La llúdriga retorna a la Conca del Besòs a poc a poc

L’espècie bioindicadora torna a ser present al Congost, amb visites puntuals des del 2005, després que la gran recuperació d’un dels rius d’Europa que havia estat més contaminat

Jordi Ruiz-Olmo (text)

La llúdria o llúdriga (de nom científic Lutra lutra) era una espècie omnipresent a la conca del Besòs a mitjan del segle xx. Pertany al grup dels carnívors (com ara mosteles, gats o guineus) i té hàbits semiaquàtics. És a dir, dorm i es reprodueix a terra, busca el seu aliment a l’aigua, i es trasllada amb gran facilitat tant per terra com per l’aigua.
Vivia sobretot als cursos baixos i mitjans, des de la desembocadura al mar, al Barcelonès, fins al naixement de rius i torrents. Però les importants transformacions a què van ser sotmeses les comarques per les quals discorre aquest riu i els seus principals afluents (Ripoll, Tenes, Congost i Mogent), en especial pel que fa a l’estructura i vegetació de lleres i marges i, especialment, als elevats nivells de contaminació, la van dur a l’extinció a partir de la dècada dels 60, tot consumant-se la seva total desaparició sembla ser que cap als anys 70.

Avalua la conservació dels ecosistemes
La llúdriga és una espècie bioindicadora. És a dir, serveix per a avaluar l’estat de conservació dels ecosistemes. I molt especialment la contaminació química i l’absència o rarificació de peixos, crancs i amfibis. Així, la seva total absència en realitat va palesar que la conca del Besòs havia perdut la vida en la major part de la seva extensió, i que era sotmesa a una important pressió per part dels humans i de les seves activitats. No és cap secret que aquest riu i els seus afluents van passar a gaudir del dubtós mèrit de ser un dels més contaminats i alterats d’Europa. Però no és menys cert que aquest problema no era exclusiu d’aquest riu i afectava a la major part del país, des dels Pirineus fins a les Terres de l’Ebre o l’Empordà. A causa d’aquest procés, cap al 1987, a casa nostra només hi sobrevivien uns pocs exemplars als trams mitjos de la Noguera Ribagorçana (el Pallars Jussà) o l’Algars (la Terra Alta), i a l’alta Noguera Pallaresa (El Pallars Sobirà). Segurament, no més de 15-20 individus. Per tant, pensar en el seu retorn a la Regió metropolitana de Barcelona semblava un fet totalment impossible.
És fàcil d’imaginar la nostra il·lusió i sorpresa quan el gener del 2005 vàrem trobar els rastres d’aquest animal al riu Congost, als municipis de Granollers, Canovelles, les Franqueses i la Garriga (el Vallès Oriental). La troballa de la llúdriga, més de 40 anys després de la seva desaparició, va ser un fet remarcable destacat per la premsa en aquell moment.
Aquest retorn, en realitat, va ser el resultat d’un lent procés de recuperació d’aquest animal al Principat, que va durar uns vint anys i que encara no ha conclòs a algunes de les comarques de Tarragona. La millora en l’atenció envers l’aigua i els rius, la disminució dels nivells de contaminació i el respecte als cursos d’aigua per part dels ciutadans i dels poders públics van determinar una millora de les seves condicions, una recuperació de peixos i altres animals i, finalment, com a cirereta d’aquest procés, el retorn de la llúdriga a molts indrets. I els rius litorals i prelitorals es trobaven al final d’aquest procés.
A partir del 2000, amb la millora de la qualitat de les aigües del Congost per la seva depuració, aquest riu va veure millorar la seva vegetació i les seves poblacions de peixos, amfibis i ocells fins a ser un lloc de grans interès faunístic. Per això, el 2005 es va produir la coincidència d’ambdós processos: la llúdriga hi va arribar des de les veïnes conques del Llobregat i del Ter, on s’hi estava recuperant, i el Congost es trobava en bones condicions per a allotjar-la.
La llúdriga va ser al Congost fins al 2006 i en aquest temps la vàrem trobar fins a la seva capçalera i fins al Besòs i el Mogent, endinsant-se una mica en ambdós rius. Hi vàrem detectar dos individus diferents. El fet que se la trobés durant molts mesos de forma continuada i sedentària demostrava que el tram és totalment apte per a la seva presència. I que té futur.
A partir d’aquell moment, la llúdriga ha seguit essent una visitant del Congost, però sense acabar d’establir-s’hi de forma definitiva. Alguns individus van arribant de tant en tant, hi passen algun temps i després marxen.
Però això és normal, ja que el procés de colonització i sedentarització de les llúdrigues (com el dels óssos o llops, per exemple, també del grup dels carnívors) no és pas lineal i en forma de taca d’oli. Aquest patró irruptiu és el normal per a la llúdria quan colonitza un tram. Els mascles joves van arribant a un lloc, de tant en tant, i no s’hi estableixen fins que no hi arriben les femelles temps més tard. Mentrestant, com per exemple el 2012, el seguiment que fem des del Departament d’Agricultura demostra que la llúdriga hi passa algunes temporades i després desapareix. Però no perquè no hi trobi un hàbitat adient o prou aliment. La Conca del Besòs està ara ben preparada per acollir-la, i no només al Congost. També el Ripoll, el Tenes, el Mogent i el propi Besòs, tenen ara condicions suficients i, en alguns casos, molt bones.
Cal esperar que vingui i marxi (ja que el front d’expansió és molt dinàmic), fins que s’hi estableixi definitivament. Mentrestant, sabem que no s’ha reproduït però que ho podria fer, i també quina ha estat la seva alimentació. La gran majoria del que s’ha trobat que mengen són peixos (més d’un 90%: barbs, carpes, bagres i carpins, tot i que en poden menjar d’altres), un 7% cranc de riu americà i la resta altres tipus d’animals.
La llúdriga retorna a la Conca del Besòs a poc a poc

Imatge del Congost, al seu pas per les Franqueses.

Una mostra de les petjades a la llera del Congost.

Imatge d’una llúdriga.

Afermar processos ecològics

En les condicions actuals, la llúdriga té futur. I pot ajudar a modelar i afermar determinats processos ecològics (per exemple, fer disminuir les poblacions de visons americans i altres depredadors, ajudar a disminuir el risc de malalties en els peixos, etc.). Tot i això, actualment la crisi econòmica posa en perill la sostenibilitat que les aigües es depurin prou. I, per tant, posa en perill el manteniment dels nivells de qualitat assolits al Congost i en d’altres rius de la Conca. Recordem, a més, que l’àrea vital d’un mascle de llúdriga pot ser d’uns 30-50 km, i d’uns 10-40 km en una femella, raó per la qual els cal que la qualitat de l’aigua sigui bona i l’aliment suficient en grans longituds de conca. En el nostre cas, a tota la conca del Besòs. Com que es tracta d’una espècie bioindicadora, en aquest cas, aquest procés de retorn es podria paralitzar i la llúdriga finalment no acabaria retornant. Això fóra una mala notícia, no només per a la llúdriga. Però, a hores d’ara, tot ens fa pensar que aquest animal tornarà per quedar-s’hi aviat.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara