Revolta social a Mogoda en la Guerra de Successió

El poble de Santa Perpètua de Mogoda en lluita contra el privilegi de la Cartoixa de Montalegre de no rebre tropes en allotjaments

Ernest Vilàs Galindo (text)

Qualsevol conflicte històric admet lectures diverses; la dels guanyadors, la dels perdedors, la interior, l’exterior... La Guerra de Successió (1702-1714) no podia ser-ne una excepció. Té lectures amb majúscules com l’arribada d’una nova nissaga monàrquica i una organització estatal diferent a l’anterior o el conflicte internacional derivat dels diferents interessos de les potències polítiques de l’època.
El mateix fet admet lectures en minúscula, les del conflicte dins del conflicte, com és el cas de la lluita protagonitzada per la població de Santa Perpètua de Mogoda contra els privilegis de l’orde de la cartoixa de Montalegre (Tiana). Concretament, contra el privilegi d’exempció d’allotjar tropes en les seves cases. L’aixecament de la població contra aquest privilegi, compartit per tot l’estament nobiliari, va culminar a Santa Perpètua un llarg enfrontament entre la batllia perpetuenca i els monjos cartoixans. En un context de final d’etapa, l’enfrontament que s’arrossegava des del 1444 va agafar embranzida a conseqüència de la debilitat de l’administració austriacista que entre 1712 i 1713 ja albirava la seva substitució per una nova estructura que havia d’establir, inevitablement, el guanyador del conflicte: Felip V.
La tarda del 16 de maig de 1713 les campanes de l’església de Santa Perpètua de Mogoda van repicar durant tres llargues hores el toc de sometent. A la crida van comparèixer més de cent persones, molta gent si tenim present que el poble tenia 202 ànimes el 1718, 763 afegint-hi Martorelles, Sant Fost i Cabanyes. A la concentració van aplegar-s’hi, també, veïns dels pobles del voltant. El toc de sometent servia tant per a perseguir malfactors com per mobilitzar la població per a la seva defensa. En ser al final de la guerra, semblava lògica la presència d’homes armats amb pistoles i escopetes. Entre l’agitada població, segons els testimonis de l’època, també hi havia dones, nens i joves proveïts de bastons i lluquets per encendre foc. Tots alhora, van dirigir-se cap al barri de Mogoda.
Encapçalats per les autoritats locals, la multitud es va aplegar davant la porta principal del casal. Els mossos de la finca havien aturat les seves feines aplegant-se per protegir l’accés al castell per indicació del monjos. El masover de la finca, Lluís Quintana, s’amagava per protegir-se de la multitud que va acabar forçant l’accés i ferint d’un tret de pistola un dels mossos defensors. Ell era el centre de la ira popular, en negar-se a allotjar tres soldats de l’exèrcit austriacista.

Allotjaments militars, un conflicte recurrent
Els allotjaments militars a cases particulars van ser una font de conflictes tradicional entre exèrcit i població fins a l’aparició de casernes a partir de mitjan segle xviii. A Catalunya les continues guerres amb França al llarg dels segles xvi i xvii (Guerra dels Segadors, 1640-1652 o la revolta dels Barretines, 1687-1691, per exemple) van enfrontar la població catalana amb la monarquia pels continus abusos dels militars contra la població civil i el seu cost econòmic. Havien de facilitar sal, vinagre, llum, estris de cuina, taula i llit als militars hostatjats segons la legislació en ús. Així es contribuïa a la defensa militar del territori. La Generalitat havia calculat que els pobles i viles catalanes havien de mantenir entre set i dotze homes (al s.xvii) que, molt sovint, anaven acompanyats per familiars i persones no militars que eren un cost afegit.
A aquesta situació encara calia afegir-hi un factor que incrementava la percepció d’injustícia: l’exempció dels estaments superiors (nobles, clergues, ciutadans honrats i tot un llarg llistat d’integrants de les classes benestants) d’aquest deure d’allotjament. Ras i curt, aquells que més tenien eren els que menys aportaven al sosteniment de la càrrega.
A Santa Perpètua de Mogoda els que més propietats tenien eren els monjos de la Cartoixa de Montalegre, propietaris entre d’altres finques al Vallès de la quadra de Mogoda, que dóna nom al poble. Mogoda era la finca més gran del terme municipal i a més del castell construït pels Mogoda al llarg dels segles xi-xiii, disposava de dues masoveries aleshores, mas Colomer i mas Guitart.

L’inici de la disputa pels allotjaments a Mogoda
Al final de la Guerra de Successió el seguit de tractats que les potències en conflicte anaven signant parlaven del seu desig de tancar un conflicte que s’arrossegava des del 1702 i que el canvi en la situació geopolítica europea aconsellava cloure. Si en un inici Anglaterra, Àustria-Hongria, Holanda, Portugal i la resta d’aliats no veien amb bons ulls que la monarquia hispana i les seves possessions europees i d’ultramar formessin un tot amb la França de Lluís XIV, la conversió del seu candidat, l’arxiduc Carles, en emperador d’Àustria encara resultava pitjor. Per tant, tots els esforços per evitar que Felip d’Anjou fos rei d’Espanya van virar per tal d’arribar a uns acords satisfactoris per als seus nous interessos. Felip V va cedir Gibraltar i Menorca als anglesos i alguns enclavaments europeus a la resta de membres de l’Aliança a canvi de pau. Només els catalans van resistir-se a un sotmetiment que el 1712 presagiava la fi de les llibertats i les institucions pròpies.
A principis de desembre del 1712 van arribar a Santa Perpètua de Mogoda vuit militars de l’exèrcit austriacista per fer-hi estada, tal i com preveia la llei. Els jurats perpetuencs van fer el repartiment pels quals estaven facultats i van assignar un soldat amb la seva cavalcadura al mas Guitart, de Mogoda. El militar, però, va finalitzar el dia a l’hostal del poble davant la negativa del masover d’acollir-lo. Pels cartoixans i el seu masover, mas Colomer i mas Guitart eren subsidiaris de la casa gran i exempts per tant d’acollir tropes.
Els jurats de Santa Perpètua de Mogoda, Sant Fost de Campsentelles i Santa Maria de Martorelles discrepaven d’aquesta interpretació. Tot respectant l’exempció del casal de Mogoda, no creien que els masos annexos tinguessin dret a aquest privilegi. La tensió viscuda en aquell primer intent i el fet que habitualment els mossos de la finca anessin armats feia témer un final violent.
A final de mes els perpetuencs, molt alterats i algun d’ells un xic ebri, van fer una altra passa requisant dos porcs per compensar les deu lliures de despeses ocasionades pel militar a l’hostal. Davant aquesta reiteració, Montalegre va demanar empara a l’Audiència Reial per recuperar els porcs i evitar nous allotjaments forçosos a les seves propietats. Elisabeth Cristina de Brunswick, esposa de Carles d’Àustria i responsable del govern del Principat, donava la raó als monjos i ordenava el retorn dels animals i no insistir en els allotjaments alhora que imposava una multa de 200 lliures.
Les autoritats locals van desobeir l’ordre en tots els seus termes endegant una escalada d’acció/reacció. El 2 de gener del 1713 van intentar allotjar un soldat amb dos cavalls a Mogoda. Novament va parar a l’hostal i de nou l’Audiència va dictar contra els jurats locals imposant una sanció de 400 lliures. L’arribada el 15 de gener del 1713 d’un contingent de trenta militars austriacistes va col·locar els vilatans en una situació de màxima dificultat que els va dur a prendre una decisió més agosarada encara: allotjar per força al grup a la casa gran de Mogoda. La meitat del contingent va ser instal·lat allí i l’altra meitat al mas Colomer. Els homes d’aquest contingent marxen al dia següent però són substituïts per l’arribada d’un capità i la seva família, onze persones amb les seves cavalcadures.
De la disputa econòmica pels porcs s’havia passat a uns allotjaments forçats a unes propietats que gaudien del privilegi d’exempció, reiteradament reconegut per les autoritats. Davant la gravetat dels fets el jutge del cas, Josep Aguirre, va traslladar-se a Mogoda per tal de posar pau. La seva oferta als jurats va ser evadir l’empresonament a canvi d’acceptar l’aportació econòmica del masover de Mogoda a les despeses de sosteniment de l’esforç dels allotjaments. Les autoritats locals van desestimar l’oferta. L’últim grup de militars arribat va sortir de Mogoda el 10 de febrer amb els jurats a la presó.
El Reial Consell va fer un intent d’acostar les parts excarcerant els perpetuencs i desallotjant la finca, però els parroquians van imposar un nou allotjament sense esperar el resultat de les negociacions del jutge Aguirre. Com era possible tal desacatament a l’autoritat judicial? La resposta podia ser l’ambient d’extrema feblesa de l’administració austriacista derivada de la situació política al 1712. És fàcil adonar-se de les dificultats per imposar ordre quan s’esperava un imminent traspàs de poder a les autoritats borbòniques. Davant la debilitat governamental la comunitat local va poder revelar-se contra una institució amb la qual mantenia una tensa relació des de feia segles, l’altra raó de l’enconament.

Cartoixans versus perpetuencs, una història d’enfrontaments
Els enfrontaments entre les parròquies i el monestir de la Cartoixa de Montalegre provenien del 1444, només deu anys després d’adquirida la propietat pels monjos. Van ser els síndics de Santa Perpètua de Mogoda, la parròquia en millor situació econòmica, els que van encapçalar el procés d’emancipació per tal de desfer-se de la tutela feudal de la Cartoixa. En principi, les poblacions de muntanya (Sant Fost, Sant Cebrià de Cabanyes i Martorelles) van donar suport a la iniciativa, però, pressionats pel procurador de la cartoixa, Joan de Nea, les seves posicions van fer un gir, començant un període de disputes i enfrontaments, amb episodis de violència i empresonament inclosos, entre les dues faccions.
El 1448, els monjos van aconseguir la renúncia del rei a recuperar la jurisdicció de la baronia, després de percebre una substanciosa indemnització. D’aquesta manera el prior va continuar nomenant batlle i jutge per administrar les parròquies. Aquesta situació va durar fins al 1550, quan novament a impuls dels perpetuencs es va iniciar el procés de lluïció definitiu que va culminar el 1566. Això sí, els vilatans van haver de pagar també una bona suma de diners a la Corona. Des d’aleshores el batlle i el jutge els va nomenar el rei o el seu representant a Barcelona. Montalegre, però, va mantenir les competències jurisdiccionals sobre Mogoda amb la correponent contrarietat dels perpetuencs.
Donada la postura indòmita de les autoritats locals perpetuenques, el Reial Consell va decidir elevar consulta al virrei Starhemberg, que va decidir a favor de la Cartoixa. Els quatre soldats allotjats per força a Mogoda van marxar el 9 d’abril del 1713, però la confrontació no va ser resolta com va demostrar el darrer avalot documentat, el de maig del 1713. En aquest punt la documentació es fa més escadussera. Sabem que el darrer allotjament forçós a la quadra de Mogoda probablement havia acabat el 19 de juny de 1713, data en què el virrei Starhemberg va absoldre els parroquians de qualsevol causa objecte de procés als tribunals de l’Audiència. A partir de la sortida de l’administració austriacista i l’arribada de les tropes borbòniques, el procés va aturar-se i no tenim constància de com va ser viscut aquest període a Santa Perpètua de Mogoda. Pel que fa al Vallès, sabem que durant el llarg setge a Barcelona va ser uns dels territoris més concorreguts per les tropes borbòniques i milícies catalanes resistents. Ambdós bàndols s’enfrontaven a la rereguarda del setge amb successives ocupacions i reconquestes dels diferents pobles i ciutats.
Els fets d’armes es van succeir per tot el Vallès; a Terrassa, Sabadell, Sentmenat, Mollet, Montmeló, Caldes de Montbui o Sant Feliu de Codines. La mateixa cartoixa de Montalegre va ser ocupada el setembre del 1713 donada la seva implicació en operacions protagonitzades per miquelets destinades a trencar el setge de Barcelona. L’adhesió dels monjos a la causa austriacista els va suposar el saqueig del monestir el 1714 per part de les tropes borbòniques.

El plet perpetuenc i les autoritats borbòniques
Formada la “Real Junta Superior de Justicia y Gobierno”, des de Montalegre s’informa a les noves autoritats del plet amb Santa Perpètua de Mogoda i els jurats són advertits l’octubre del 1714 de la necessitat de respectar la jurisdicció de la cartoixa. La Reial Audiència borbònica va establir, el 1717, la contribució dels masovers de les cases eclesiàstiques de la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda tant als serveis reials generals com als allotjaments. L’argument modificava la postura de les diferents autoritats fins a aquell moment. Si les sis cases eclesiàstiques de Santa Perpètua de Mogoda no assumien la seva responsabilitat –deien–, les catorze cases particulars restants havien de respondre per la quota de les vint cases totals, la qual cosa va ser considerada excessiva.
El canvi d’opinió de les noves autoritats recollia, en part, les reivindicacions de les classes populars i era deguda a dues causes, una d’àmbit general i una altra d’àmbit local. La primera es derivava del fet que la repressió dels focus de resistència i la instal·lació del nou règim van necessitar un important contingent de tropes sobre el terreny i calia repartir els esforços entre una població molt afectada per anys de conflictes. La segona causa, d’àmbit local, s’explica per la voluntat de castigar el suport dels monjos a la causa austriacista.
Dins d’aquest àmbit local destaca la recerca per part de Montalegre d’una solució definitiva als conflictes amb les autoritats de Santa Perpètua. La proposta a la “Superintendencia General de Catalunya” va consistir en sol·licitar la segregació de la quadra de Mogoda de Santa Perpètua. D’aquesta manera els serveis reials serien demanats directament al batlle de la quadra, nomenat pels cartoixans. Acceptada la petició el 1718, si calia negociar allotjaments o qualsevol altre servei a la corona, a Mogoda no va ser necessària la intermediació dels jurats perpetuencs.
Finalment, el tancament del litigi iniciat el 1713 va arribar deu anys després quan l’orde va oferir un acord als perpetuencs el febrer del 1723: indemnització econòmica i compromís de no reincidir. La proposta va ser acceptada i així la pau entre el poderós veí i el poble de Santa Perpètua va establir-se d’una manera estable, tot i que fins a la reincorporació de la quadra de Mogoda al seu poble, a inicis del segle xix, la satisfacció no va ser plena.


MÉS INFORMACIÓ
- Díaz Martí, Carles. Lluita antisenyorial a Santa Perpètua de Mogoda a la fi de la Guerra de Successió. Pedralbes, 26 (2006), 353-380.
- Vinyals Rovira, Fermí. Història de Santa Perpètua, de la prehistòria als primers anys del segle XX. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda (1994), 217-222.
- Vilàs Galindo, Ernesto: Martínez Barchino, Teresa. Mogoda, un castell mentider? Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda (2011).
- http://www.guerradesuccessio.cat
Revolta social a Mogoda en la Guerra de Successió

La cartoixa de Montalegre a Tiana (1990) Foto: Xavier Pèrez.

Pati del casal de Mogoda (1915). Al centre, la torre gòtica i a la dreta, aspecte de la casa del masover Foto: Josep Salvany. Fons Salvany, Biblioteca de Catalunya.

Imatge actual del casal de Mogoda (1990). Foto: Regidoria de Mitjans de Comunicació. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda .

El castell de Mogoda, centre de la revolta

Si la Conreria era l’edifici seu de l’administració econòmica del conjunt de finques de la cartoixa de Montalegre, el castell dels Mogoda al segle XV era el centre d’administració senyorial. Era el lloc on es reunia el tribunal presidit pel batlle que jutjava els delictes comesos en l’àmbit de Santa Perpètua de Mogoda, Sant Fost de Campsentelles, Santa Maria de Martorelles i Sant Cebrià de Cabanyes. Va ser el centre de la revolta de maig de 1713.

Foto:Il·lustració Francesc Rigalt. Museu Municipal de Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara