Itinerari pels escenaris de la bruixeria al Vallès

El profund abast de la bruixeria a Catalunya i els suposats rituals pagans celebrats d’amagat per les dones marcades, que sota tortura van confessar la veneració al diable mentre dansaven el ball rodó al voltant d’una foguera, va provocar tot un reguitzell de topònims i denominacions, sobretot en l’àmbit rural, que identificaven accidents geogràfics i altres indrets com fonts, ponts, gorgs, pous, torrents, salts d’aigua, sots, canals, passos i camins, cases, arbres, roques i menhirs. Amb aquestes informacions geogràfiques, a més de les referències històriques i arqueològiques, oferim un mapa de la bruixeria al Vallès que, tot i això, no pretén ser pas exhaustiu.

Sergi Ramírez Vaqué (text) , Josep Prims (fotografies)

Al Nomenclàtor Oficial de Toponímia Major de Catalunya hi ha poques referències relacionades amb les bruixes d’una forma oficialitzada. Tot i això, l’Oficina d’Onomàstica de Catalunya adverteix que els nombrosos apel·latius originats i fixats per la tradició popular, en l’àmbit de la microtoponímia, són igualment acceptats, representant una forma genuïna i correcta.
Així, per anar acotant l’àmbit de recerca (a banda d’accidents geogràfics o monuments megalítics), es constata que la lluita als pobles enfront les accions malignes del dimoni i les seves serventes, es focalitzava en els comunidors: unes senzilles construccions de pedra, obertes als quatre vents i annexades a les esglésies que servien per conjurar els mals que assetjaven les terres, majoritàriament en forma de temporals, inundacions i sequeres. Aquestes edificacions, freqüentment quadrangulars i, de vegades, amb una creu incorporada, eren utilitzades pels sacerdots per recitar pregàries enfront del mal temps. De fet, a la publicació La bruixa catalana, de Cels Gomis, es llegeix: “Segons el poble, els mals principals que resulti de les reunions de bruixes són: el mal temps, les tempestats i les pedregades”.

Comunidors vallesans
A les comarques vallesanes, epicentre de la persecució de bruixes a Catalunya durant el segle xvii, hi ha nombroses localitzacions amb comunidors. El comunidor de Sant Martí del Congost, estructurat per una glorieta i quatre pilars, és una construcció unida a la mateixa església del municipi d’Aiguafreda, fundada per la filla de Guifré el Pelós. S’explica que quan amenaçava calamarsa, se sentia la campana del temple mentre el capellà conjurava amb oracions el mal temps provocat, segons deien, per les bruixes. Al mateix terme s’ubiquen el Pou de les Bruixes i la Font de can Banyeta, sobrenom que la cultura popular atribueix al dimoni banyut. Seguint la recera per altres pobles propers trobem el Call de les Bruixes i el Pla de les Forques, on es penjaven a lladres i bruixes, localitzats al terme de Castellterçol. El Gorg de l'Infern, al terme municipal de Granera, és una fonda bassa fluvial localitzada a la Vall del Torrent de la Riera, a llevant del Serrat de les Puces.
La Plaça de les Bruixes de Bigues es situa en un turó dels Cingles de Bertí, on s’explica que les fetilleres arribaven volant per conspirar contra la comarca, elaborant metzines i, així, fer malbé torrents i rierols. No massa lluny, brolla la deu de la Font de l’Infern. Al terme de Sant Quirze de Safaja, a l’església de Sant Pere de Bertí, hi ha un campanar formant un comunidor, on va haver-hi quatre campanes que van ser destruïdes l’any 1936. A l’àrea muntanyosa de Tagamanent hi ha, també, el Serrat de les Bruixes.
La cacera de bruixes iniciada per consells municipals com el de Caldes de Montbui comportava que, utilitzant tortures, les encausades confessessin rituals a can Camp (Puig Aguilar), on deien que ballaven sobre les roques del turó al so d’un tamborí i d’una flauta de canya, venerant el dimoni i invocant encanteris per produir pedregades. Al Puig Domí hi ha un paratge assenyalat com les Forques, on el consell va penjar diverses calderines acusades de bruixes. També a Caldes, al Pla d’en Gorg, es conserva el Salt de les Bruixes i, ben a prop del Passeig del Remei, es va desenterrar recentment el brollador natural d’aigua de la Font del Dimoni.
Ben a prop d’aquí, a Lliçà d’Amunt, hi ha una torre-comunidor construïda el segle xviii sobre la façana de ponent de l’església de Sant Esteve de Palaudàries, des d’on el rector beneïa les collites i conjurava les tempestes. I a l'extrem sud-oest de l'antiga església parroquial de Sant Esteve de la Garriga, dins del conjunt romànico-gòtic de La Doma, hi ha un comunidor del segle xvi, de planta quadrada i coberta sobre pilastres.

Bruixes i dimonis
Al text Noms i Llocs de Canovelles, un compendi onomàstic d’Enric Garcia Pey, s’hi recull la casa de can Banyeta i la del Dimoni Petit, on va anar a viure el fill petit de cal Dimoni de Santa Eulàlia de Ronçana, al Rieral, quan es va casar amb una noia de Canovelles.
A Granollers, la Pedra de l'Encant, col·locada a la plaça de la Porxada, ha generat una llegenda segons la qual una vegada processada alguna dona al seu costat, la llençaven a l’aigua lligada: si no s’enfonsava, l’executaven, perquè entenien que era cosa del diable. I si s’ofegava, era pel fet de ser bruixa. I parlant d’aigua, entre les escasses referències a la bibliografia local de La Roca del Vallès, destaca l’anomenada Font de la Bruixa i entre els abundant gorgs o pélags de Castellar del Vallès es distingeix el Gorg del Diable. A Vilanova del Vallès brolla la Font de les Encantades. I a la ruta prehistòrica de Cèllecs, podem veure una pedra de granit batejada com la Roca Foradada. No és l’unica, a Vallromanes també n’hi ha una altra d’impressionan, det Roca Foradada. Ja a Cardedeu, just al terme amb Llinars, es conserva el dolmen de Pins Rosers, designat per la mitologia popular com les Pedres del Diable. I al torrent de can Pelegrí, s’hi troba el Pont de les Bruixes.

Montseny i Montnegre, llegendaris
Al massís del Montseny, el poble de Fogars de Montclús compta amb un comunidor d’obra pública del segle xvii i un recorregut orbicular encimbellat al seu inici pel Turó de l´Home i conegut com el Sot de l´Infern. No pas massa lluny, l’església romànica de Sant Esteve de la Costa del Montseny, disposa d’un campanar de sostre piramidal i un comunidor construït el 1680.
Explica l’imaginari popular que el Gorg Negre de Gualba va ser habitat per bruixes i bruixots, suposats causants dels temporals de l’àrea. El rector de la població va posar fi al mal temps obligant-los a viure lligats al fons de l'aigua, on també s’hi banyava el diable, i va fer clavar una creu a la muntanya on es formaven els núvols. A sobre del mateix Gorg raja el poc accessible Salt del Diable.
El Turó del Pou d’en Cuc de Sant Pere de Vilamajor és protagonista a la llegenda del pou del diable com a constructor miraculós del Pou d’en Besa, fet, segons la llegenda, en una nit. Al terme, a més a més, hi trobem la Torre del Comunidor de Vilamajor de l´esglèsia de Sant Pere.
Al Parc Natural del Montnegre i el Corredor trobem el mil·lenari dolmen de Pedra Gentil de Vallgorguina i el Pla de les Bruixes, considerat per una certa tradició un altre punt de festes malignes. També a Vallgorguina, la tradició popular afirma que a les profunditats d'una cova del Pla fou trobada una verge bruna, Santa Maria de Goscons, que va desaparèixer amb el pas de les tropes napoleòniques.
El Sot de les Bruixes, referenciat a la Contalla d’en Pareres, és un indret amb ressons llegendaris de Campins.

A la plana, més bruixes
El Passatge del Safareig de les Bruixes de Montornès del Vallès és una de les poques via urbanes relacionades amb aquest món a les comarques vallesanes, mentre que el Pas de les Bruixes de Santa Maria de Martorelles, al Parc Serralada de Marina, enllaça el Vallès amb el Maresme. El Forat de les Bruixes de Martorelles és un coll geogràfic que separa el municipi amb Montcada. Ja a Cerdanyola, es troben el Sot i el Torrent de l´Infern, d’on emergeix la Font del Caçadors, dos accidents geogràfics fluvials.
A l´Espai Protegit Natural de Gallecs, a l´àrea de Mollet del Vallès, el Torrent dels Diablons s’oculta dins l’entorn de boscos de plataners.
La Pedra del Diable o de Llinars és un menhir originari a peu del vessant sud-oest del turó de les Tres Creus, però emplaçat a l’actualitat en el vestíbul del Museu Municipal de Montmeló. Conté un gravat que forma una mena de número tres invertit.
Una altra Pedra del Diable o Serrada es troba traslladada al pati del CEIP Pau Vila de Parets del Vallès. Homenatjant el menhir, localitzem en el mateix terme l’Avinguda de la Pedra del Diable.
El Menhir de Pedra Llarga o Pedra de l’Infern de Palau-Solità i Plegamans, està situat al marge esquerre de la plana al·luvial de la riera de Caldes, just al davant de l’aiguabarreig amb la riera de Sentmenat. A Polinyà s’hi pot admirar l’arbre denominat l´Alzina de les Bruixes, i marca un punt de pas habitual d’una ruta de senderisme.
Ja al terme municipal de Sant Cugat del Vallès es distingeix una edificació de tipus eclèctic amb simbologia esotèrica com làpides, signes zodiacals i escenes cristianes: la Casa de les Bruixes. I a l’àrea de Valldoreix, al costat del campanar de l’església, hi ha el Comunidor de la torre de Sant Cebrià. A la ciutat de Sabadell s’aixeca el Comunidor del campanar de l’església de Sant Fèlix, ubicada al centre de la ciutat. A Terrassa es va instaurar una llei que permetia castigar bruixes. Cinc dones hi van ser acusades i finalment penjades el 1619. A la part nord del Torrent de Vallparadís, lloc de celebració d’aquelarres segons la mitologia popular, es pot visitar el Torrent de les Bruixes.
A Matadepera, el Canal de les Bruixes és un camí rural que uneix amb can Pobla. La gent de la població va difondre una llegenda sobre bruixes per advertir les dones que volien travessar la muntanya, del perill que suposava el constant assetjament de bandolers. El Coll i Era i Pic de les Bruixes de Vacarisses són accidentes geogràfics del Parc Natural de Montserrat considerats localitzacions llegendàries de reunions de bruixes.
Per acabar aquest itinerari, i a l’extrem oest de la comarca, l’emblemàtic Pont del Diable, entre el pobles de Castellbisbal i Martorell, comunica el Vallès amb el Baix Llobregat.
Itinerari pels escenaris de la bruixeria al Vallès

Una imatge espectacular de la Plaça de les Bruixes, a Riells del Fai.

Una imatge de la Plaça de les Bruixes a Riells del Fai, amb el centre del poble a sota.

A la imatge, el comunidor de Sant Esteve de la Costa de Montseny.

A la imatge, el comunidor de Sant Pere de Bertí, al terme de Sant Quirze de Safaja, enmig del Cingles de Bertí.

Vallgorguina: la creació d’un mite

La presència imponent del dólmen de la Pedra Gentil ha generat tota mena d’hipòtesis lligades al concepte general de bruixeria, que afegeixen a les restes arqueològiques una pretesa vinculació a una tradició més o menys esotèrica. Tot, doncs, a l’entorn d’una Pedra Gentil que, com actualment se sap gràcies a la documentació escrita, l'any 1855 va ser restaurada per Josep Pradell, propietari de la finca on es troba ubicada i de la qual, per tant, es desconeix quin era l'aspecte original.
Així, Josep Maria Pons i Guri (1909-2005), jurista, historiador i arxiver, va publicar a la revista La Vall (núm. 150, març de 1994), editada per l’Associació Cultural Vallgorguina, un extens article sobre “La cacera de bruixes als anys 1619-1621”. En aquest treball, Pons i Guri informa de l’autèntica assemblea celebrada el 8 de març de 1620, amb representants del terme de la baronia de Monclús (Santa Maria de Palautordera, Sant Esteve de Palautordera, Sant Esteve d’Olzinelles, Sant Martí de Mosqueroles, Sant Cristòfol de Fogars i Sant Esteve de la Costa) per tractar el tema de la bruixeria. Els representants de Sant Andreu de Vallgorguina i de Sant Julià del Montseny no hi van participar pel fet de tenir batllies separades tot i formar part de la baronia. El resultat de l’assemblea, però, tot i decidir netejar i purgar les bruixes i bruixots del terme, no va comportar ni detencions, ni tortures. L’autor, conclou que “aquests resultats són un indici que no hi cap base racional per una pretesa tradició de bruixeria a Vallgorguina”.
Amb tot, el 1849, Antoni Puigblanch publicava, a la revista La Universidad, unes “expansions literàries” on afirmava que Vallgorguina era un catau de bruixes, que l’escolapi Josep Rius desmenteix categòricament al llibre Memorias históricas de la ciudad de Mataró. Tot i això, l’any 1887 l’historiador Josep Pellicer i Pagès, “mig seriosament, mig en broma”, diu Pons i Guri, “contribueix a reafirmar aquella tan recent com imaginària tradició escrita, afegint-hi ara, de la seva collita, disquisicions de filologia barata sobre l’etimologia de Vallgorguina i fins i tot fixa la seu dels aquelarres al megàlit de Pedra Gentil (...). Per acabar-ho d’adobar, Joan Amades, en les acostumades expansions de la seva fecunda imaginació, inventa unes fictícies transmissions orals de la gent de marina sobre le bruixes de Vallgorguina”.
La resta, ben poca cosa que, això sí, ha anat alimentant, a l’ombra de la Pedra Gentil, un seguit d’especulacions esotèriques que tenen ben poc a veure amb la tradició de la bruixeria.

Els “Ajunts” de Sabadell, memòria contemporània de l’exclusió de dones sàvies

El col·lectiu La Sèpia Verda de Sabadell va impulsar a partir dels noranta del segle XX els “Ajunts”, actes divulgatius i festius en memòria de Permanyera Vallcorba, Guillema Roberta i Joana Sol, torturades i executades per bruixeria al segle XVII. Es celebraven el novembre, al voltant de la data de l’aniversari dels assassinats (17 de novembre de 1619) a la plaça Major de Sabadell.
Segons l’historiador Ricard Oliva, membre de la Sèpia Verda, es recuperava una experiència dels anys 1970 a càrrec d’un grup de teatre experimental. Els Ajunts “eren en origen un conjunt d’activitats”: conferències, una petita exposició, un sopar, un concert i una festa final. Entre les peculiaritats més lligades amb el món de l’esoterisme, es ballava sempre una sardana curta invertida, fet que “apareix en pràcticament totes les declaracions extretes de les bruixes”, com a part ritual de l’ajunt. La gent de Danses al Carrer, les Bruixes de Nord o els Bastoners de Sabadell, així com d’altres entitats, participaven en la festa.
El col·lectiu l’Animalada de Sabadell, va prendre el relleu en la coordinació de les darreres edicions, fins al 2010. Actualment, l’Animalada “manté tot l’esperit i la força dels ajunts”, especialment en la celebració dels solsticis. L’Animalada és una associació cultural de músics, balladors i artistes que promou les festes populars i paganes des de l’autogestió. A partir del 1997 va començar a crear bestiari i cants propis, com la mítica Cabra que treu vi pels pits, els Quatre Animals i els Genis Loqui. Organitza diverses festes a l'any: el cercavila del dijous de Barrakes (Festa Major de Sabadell), els solsticis d'hivern, i d’estiu, i la festa de la salut, tot recuperant tradicions populars.
Segons Ricard Oliva, gràcies als ajunts de la Sèpia Verda i l’Animalada “hi ha tot un seguit de persones que individualment han conegut aquesta història propera i la fan seva”. Actualment “hi ha Cercles de dones sàvies per tot arreu, hi ha una revaloració del coneixement de les plantes i de la natura en general, hi ha noves espiritualitats,...”.

Bruixes del Nord i de Ripollet, la guspira del feminisme
Sense sortir de Sabadell, un altre exemple de la memòria viva de les dones sàvies és el grup de pirotècnia festiva Bruixes del Nord, que des de fa més de 25 anys anima els correfocs de tot el país amb un segell ben diferenciat de les colles de diables. Capa negra, escombra, barret cònic i fabulosos maquillatges, en un inici, només les dones eren les que manipulaven el foc, mentre que els homes eren els tabalers i altres elements de suport. En els darrers anys han incorporat la figura d’un gripau que el porten homes, així com una massa de foc en forma de mitja lluna que el porta un home, caracteritzat com a mig home i mig boc.
La Júlia Garcia, cap de colla, explica que la intenció fundacional d’aquest grup de dones del barri de Torreguitart, al nord de Sabadell, és recordar de forma festiva les dones que en el passat van ser perseguides i executades, “no per esoterisme, sinó per tenir coneixements” en un moment en què l’Església monopolitzava la saviesa. Les artífexs de les Bruixes del Nord estan vinculades als moviments feministes de Sabadell, i alguns cops han animat manifestacions, tot i que la seva principal activitat són els correfocs. En total són més d’un centenar de membres que atenen unes 25 sortides cada any.
El model de les Bruixes del Nord ha tingut les seves rèpliques, i elles mateixes van apadrinar el naixement al Vallès de les Bruixes de Ripollet, alhora que hi ha d’altres grups al país, com el de Salou.
David Ramon

La colla de diables es Bruixes del Nord, de Sabadell, envoltades de foc.

Bruixes i dimonis

Formen part de la geografia i de l’imaginari del Vallès. Aquest mapa, sense que vulgui ser exhaustiu, localitza alguns dels principals punts que dibuixen els escenaris de la bruixeria vallesana.

Muntatge cartogràfic: Esther Fernández

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara