Mercè Riera

L’ànima de la casa d’acollida El Xiprer de Granollers

Núria Pujolàs (text) , Vicenç Relats (fotografies)

La Mercè Rodoreda ens narraria el projecte de la casa d’acollida el Xiprer de Granollers en funció de les plantes que l’agombolen i el guarneixen. El xiprer com a símbol d’hospitalitat. La tradició a Catalunya diu que si n’hi ha un davant la casa dóna dret a un petit àpat: pa i trago.
L’olivera (arbre sagrat, protagonista de diferents referències bíbliques) que s’alça a una banda del pati de la casa, ben a prop del menjador, ens situa en l’espiritualitat inqüestionable d’aquest espai solidari. Els pensaments de colors vius i bigarrats que hi ha en un racó, mig amagats, encarnen la humilitat i la diversitat dels centenars de voluntaris i amics que fan possible que el xiprer creixi enlaire, tot enfondint les arrels. La mimosa groga que floreix ufanosa irradia llum, com la que desprèn el lloc. I molt a prop seu, el majestuós castanyer d’índies, del tot pelat a l’hivern, sembla eixut i mort.
L’ànima del Xiprer, la Mercè Riera, expressa així el contrast entre la mimosa florida i el castanyer pelat: “Tots dos són reflexos de la nostra vida de cada dia i això em fa pensar: tot és possible! La bellesa de la florida, la pèrdua de les fulles i les branques nues. El goig i el dolor que conviuen junts, un reflex de la vida que vivim. Però, el gran descobriment és veure que... tot està bé i tot és una nova oportunitat! El sol llueix i també els núvols van fent la seva, tapant el sol... però beneint-nos amb l’aigua.”
Si busqueu informació a Internet o al diaris sobre la casa d’acollida el Xiprer, trobareu tots els ets i uts de l’origen d’aquest projecte, inspirat en les inquietuds i dificultats vitals de la Mercè Riera i en Xavier Quincoces, el seu difunt marit, tot intentant donar un sentit ple a la seva família. Una família de quatre fills, dos dels quals –la Clàudia i el Josep Maria– patien una paràlisis cerebral i una discapacitat profunda, respectivament. Això era l’any 1997. També descobrireu que obrint l’Evangeli, a l’atzar, van trobar la finalitat d’aquest lloc amb les paraules següents: “Aquest és el lloc on vull quedar-me per sempre, m’agrada i hi vull residir. Beneiré les provisions i abundaran, i aquí els pobres menjaran fins a saciar-se.” (Salm 132)

Transformar des de l’amor
I és que és difícil explicar amb paraules el que es viu en aquesta casa. Totes queden curtes, escarransides. Cal anarhi. Assaborir-ne les mirades. Tocar les converses. Sentir com l’abraçada empetiteix les carències. Deixar que la confiança campi tranquil·la escombrant angoixes. Olorar les intencions. Respirar l’esperit. No proveu de buscar-hi el sentit perquè el té tot i no en té gens. La Mercè Riera n’és la cara més visible i una de les llavors, conjuntament amb el seu marit i els quatre fills. Ella és qui va arrencar aquest concepte d’acollida que va molt més enllà d’un menjador social. No obstant això, cal no perdre mai de vista que aquesta entitat social és més aviat una comunitat on tothom té la seva vocació, el seu lloc, la seva missió. Ningú és més que ningú i s’insisteix sempre en la importància de la igualtat. Concepte que va de bracet de l’amor, un amor que inclina cap el feble, cap el que pateix. On s’ajuda sense jutjar a través de l’acceptació.
Com diu la Mercè, al Xiprer el més important no és explicar què s’hi fa, sinó anar-hi, compartir, dinar amb les persones amb o sense sostre que s’hi apleguen per compartir un plat i escalfor d’humanitat... Ser-hi, cadascú des del seu espai, des del respecte i, sobretot, encomanar, talment com una epidèmia, la força de l’amor.
Hi ha personatges que es dilueixen i s’integren en el tot, que t’inviten a pertànyer a una unitat inexplicable amb la raó. Amb la seva experiència mostra una fusió amb les dificultats, una espècie d’alquímia on de les dissorts en fas oportunitats. La Mercè transmet una força inusual potser perquè, com ella mateixa explica, “vivint el que el teu cor sent, ets una aportació per als altres.”
Permeteu-me que, com aquell que fa d’espieta, comparteixi alguna de les seves mirades al món, i ho dic així intuint que ella no admetria amb bons ulls la paraula consells, perquè ni vol fer de mestra ni se’n sent. Té ben clar que la llum i la força interior de cadascú són eternes i mai moriran. I en preguntar-li per com superar els processos de dol, o sigui, què podem fer quan ens falta algú, com a ella li ha passat amb el seu marit i dos dels seus fills, respon: “tot està en un mateix pla; cadascuna de les nostres vides té un recorregut; i tot és una nova possibilitat, cada dia quan em llevo, cada amor, tot!”.
Li demanem que triï entre tres valors humans i ens respon: “el primer seria la humilitat, la senzillesa. La confiança i caminar sense paquets interns, o sigui, el perdó. I tenir el cor net, sense entrebancs. No puc viure amb cap persona que no estimo, que no sento que el meu cor i el seu flueixen. I quan tinc algun entrebanc, perquè n’hi ha, faig tot el possible perquè això desaparegui i arriba un moment que desapareix. Aquell que li perdonis els pecats li quedaran perdonats i si els hi retens quedaran sense perdó”.
I el dolor, Mercè? “Sí, noia, aquest sí, a vegades sembla que hagis de vomitar el cor.” I segueix, relaxada, dient: “Per estar en sintonia cal fer pregària, silenci, quietud i connectar-te. Abans que els metges diagnostiquessin la malaltia del meu quart fill jo ja ho sentia. He après a escoltar aquest llenguatge quan t’arriba, que tampoc és cada dia. La vida et va fent petites proves de confiança. Quan dius sí, és tan maco poder dir sí a la vida, al que t’arriba, al que tens... és una meravella.” I és aquí on a les dues se’ns posa la pell de gallina.
Mercè Riera

Mercè Riera, amb algunes de les persones que s’apleguen al Xiprer.

Un espai ple de vida. Mercè Riera i Manté (Granollers, 1945) és la sisena d’una família de nou germans. Juntament amb el seu marit, en Xavier Quincoces, l’any 1997 va fundar la casa d’acollida el Xiprer a casa seva mateix, can Riera dels Cavalls de Granollers (al carrer de Josep Umbert, 145). El centre funciona en col·laboració amb Càritas i amb les tasques de suport quotidià d’uns 140 voluntaris. Rep aliments de botigues, forns, empreses, supermercats de tot el Vallès Oriental, així com donacions econòmiques d’entitats i institucions. Des del 2010 compta amb el suport permanent de l’Associació Amics del Xiprer, integrada per més de 800 socis que, amb quotes mensuals de deu euros, ajuden a finançar les necessitats i activitats de la casa. Els beneficis que aquest espai ple de vida genera al seu entorn són incalculables. Cada dia es comparteixen uns 40 esmorzars i 60 dinars i durant el mes se subministren aliments del magatzem a més de 1.400 famílies i persones individuals que els necessiten per subsistir. Des de l’entitat també es coordinen tretze pisos d’acollida per a persones sense sostre.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara