Al voltant del 1913, a Mollet

Els molletans i molletanes d’ara fa cent anys –pagesos empobrits, obrers explotats– eren valents i tenien inquietuds culturals. Amb pocs recursos van aconseguir tenir quatre sales on fer teatre i tres corals on aprendre a cantar

Montserrat Tura i Camafreita (text)

En el tombant del segle xix al xx Catalunya viu una efervescència cultural sense precedents que coincideix amb el naixement d’un moviment polític de reivindicació de la consciència catalana i que representa, durant un temps, la Lliga Regionalista. És l’esforç d’un ressorgir cultural que en el vessant polític encarna Enric Prat de la Riba, impulsor i president de la Mancomunitat Catalana, una institució de govern que abasta tot el territori català i que no existia des del 1714 (el decret que permet mancomunar les diputacions catalanes és de 18/12/1913 i la constitució de la Mancomunitat del 6/4/1914). Una institució capdavantera, amb Prat de la Riba i uns intel·lectuals que actuen d’instruments d’eficàcia al servei d’un ideari cultural: Pompeu Fabra, Josep Carner, Eugeni d’Ors, Carles Riba, Tomàs Garcés.

Efervescència cultural
Tot això ens ajuda a explicar l’efervescència cultural molletana, amb un centre Català de Mollet que durant 10 anys va presidir l’estudiós local Vicenç Plantada, la Junta Local de Primer Ensenyament, el Ball de Gitanes, les caramelles, i el músic local Vicenç Roca i Riguillo (conegut per aquest segon cognom) que amb un sac de gemecs improvisava balls a qualsevol era de batre. L’animació, doncs, estava servida. Però la llengua catalana i la defensa del catalanisme seguia sent un tema polèmic: l’any 1899 Joan Santamaria, vinculat al Centre Catalanista i que havia dirigit el cor de l’Agrupació Catalanista i el de la Societat La Pau, va ser processat i empresonat arran de la publicació de la seva poesia “S’acosta”, a la revista La Veu del Vallès, en defensa de la personalitat cultural catalana. En el tombant del segle, la vida cultural i l’oci eren presents a Mollet a través de nombroses associacions o societats, en alguns casos vinculades a opcions polítiques: La sala de la Societat La Pau, en el Cafè Carreras, al carrer Barcelona, la Societat Concòrdia (Teatre Cerveseria), la Societat recreativa la Unió Familiar, el Centre Català (Cafè, teatre, biblioteca), la Unió Republicana... L’any 1902 obre les portes l’Ateneu, en un esplèndid edifici modernista que no hem plorat prou; cinc anys més tard s’acaba el gran teatre que s’estrena amb una obra de Santiago Rusiñol i ja es començava a parlar de la cooperativa obrera, seu de la Societat Renaixement, que finalment seria coneguda amb el nom de Tabaran i s’inaugurà l’any 1919.
Des de finals del segle xix hi ha constància de grups actius d’aficionats al teatre i de grups amateurs que assajaven i interpretaven les grans obres dels autors que he mencionat, o d’autors locals. També cal esmentar l’ interès que despertaven els musicals i de manera especial la sarsuela. Ambrós, Suñé, Torrents, Mayol, Sabaté, Padró, Ràfols, Bachs, Catafau, Ros i Moly, sobretot Moly, són part dels cognoms vinculats a la vida cultural de la nostra especial Renaixença, sense oblidar el gran observador de tot: Vicenç Plantada.
Un dels grans activistes culturals d'ara fa cent anys (llavors no n'hi deien així) era en Jaume Moly, conegut com Jaques pels seus orígens francesos. Ell i en Vicenç Solà, tots dos amb coneixements musicals, varen fer possible el desig de comptar amb un nou grup de cant coral a la població de Mollet (recordem que ja existien el Cor del Centre Catalanista i el de la Societat La Pau). Era una coral diferent, nascuda a principis del segle xx, en un moment d'industrialització i, per tant, de proletarització de molts dels nostres conciutadans d'aleshores (el procés ens podria fer pensar en el fenomen dels Cors de Clavé, inspirats durant el XIX per Anselm Clavé), però l'origen de la Coral El Clavell, similitud de nom inclosa, no va ser aquest, sinó l'afició per la música, per la sàtira i per la broma ben entesa. Explicava Jacint Garriga en el llibre "75 anys d’història de la Coral El Clavell" que el projecte de crear-la es va gestar a les darreries de l’any 1913 i que el dissabte de Glòria de l'any 1914 la coral va sortir a cantar a la plaça de l'Ajuntament per primera vegada. Els cantaires, tots homes, duien una gorra de pla, amb un clavell brodat al frontal de la gorra, just damunt la visera.
L’objectiu i condició per formar-ne part era fer broma i passar-s'ho bé. Només cantaven cançons humorístiques, algunes basades en fets locals, altres popurris de moda. Cantaven composicions de sàtira fresca i respectuosa, tots basats en fets del poble, les coses bones, les dolentes, les paradoxals, les sorprenents... i el públic reia i demanava més i més. Des d'aleshores, cada dissabte gloriós hi havia rialles assegurades a la plaça del Comú. Els anys següents, i sempre que es demanés amb antelació per poder pensar les cançons que calia dedicar-los, anaven a cantar a determinades cases i carrers on seguia la gatzara, i el dilluns de Pasqua, a algunes masies aïllades. La gent els seguia arreu... i les rialles, també.
Més endavant, l'any 1925 n’assumí la direcció musical el mestre Antoni Suñé, home de reconegut prestigi en el món musical i autor dels Goigs de Sant Vicenç. Aleshores, els integrants acordaren donar un caire més seriós a la Coral, amb peces de Millet, Vives, Bartomeus, Verdaguer... i esdevingueren en un calendari molt paradoxal, un cor clavellià molt més tardanament que en altres poblacions.

Els estralls de la filoxera
Però no tot eren cants i alegria. La pagesia, després d’unes dècades d’extraordinaris resultats perquè la vinya francesa s’havia arruïnat amb la plaga de la fil·loxera, patia els efectes del devastador insecte que, procedent d’Amèrica atacava les arrels dels ceps i provocava la mort de les vinyes sense remei. De res havia servit que Fèlix Ferran tapés amb pols els seus ceps, ni la franja de seguretat que consistia en arrancar-los encara sans, amb tot el dolor de l’ànima dels propietaris, a banda i banda dels Pirineus, perquè la fil·loxera va acabar arribant en un moment en què el 89% dels conreus del Vallès eren de vinya.
L’Institut Agrícola de Sant Isidre va fer infinites advertències perquè es diversifiquessin els conreus, ja que el bon preu del raïm era circumstancial i a causa de la desgràcia del principal productor de vins del món, la República Francesa. Però era tan difícil renunciar als guanys immediats... i la fil·loxera va acabar arribant, i el bon raïm va morir, els pagesos van empobrir-se, i la misèria va embolcallar-nos. L’any 1907 naixia el Sindicat Agrícola de Mollet que prenia relleu a les associacions de propietaris agrícoles i per primera vegada agrupava petits propietaris, masovers, comunitats de regants i treballadors del camp. La primera seu va ser l’Ateneu, tot i que anys més tard van canviar de local en considerar que l’Ateneu s’havia decantat cap a posicions conservadores tot seguint la trajectòria de la Lliga.
El Sindicat i el centre mutual Sant Isidre van ser cabdals per a la supervivència dels 2.100 habitants que llavors tenia Mollet. Van ensenyar als pagesos a orientar els conreus cap els farratges i cereals i cap a la ramaderia. Mai van ser grans ramaders, però els ramats de xais i els estables de vaques van complementar l’escàs rendiment de les noves vinyes i del cànem, tot i que Mollet va ser un dels primers llocs on s’extreia la fibra vegetal que es trenava (d’aquest procés se’n deia bregar, ja que s’havia començat a fer amb una bregadora mecànica propietat de l’empresa Bregadora del Vallès dels de Can Mulà, d’en Frederic Ros Sallent, advocat, empresari i alcalde del 1885 al 1887).
Més endavant, des del Sindicat Agrícola, van crear una empresa que importava llavor de patata primerenca i una vegada recollida l’exportaven des de Mollet a països tan llunyans com Estònia, Lituània o a la totpoderosa Suïssa. Cap altre sindicat (tret del que més endavant seria la Unió de Rabassaires) va adquirir la força del de Mollet. Amb ell, els pagesos van aconseguir suprimir els intermediaris i compraven més barat i venien més car. Compraven conjuntament a la Llotja de Mar i eren coneguts i respectats. El primer president va ser Joan Tura Pedragosa que el 13 de novembre de 1913 va ser escollit alcalde en les eleccions que havien de formar les diputacions i, per tant, la Mancomunitat (el primer de la saga de tres Tura que fins ara hem estat escollits alcaldes de Mollet).
La immensa majoria dels habitants de Mollet d’aquella època treballaven la terra i en oficis vinculats a la pagesia: ferrers, cistellers, basters, … La primera indústria tèxtil va ser el “Vapor”, propietat de Claudi Arañó, que va començar a funcionar el 1860. L’any 1900 Plantada escrivia que les sirenes que cridaven els obrers a les fabriques havien substituït els udols dels llops, que fins a la meitat del xix eren habituals a la plana vallesana. La Sederia, o can Fàbregas (1898), la Pelleria o la Teneria Franco-Española (1897), La Serradora i el molí (més tard conegut com la Farinera dels germans Moretó (1891) i can Mulà de Frederic Ros (que va entrar en funcionament precisament l’any 1913) eren les indústries en què més de 500 famílies del poble hi tenien algun membre treballant. Però no era fàcil.
Els horaris eren inhumans i la canalla començaven a treballar-hi als 11 o 12 anys. El brogit dels telers era ensordidor i malaltís. La humitat i els productes per netejar les pells eren insalubres. L’any 1909, coincidint amb els fets de la Setmana Tràgica, es va produir la primera de les mobilitzacions obreres per demanar millores en les condicions de treball. Van ser detingudes 16 persones i condemnades a penes de multa i jornades de treball. Això va provocar una nova revolta i una vintena de treballadors molletans van ser empresonats a Granollers. Va ser aleshores quan la Pelleria va posar a disposició de la Guàrdia Civil l’edifici amb elements modernistes que havien construït l’any 1902 en el carrer Berenguer III i que avui, remodelat i ampliat és el Museu Abelló. Mentrestant, en el si de la Lliga es produïen grans tensions pel silenci claudicant, el tebi suport als obrers sobreexplotats i la condemna a mort del pedagog Ferrer i Guàrdia.

Desfer núvols a canonades
En aquella època, a Mollet no érem només coneguts per la seda, la farina, les pells i els productes agrícoles que van arribar a ser exposats a l’Exposició Universal de París, al Museu Exposició de Madrid i a The Philadelfia Commercial Museum dels EUA. Ho érem, també, per algunes coses excèntriques, com la utilització de canons per desfer els núvols que podien provocar pedregades i destruir les collites. Durant deu anys seguits, des del 1901 al 1911, cada tempesta amenaçant era atacada a canonades malgrat tot, sembla que les pedregades seguien caient, tot i la defensa del mètode per part dels seus impulsos encapçalats per en Vicenç Plantada el savi local, que moria, precisament l’any 13, quan a l’altra banda de la serra de Marina naixia el gran poeta Salvador Espriu.
Els homes i dones protagonistes d’aquells anys vivien a l’entorn de l’església i plaça de l’Ajuntament, llavors plaça del Comú. Uns centenars de cases s’arrengleraven a banda i banda de la carretera de Ribes i de la carretera de Sabadell a Badalona, tot formant el nostre “Quatre cantons”; també s’arrengleraven marcant l’antic camí ral que passava pel carrer de Barcelona. Les cases pairals com ara can Fonolleda, can Lledó, can Flequer, can Besora, can Borrell, can Magre, can Magarola, can Jornet... o el cementiri, estaven molt allunyades del poble i Gallecs era un indret recòndit; anar-hi significava una gran excursió.
El primer carrer estructurat com a tal que no seguia cap carretera ni camí de pas va ser el de les anomenades “cases noves”, el primer on no s’anomenaven les cases pel “motiu”; hi havia una mica de terreny per fer-hi un petit hort, tenien aviram, acumulaven les deixalles en algun racó del nou carrer que en podrir-se es convertien en fems (el carrer dels Fems, ara carrer Portugal, on es fa la Fira d’Artesans), amb les cases de cal Peixeró, cal Tòfol, cal Menut, cal Dingo i el baixador que acabava a can Panxa Morena, fins al que, tot i la seva irregularitat fou batejat com a carrer de les Mosques (avui, Ramon Casas).
Els pobles i les ciutats es fan i es desfan. L’any 1910 – i, segurament, contents de ser moderns– van fer malbé el campanar gòtic per posar-hi uns rellotges, que per cert, fa anys que s’obliden els quarts abans de les hores. Quan ho van fer, l’església encara era gòtica, preciosa, i mirava cap al sud i no cap al nord com ho fa l’actual, construïda després de la Guerra Civil.
Així eren i així vivien els molletans i les molletanes fa cent anys, pagesos empobrits, obrers explotats, lluitadors nats, i morien del còlic miserere (que avui en diríem apendicitis), de les febres (és a dir, el tifus), de la pleura (molt probablement tuberculosa) i moltes dones, de part, les criatures de raquitisme o de poliomielitis. Però eren valents i tenien inquietuds culturals. Amb pocs recursos van aconseguir tenir quatre sales on fer teatre i tres corals on aprendre a cantar. Tenien moltes raons per valorar la vida i ho feien, per això miraven de divertir-se tant com podien.
L’extraordinària idea de Vicenç Solà i Jaume Moly de crear una coral humorística en un clima de preguerra mundial (la primera) que va provocar 10 milions de morts, 22 milions de ferits i quasi 8 milions de desapareguts és una genialitat que avui cal reconèixer i retre’ls homenatge. Perquè l’humor en els éssers humans és la cuirassa que ens permet viure, la ironia que ens permet combatre l’angoixa de viure, la paròdia necessària de les coses massa serioses, massa greus per relatar-les sense un somriure als llavis. La música i el bon humor de la Coral del Clavell va alegrar la vida dels nostres avis i rebesavis; la veu humana polifònica, feta art, segueix avui fent-nos més cultes i lliures, ens permet gaudir malgrat els problemes provocats per una nova crisi mundial que ha retornat la gana i la misèria i un món en què encara esclaten bombes... Sense aquesta màxima expressió d’humanitat que és la creació artística, crear bellesa i gaudir de la bellesa, no ens podríem considerar ni humans ni civilitzats.
Al voltant del 1913, a Mollet

L’Ateneu, 1905, tres anys despés de la seva inauguració, amb la Font d’en Pillo.

Plaça del Comú avui plaça Prat de la Riba l’any 1912. Fotos: Arxiu municipal

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara