Francesc Garriga

Sabadellenc de Bellaterra de fa més de mig segle, és un referent de la poesia catalana

Anna Ballbona (text) , Aina Relats (fotografies)

“Tornar és lluny”, diu el títol que acaba de publicar, l’últim premi Carles Riba, però Francesc Garriga i Barata ha “tornat” i per quedar-se, com una veu de referència en la poesia catalana. De fet, el poeta de Sabadell (1932), que viu a Bellaterra des de fa 53 anys, va “tornar” fa temps, al ritme d’un Ragtime –l’anterior llibre, publicat amb Labreu Edicions, el 2011– que va rebre excel·lents crítiques. Abans, ja era un poeta “de culte” (murri com és, l’expressió li farà fer una ganyota) entre els poetes més joves i alguns de no tan joves. Després d’una vida dedicada a la docència (més de 30 anys), Garriga ha estès el seu mestratge entre diverses generacions de poetes. I de fa anys, és un habitual –i una institució– en els recitals de cada dimecres el bar Horiginal de Barcelona, interessat en el que belluga la gent jove. “Per reunir-me amb la gent de la meva edat ja no m’interessa, perquè ja no ens ho hem dit tot”. Aquest és, ras i curt, i sense romanços, l’esperit Garriga: “vull sentir el que diuen els joves, com actuen, i si els hi puc donar un cop de mà...”.
El 2012 va ser poeta d’honor del Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès i ara li arriba el Carles Riba. “Per fi, justícia poètica, mestre”, li exclama un amic que entra al recital de l’Horiginal. Són reconeixements a l’obra poètica que agraeix, però que en certa manera fan “tard”: “fa 20 anys tenia molta gent al voltant meu a qui haguera fet molta il·lusió que jo guanyés el premi”.
Bona part de la seva obra la publica quan ja és gran. El motiu no és altre que la seva dedicació “amb cos i ànima a fer classes”, a l’escola privada Sant Gregori, de Barcelona. “Llavors escrivia coses ocasionals, era una època en què entràvem a les vuit del matí per fer la primera classe i sortíem a les nou del vespre, després de reunions i de preparar coses”. I per tant, “no tenia el cap per reflexionar una mica, la meva poesia és fruit de la reflexió personal, de la soledat”. En una primera etapa va publicar Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni... (1960), Paraules (1962) i Paraules cap al tard (1973). I en una segona etapa, arriba l’obra que consolida i culmina aquesta veu poètica ferma, singular, d’empremta personal: Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009), Ragtime (2011) i Tornar és lluny (2013). I mica en mica ha anat engrandint “aquest poema continu” que és la seva obra, com la defineix Marc Romera, un dels seus deixebles, alumne i poeta.
La dedicació a la docència va ser plena. Sense fer les seves habituals respostes juganeres, iròniques o provocatives per evadir la serietat, l’època de professor (ensenyava matèries d’humanitats en l’etapa del batxillerat) la considera “la més important” de la seva vida. “El contacte amb la gent jove per fer-los entrar dintre del món intel·lectual, artístic o sensible per mi és molt important, el més important de tot”. Ha exercit de mestre d’un bon grapat de noms que després han destacat en àmbits diversos, però sobretot l’artístic: el fotògraf Joan Fontcuberta (la primera càmera la va obtenir via Garriga), el cineasta Manuel Huerga (li facilita la càmera la seva primera filmació, on figura com a productor), l’artista Dionís Escorsa, el periodista Xavier Bosch (anaven plegats a veure el Barça), l’exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, el conseller de la Presidència de la Generalitat Francesc Homs, l’historiador de l’art Josep Bracons...Com era en Garriga professor? “Mirava de fer riure, que no fessin l’animalot, que entenguessin les coses, no donar patrons, que pensessin una mica”.
El camí previ a la docència el porta a l’Amazones: als 12 anys ingressa als caputxins i, quan era estudiant i encara no tenia 20 anys, va caure malalt “dels pulmons”. “Aquí era una època de molta misèria, i em van enviar a Colòmbia, on els franciscans tenien una missió a l’Amazones”. 33 dies de viatge en vaixell. A l’Amazones s’hi va estar dos anys. En tornar, i deixar l’orde dels franciscans, es va llicenciar en filologia germànica. De tots aquells anys de plena dictadura, nacionalcatolicisme i repressió moral, no en sol parlar explícitament. Però se li entén tot quan reflexiona al voltant de la seva poesia i dels “fantasmes” que mira “d’exorcitzar”. “Jo he estat un burro”, diu, com una boutade més. I rebla: “em van enganyar sempre que van poder, i en el moment que vaig recobrar la llibertat, no la vaig voler perdre mai més”.

Profundes arrels vallesanes
Francesc Garriga és el gran de sis germans d’una família benestant. Els Garriga vénen de Sabadell, on són farmacèutics des del segle xvii. Ara unes nebodes menen la farmàcia Garriga, que havia regentat el seu pare a la plaça Sant Joan de Sabadell. I els Barata són d’una important finca de Terrassa. El pare, “ficat a la vida cultural de Sabadell de forma intensa”, “feia de crític d’art” i va tenir relació amb la colla de Sabadell (Trabal –de qui era cosí–, Pere Quart –“un germà seu estava casat amb una tia meva”...) i també va ser amic de Carles Riba i Salvat-Papasseit. El 1940 es van traslladar a viure a Bellaterra, per buscar un clima sec per qüestions de salut. “Tenia asma, i llavors amb el fum de les fàbriques...” El paisatge d’aquell Sabadell era molt diferent, com ho era també el de Bellaterra: “ens van transportar en carro, aleshores Bellaterra eren quatre torres abandonades, els carrers sense asfaltar i tot era negre, ens feia por”. “Ara no és gens sec, tot és gespa i arbres exòtics...”. Del balcó d’aquesta casa penja una estelada que no pensa treure fins que Catalunya sigui independent. I ho serà? “No ho crec, som un poble covard i pactista”
Francesc Garriga

Francesc Garriga a casa seva, sota un sostre pintat amb un fresc del pintor sabadellenc Joan Vilacasas.

El Vallès, la terra. “Per mi el Vallès significa la terra, el país, el paisatge del Vallès és suau, ple de llum, l’he passejat bastant”, explica Garriga, que també confessa que és un paisatge que troba a faltar, “perquè no en queda gens”. “El meu Vallès actual em decep, el trobo traït”. I recorda que “durant l’adolescència anàvem bastant a la finca dels Olivé”, a Castellar del Vallès.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara