Josep Maria Farràs

Llegenda viva de mig segle llarg de jazz terrassenc

Oriol Carreras (text) , Marc Riera (fotografies)

Vaig caminant pel carrer Gavatxons de Terrassa. El rellotge marca un quart i mig de dues i em dirigeixo a ‘Casa Farràs’ (Gavatxons,18), fundada el 1916, que és una de les poques botigues antigues que queden a la ciutat. A ‘Casa Farràs’ o ‘Cal Farràs’, que és com n’hi diem els terrassencs, hi venen instruments musicals però també tota mena de material relacionat amb la música. Faig un cop d'ull a la botiga i veig pianos, bateries, guitarres, saxos... i fins i tot maraques, bongos i panderetes. De tot menys trompetes, que estan molt ben amagades, ho podeu comprovar. Estan tan amagades com el nostre protagonista trompetista, en Josep Maria Farràs, l’ànima del jazz a Terrassa, que és una persona que a primera vista es mostra tímida, senzilla, humil ... i, molt amable. És al capdavant d'aquest negoci musical des de fa una bona pila d'anys i sempre donant consell a qui ho demani, sigui professional o aficionat a la música.
Ha viscut, juntament amb els seus germans, en una casa on cada dia sonaven peces de música clàssica i òperes. Això va fer que estimés encara molt més la música. A banda d’instruments, el seu pare hi tenia a la venda discos de pedra i ens assegura que encara en conserva més de 2000!
Ens explica que, quan era menut, l’estructura d’aquesta casa emblemàtica era tota una altra. “Allà on ara hi ha la rebotiga plena d'instruments hi teníem el menjador i a dalt hi havia els llits per dormir”. El seu pare era “un gran aficionat a la música, que escoltava discos de pedra de Beethoven, Chopin i tants d’altres”, cosa que va fer que el Josep Maria s’hi aficionés ja de ben petit.
De fet, ens confessa que la seva primera actuació musical davant de públic va ser quan tenia dotze anys, “cantant un fragment de l'òpera la donna e mobile a la Festa Major de Sant Llorenç de Morunys”. Caram! I com i de quina manera va arribar a interpretar jazz?, em demano. Doncs va ser als quinze anys i gràcies als discos del seu amic Màrius Duran, un gran apassionat del jazz. Recorda que llavors per poder comprar discos d'aquest gènere “havies d’anar a la millor botiga de Barcelona, on n’hi podies trobar, amb molta sort, un parell o tres: de Louis Amstrong, Ella Fizgelard, Duke Elligton... i prou!”. I que per aconseguir més material discogràfic “havíem d’anar a Andorra o viatjar a França o ens el fèiem portar dels Estats Units”. En definitiva, tota una aventura.
Arribats fins aquí, encara ens queda un altre gran dubte: com es va crear un club de Jazz a Terrassa? “Va ser el 1959, a partir d'una conferència sobre deu obres mestres del Jazz, organitzada al Casino del Comerç. Allà ens vam reunir un grup de gent entusiasta del jazz, com el meu amic holandès Vim van der Bruggen i el terrassenc Salvador Alàs”, explica. Van recórrer diverses entitats i locals amb l’objectiu de muntar el Club de Jazz, però no van tenir “gaire èxit”, ja que “el jazz en aquella època no era massa ben vist”. Finalment, però, van “trobar el seu lloc” en una entitat molt arrelada a la ciutat: els Amics de les Arts. De tota manera, en aquella època en què de nit “era necessari sortir al carrer de dos en dos, per no aixecar la sospita davant la policia”, el local d'assaig per als primers concerts del club va ser el soterrani de la botiga de Casa Farràs.
La primera formació jazzística i el primer concert del Club de Jazz Terrassa van ser el 1960. “Teníem un grup amb en Vim van der Bruggen, que tocava el clarinet. Ens fèiem dir Swing Society”, recorda. En Josep Maria ja tocava la trompeta, l’instrument amb el qual ha excel·lit, tot i que a ell li agradava el saxo. “Va ser en Vim qui em va fer canviar d'instrument”, recorda, i el motiu va ser que “per tocar Jazz Dixieland o de New Orleans no pots tocar el saxo, ja que la trompeta és molt millor”. I a aquest instrument de vent tan carismàtic continua sent fidel avui, més de mig segle després.
Més endavant, l’any 1971, instal·lats en un soterrani situat al carrer de Sant Quirze de Terrassa, el bateria Adrià Font, Valentí Grau i el mateix Farràs van treballar de valent, picant pedra, per aconseguir obrir un nou escenari: l’emblemàtica Jazz-Cava. Per aquella sala hi van passar grans figures de jazz del moment. Es van programar més de mil concerts i el públic cada vegada era més nombrós. És així com l'antiga cava és va anar fent petita, fins que finalment el 1985 es va decidir tancar la sala. Més tard, l'any 1992, l'Ajuntament de Terrassa va cedir al Club de Jazz l'antiga cotxera, que va ser rehabilitada i adaptada com a sala de concerts. D'aquesta manera naixia la Nova JazzCava que avui continua fent de Terrassa la capital del jazz de Catalunya i de molt més enllà.

Mites del jazz, sense aigua calenta
S'acosta l'hora de dinar i de tancar la botiga i no vull marxar sense fer alguna pregunta més al Josep Maria, però m'ho posa difícil, perquè no para de xerrar. M'explica que a finals dels anys sentanta músics com ara el saxofonista Johnny Griffin, Don Bitard (considerat un dels millors saxos del món) i Joe Henderson s'allotjaven en un dels pocs hostals que hi havia a la ciutat, “on difícilment tenien aigua calenta!”. I això que “eren músics acostumats a dormir en hotels de quatre o cinc estrelles” i que “cobraven unes 10.000 pessetes, que eren molts calés en aquella època”. Tot i la falta d’aigua calenta, però, explica que “aconseguíem, no sabem com, que alguna d'aquestes figures musicals aguantés dues o tres setmanes a Terrassa”.
Abans d’acomiadar-nos li pregunto sobre el seus projectes de futur i em diu que s'està plantejant posar fi a la seva carrera musical. “Ja no toco amb la mateixa força que abans. Si tinc un concert amb el (Joan) Chamorro, em fot tocar unes peces que jo ja no puc tocar, perquè em falta musculatura als llavis”, exemplifica. Assegura que “ja ho he fet tot en el jazz” i que “mai no he estat ambiciós”, però que “segueix tenint il·lusió pels concerts, tot i que pateixo quan porto mitja hora tocant, perquè em canso”.
Ens amenaça amb una possible retirada dels escenaris de cara a l'any vinent: “No conec cap trompetista de 80 anys que toqui bé, cap ni un”, ens diu, tot anunciant-nos l’aniversari tan rodó que se li acosta. Amb tot, de moment no es planteja pas baixar la persiana de la botiga de manera definitiva. “Només la baixem quan és l'hora de dinar o de sopar”, ironitza. I que per molts anys!
Josep Maria Farràs

Josep Maria Farràs envoltat d’instruments a la seva botiga, a Terrassa.

Un ‘aficionat’ que Tete Montoliu sempre reclamava. En Josep Maria Farràs està considerat per molts experts jazzístics com un dels millors trompetistes d'aquest país. Ha acompanyat amb la seva trompeta una llarga llista de formacions i grans figures internacionals del món del jazz, que per a ell "ha estat la millor escola per aprendre a tocar". Una de les figures més destacades i que sempre el sol·licitava pels seus concerts era el gran pianista Tete Montoliu, de qui recorda un consell:"menys música i més jazz". Si se li demana, però, si es considera un músic professional, respon amb seguretat: "Jo encara em considero un aficionat del jazz i que s'ho passa molt bé a dalt de l'escenari".

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara