàrrega va ser el macroescenari que va acollir la carpa on el 9 de setembre del 1982 en Pep Bou feia les delícies de petits i grans en un espectacle oníric, sensible, original... que malgrat el seu caràcter efímer va convertir Pep Bou en el Bufaplanetes, el personatge de la seva creació.
Brossa va presenciar aquella estrena i, en acabar, va abraçar l’artista i li va dir: “Tens a la mà la imatge poètica per excel·lència. No l’abandonis”. I des d’aleshores en Pep Bou no ha deixat mai d’experimentar, d’aprendre, de gaudir, d’oferir, de vestir els seus espectacles amb la màgia efímera de les bombolles de sabó. “Ell mateix –diu referint-se al Bufaplanetes– em fa continuar. És un espectacle que no puc deixar”.
Pep Bou va entrar al món de l’espectacle a la segona meitat dels anys 70, però va fer-ho com a mim i actor (Globus, 1977; Trincs i Trancs, 1978; Rampells de Rampa, 1979; L’illa del Tam-Tam, 1981). I va ser la seva curiositat innata i la passió per les arts plàstiques i visuals combinades amb la formació tècnica com a delineant que el van empènyer a buscar noves formes d’expressió. “Vaig començar a experimentar amb elements que tinguessin la particularitat de poder-se transformar davant del públic... La bombolla tenia aquesta part que desapareix i això em produïa una gran dificultat, però a la vegada una gran fascinació.” Va ser la bellesa efímera de les bombolles que el va captivar, com als infants –i als adults– que es queden embadalits seguint la trajectòria de les bombolles sobre l’escenari, aguantant l’alè i la respiració, fins que es trenca la pell d’aigua que les embolcalla i esclaten: Oh...
“Aquesta poètica de les bombolles de sabó, equivalents a les paraules, és l’obra del seu enginy”, va escriure Joan Brossa l’endemà de l’estrena del Bufaplanetes a Tàrrega. “Ell va ser el que em va donar a entendre que les bombolles són poesia visual”, recorda encara Pep Bou, més de 30 anys més tard d’aquella estrena i de l’encontre amb Brossa. “La bombolla és pura realitat física, però també transparent, esfèrica, ingràvida, voluptuosa, que es mou i emociona... Des de llavors em sento una mica poeta... Estic fent una cosa que no em pertany, que pertany a la fantasia”. Una fantasia i una sensibilitat que, al costat d’una tècnica acurada i constantment perfeccionada, dóna com a resultat dels seus espectacles màgics i onírics característics.
Bufaplanetes (1982) va suposar un punt d’inflexió en la seva vida professional i escènica. Un nou camí, singular i propi, però alhora universal, a partir de l’expressió d’un llenguatge internacional: les bombolles de sabó. L’obra li va merèixer tres reconeixements: el primer premi del Festival Internacional de Théâtre de Vienne (França), el també primer premi del Festival Internacional de Tours (França) i el FAD Sebastià Gasch, a l’originalitat, a Barcelona. Després van venir Sabó Sabó (1990), Ambrossia (1998) i Bombolles amb orquestra (2002). Amb el pas dels anys, els seus espectacles han mantingut la màgia rodona de les bombolles, però també han anat incorporant noves experiències creatives i poètiques a partir de pantalles de sabó i de jocs de llums i ombres que acaben convertint l’escenari en un espai oníric on tot és possible: Bubblebou (2006), Clar de llunes (2007), Rebufaplanetes i Atmòsfera (2009) i Clinc! (2011).
Però si el Bufaplanetes s’ha convertit en el personatge insígnia d’en Pep Bou fins al punt que a vegades es confon l’actor amb el personatge, les bombolles, a més d’un art aconseguit a base de paciència, ha esdevingut una forma –o una escola– de vida: “la bombolla t’ensenya a ser més essencial en la vida quotidiana”.
De fet, en Pep Bou és una persona senzilla, discreta, propera, pausada, afable, que gaudeix dels petits grans moments com d’un regal que li brinda la vida ... com una bombolla que neix, creix, canvia de color, sembla que es trenca, però remunta i torna a pujar fins que, indefectiblement, esclata. “Nosaltres també som efímers”, es diu a si mateix. Efímers, eteris, canviants, vulnerables... petits i grans alhora... Aquesta és la naturalesa de la bombolla, però també la de l’ésser humà, recorda amb una actitud d’humilitat: “Vivim en una esfera que és la Terra i tot és tan lluny i tan immens que no podem ni abastar amb la imaginació aquesta immensitat de l’Univers. I ens sentim poca cosa i a la vegada molt grans”. Això és potser el que sentia en Pep quan era petit i passava els caps de setmana a la masia de Santa Eulàlia on els seus avis feien de masovers. Això és potser el que sent avui quan surt de casa seva, a Corró d’Amunt, i s’asseu a terra i mira el cel, o la posta de sol, com feia el Petit Príncep, tot admirant la immensitat de l’Univers. “Les bombolles m’han ensenyat que aquí estem de pas, i això et dóna llibertat... Sempre tindré coses a aprendre d’aquestes bombolles”.

Laboratori de bombolles
Ara en Pep vol mostrar el que ha après, poder-ho compartir i crear continuïtat, ensenyar el seu “llegat” amb les bombolles en un espai estable, un “centre, d’investigació de ciència i espectacle, un espai d’exhibició i laboratori, amb projecció europea” on es pugui treballar i avançar en el camp de les bombolles. De fet, per això, “perquè tenia ganes de tornar al camp” i perquè vol que aquesta terra aculli algun dia aquest projecte, va tornar l’any 2003 al Vallès: “M’estimo el lloc, l’espai i la gent”, diu, però admet que el que l’atreu més d’aquesta terra vallesana és “la suavitat del seu paisatge endolcit per les corbes” que “és com un llençol quan l’estens”.
Pep Bou

Pep Bou a la Porxada de Granollers.

Un bufaplanetes molt vallesà. Fill de Granollers, en Pep Bou va arribar al món com un regalet, el 6 de gener de 1951, en una casa del carrer Lope de Vega cantonada amb el camí romà. Entre aquí, l’escola Pereanton i la masia can Puig de la Vall de Santa Eulàlia de Ronçana, on els seus avis materns havien fet de masovers i els seus pares treballaven els estius, va passar la primera infantesa. I la segona com a veí d’un dels primers blocs de pisos que es van fer a Granollers, on va viure fins als 23 anys. Compaginava estudis de dibuix tècnic, treball a la banca, i docència a l’Escola del Treball de Granollers, com a professor de Geometria Descriptiva. Ben aviat, però, va descobrir que tot allò no era per a ell i, en un intent de trencar una mica amb tot, va canviar de poble i comarca i des del Masnou (Maresme) es va dedicar en exclusiva a fer espectacles i explorar nous llenguatges amb el públic. Així va descobrir el que ha estat –i és encara– la base dels seus espectacles: la màgia de les bombolles, un art –i una expressió– que li ha valgut una desena de reconeixements tant nacionals com internacionals. De tots els seus espectacles, el Bufaplanetes és potser el que més premis li ha merescut i el que, sense voler, li ha produït una identificació amb el personatge. De fet, en Pep Bou ja ho és una mica, de bufaplanetes, enmig d’aquest univers immens i canviant, poderós i vulnerable, que ens envolta i protegeix. Per això, acaba molts dels seus espectacles recordant aquest missatge ambiental.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara