El Diable i la vella masovera

El pont del Diable ha inspirat l’imaginari popular amb tota mena de llegendes que es fan evidents a la festa major de castellbisbal

Martí Ribas (text) , Miquel Monfort (fotografies)

A Castellbisbal, de bruixes conegudes no n’hi ha, exceptuant records molt esvaïts de velles de les d’abans que sortien al balcó creuant ganivets, cap al cel, enfurides, i cridant oracions incomprensibles per tallar les obscures nuvolades que duien la pedregada. De dimonis, però, sí que n’hi ha, i molts. Tots professen devoció i vassallatge a l’antic i famós dimoni arquitecte que va construir el Pont del Diable.
Aquesta tipologia de patrimoni és una de les més importants del patrimoni cultural de Castellbisbal, sobretot per la implicació de diversos col·lectius i entitats en la seva pràctica, i perquè es tracta d’un patrimoni viu en constant renovació.

Dos relats contraposats
D’aquesta història en tenim dos relats, ben contraposats en el temps però amb una mateixa essència. Tenim el relat contemporani que es fa reviure cada any a l’entranyable plaça del Joc de la Vila, de matinada, després del Correfoc de la Festa Major s’hi balla La Ballera dels Capsigranys amb músiques originals de la colla graellera local Els Rabassaires.
A l’enigmàtica dansa teatralitzada, s’hi va incorporant tot l’infernal bestiari de foc local: la cuca i la cuqueta, els diables grans i els petits pota-focs, els tabalers. La llegenda es basteix en els tres mites més potents del poble: els Pota-rojos, el Pont del Diable i la Festa Major. (En el requadre del costat, hi incloem una versió reduïda de la llegenda reescrita per al 10è aniversari de la creació dels Capsigranys).

Llegenda de la construcció del Pont del Diable
Fa molts anys, molts anys, vivia prop de Martorell, a l’altra banda del riu (al terme de Castellbisbal), en una casa molt atrotinada i mig ensorrada, una vella molt vella, tan vella que ningú no li sabia els anys, encara que tothom suposava que en tenia més de cent.
Aquesta dona, que als seus anys es conservava molt desperta d’intel·ligència i lleugera de cames, era considerada a la comarca com una màgica que tan aviat feia receptes per guarir les bèsties o les persones, com donava consells referents a les collites o a la vida familiar.
Però vet aquí que, a la vinguda de la Fira anual a la qual venien pastors d’arreu de Catalunya, amb ramats de tota mena, com que no cabien tots a la vila, molts pastors construïren pletes i corrals a l’altra banda del riu, prop de la casa de la vella, des d’on per un pont de fusta passaven el bestiar a la Fira.
Doncs un any, un dia abans de començar la Fira de Martorell, va esclatar una gran tempesta. La pobra vella, que també criava aviram per vendre’l a la Fira, no parava de resar i mirar el cel demanant que el temporal acabés aviat, però semblava que ningú no l’escoltés. Els núvols eren cada cop més foscos, la pluja més forta i els llampecs i els trons més esglaiadors. A mitjanit es va sentir, per damunt del brogit de la tempesta, una forta remor que anà augmentant fins a dominar tots els altres sorolls. Era el riu que, engrossit el seu cabal fins a uns límits mai vistos, arrasava tot el que se li posava al davant; quan va arribar a l’alçada del pont vell de fusta, se’l va endur sense cap esforç.
La vella es va adonar de seguida que, tant per a ella com per als pastors d’aquella banda del riu, la Fira havia acabat abans de començar i va exclamar:
-Diable, quina mala sort!
Acabava de pronunciar aquesta frase quan del bell mig de les flames de la llar va sortir el Diable en persona i li va dir:
-M’has cridat? Què vols de mi?
La vella es va emportar un gran ensurt. De seguida, pensant que podria treure profit de la visita, va contestar:
-T’he cridat perquè m’ajudis. Vull que aquesta mateixa nit construeixis un pont tan sòlid que l’aigua no se’l pugui endur mai més.
-I què em donaràs a canvi? -va replicar el Diable.
-L’ànima del primer que passi pel pont -va dir la vella després d’un moment de reflexió.
-Tracte fet -va acabar el Diable. I va desaparèixer per on havia vingut, envoltat per una boira de fum intens i olor de sofre.
I mentre continuava plovent, una legió de dimonis construïen un pont sòlid i esvelt, el qual ja tenien acabat en despuntar el dia. Llavors, va deixar de ploure i la gent es va apropar per contemplar el nou pont. Es quedaven bocabadats i feien grups parlant del prodigi, quan es va presentar la vella i els va dir:
-De què us estranyeu? No ens feia falta un pont? Doncs el Diable ens l’ha construït.
I els va explicar el tracte que havia fet aquella nit. En escoltar-lo, tothom va quedar esgarrifat i la gent deia:
-Si és així, ningú de nosaltres passarà el pont.
-I qui ha dit que hagi de ser un de vosaltres? -va dir ella maliciosament.
I obrint el sac que portava va deixar escapar un gat, que en veure’s lliure, li va faltar temps per travessar el pont corrent com un llampec.
-Aquí tens la teva ànima, diable!
El Diable i la vella masovera

Una imatge del Pont del Diable, que uneix les comarques del Vallès i el Baix Llobregat.

La terra vermella dels Pota-rojos

“Nouvinguts i vellvinguts, sigueu tots ben trobats. Fa molts, moltíssims anys, que el diable es va enfrontar a una vella masovera que vivia lluny del poble, prop del riu. Aquesta va fer mans i mànigues per entabanar-lo. I és ben sabut que va aconseguir, maliciosament, els seus propòsits. El diable, enganyat, va complir la seva promesa, i va bastir un pont entre els dos termes, el de Martorell i el de Castellbisbal. Com aquell que diu, un pas sobre el Llobregat, que uneix la nostra comarca del Vallès Occidental amb la del Baix Llobregat. Així doncs el diable, veient-se ensarronat, va fugir muntanya amunt, amagant-se als boscos i serres de can Coromines i can Nicolau de Baix. Els castellbisbalencs, homes i dones de seny, van acollir-lo primer amb por, després amb cautela, però, finalment, amb simpatia i bones maneres. El diable, agraït com estava, va tenyir tot el terme d'una terra meravellosa, la famosa Terra Vermella. D'aquí el gentilici de pota-rojos, per designar als naturals de Castellbisbal, que encara avui perviu i mantenim. Fa 10 anys que tenim uns individus nous, els capsigranys, que són els fills de la masovera i el diable, i que per purgar l’herència, conjuntament amb la cuca, la cuqueta, els diables, els pota-focs i els tabalers, tots ells són la humanització de l’empaitafoc.
Per aquest motiu, fa anys que el diable, amb majúscules, vol compartir amb nosaltres la seva festa. Amb ell, tots i totes saltem i ballem celebrant-ne la benvinguda tots els amics i amigues del poble, ens vestim de festa, ens pintem el cap de color vermell, ens posem la barretinota, i sortim al carrer a gaudir de la nostra Festa Major.”
http://capsigranys.blogspot.com.es

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara