Per Sant Sebastià, a Matadepera, es baixa un pi

D'origen bosquerol i pagès, la vila celebra des de fa més d'un segle un festa en què un pi monumental es porta en braços del bosc a la plaça de cal Baldriró

Laura Pinyol i Puig (text) , Miquel Badia (fotografies)

La nit del dissabte més pròxim al 20 de gener, diada de Sant Sebastià, els veïns de Matadepera van a cercar un pi al bosc. S’encenen fogueres, es sopa als camins dels boscos que toquen a la pedrera de ca l’Angelet i es carreguen les forces. Plogui, faci fred o altres inclemències meteorològiques, els matadeperencs –una seixantena d’homes pel cap baix– es carreguen el pi a les espatlles i el baixen al crit de “fins a la plaça”, acompanyats d’una munió de gent que acompanyen la processó. Un ritual ancestral, més modern que antic, tradicional en l’essència i forjador d’una manifesta identitat col·lectiva, a dia d’avui.
La Germandat de Sant Sebastià és l’encarregada d’organitzar aquesta festa. Una entitat nascuda l’any 1900, com un montepio de socors mutus, que s’advocava sota la protecció de Sant Sebastià, famós per protegir de les pestes, com ho era també Sant Roc pel mateix motiu. A finals del segle xix, les condicions de vida havien millorat substancialment, i l’ajuda mútua perseguia buscar una cobertura pels pagesos i llauradors per no trobar-se desemparats en cas de malaltia o accident. En un poble agrari com Matadepera, nascut arran del camí ral i amb una població disseminada en els molts masos que hi havia en les zones de vinya, oliveres i cultiu dels volts de l’actual municipi fins a la falda de la muntanya, la Germandat va tenir sentit fins a mitjan del segle xx.
Terrassa va esdevenir un pol industrial i molts antics treballadors del camp van optar per cercar feina a les fàbriques de la ciutat. Ben aviat l’ofici de boscater, carboner, llaurador o pagès va tornar-se residual. Pels volts de l’any 1974, formaven part de la Germandat molt pocs membres i la seva funció fundacional havia perdut tot el sentit. Les festes de Sant Sebastià es resolien, bàsicament, en un acte religiós i poca cosa més.
La idea de fusionar l’antiga festa de Sant Isidre, dia 15 de maig, amb les celebracions de Sant Sebastià van tenir aquest doble objectiu de fer més vistosa la diada i reivindicar, alhora, un passat camperol i agrari en un moment en què Matadepera començava a ser un poble d’esperit i perfil molt diferent al que els germans recordaven i enyoraven –que ja se sap que la memòria és tramposa i selectiva. El que havien començat sent cases i vil·les d’estiueig van donar pas a urbanitzacions residencials amb població menys estacionària. El municipi s’escampava progressivament en carrers serpentejants allunyats del nucli antic i la població anava en augment.
Així, doncs, a partir de l’any 1975 la Festa de Sant Sebastià va incloure la baixada del pi i la cerimònia es va anar definint i modulant-se any rere any. De mica en mica, el que havia començat com un impuls per donar sentit a una entitat antiga ha acabat convertint-se en la festa més tradicional de Matadepera.

26 metres i 1.900 quilos de pi
El matí de Sant Esteve es surt a ullar el pi i la setmana abans de Sant Sebastià es talla, es desbranca fins a la capçada i es porta fins al punt on s’inicia la festa, normalment als boscos propers a can Prat. Al començament, els pins eren més menuts i, mica en mica, amb els anys, la gosadia, l’experiència i la suma de cada vegada més participants, els pins han crescut en dimensions. Aquest any, per exemple, el pi mesurava vint-i-sis metres i mig i pesava 1.990 quilos; molt lluny dels 800 o 900 kg de pes que tenien els primers que es van baixar quan va reinstaurar-se. En l’any del centenari de la Germandat, escollint-ne un de ben fornit, se’n va baixar un de dimensions similars, però menys pes; que varia segons quina espècie de pi sigui.
La baixada d’enguany va ser de les més epopèiques que es recorden. La pluja i el fred van fer que el pi rellisqués des de bon principi. I tot just alçar-lo a la capçalera de la baixada, ja es van trencar les forques que serveixen per apuntar-lo quan s’atura perquè els portadors descansin. La baixada va durar prop de cinc hores, quan normalment n’hi ha prou amb un parell. En alguns moments, es va haver d’anar a soldar les forques perquè s’havien fet malbé totes. També es va tallar un parell de metres del pi, per fer-lo menys pesat. Si normalment calen seixanta persones, en algun cas aquesta vegada se’n van comptabilitzar fins a noranta.
La baixada, la plantada i la grimpada. L’endemà d’haver-se portat a la plaça de cal Baldiró, el diumenge al matí s’escorça, i a primera hora de la tarda, es planta. Fins fa no gaire temps, es plantava a la manera antiga, amb falques i cordes. Però un terrible accident, fa uns anys, que va ferir dos membres de la Germandat, van motivar que s’alcés amb grua, per minimitzar els riscos. Un cop plantat, s’espera la setmana següent per festejar-lo. El concurs de grimpaires consisteix en tocar un pernil al capdamunt amb el menys temps possible. El més ràpid, el guanya. Concurs per categories que també inclou el de la canalla –això sí, no pas fins dalt la capçada. També s’hi dansa, entorn de l’arbre, el ball del tortell, les típiques postres de Sant Sebastià, semblant al de Reis però sense més farciment ni condiment que el massapà.
El Pi és, doncs, la festa més tradicional de Matadepera. Una vella tradició dels pagesos que es va aprofitar per donar sentit a una altra festa, també pagesa, quan ja no hi havia, pràcticament, pagesos a Matadepera. Però sí que hi havia la voluntat de donar sentit i reivindicar un mateix poble. Avui les festes de Sant Sebastià aglutinen i subratllen una identitat col·lectiva, basada en la suma d’esforços per a un objectiu comú. Una festa recuperada i cada vegada més multitudinària. Però, probablement el proper repte d’aquesta festa sigui prendre consciència del risc. El risc, com l’èpica, és inherent a tota la celebració tal com reconeix l’actual president de la Germandat, Roger González tant en la baixada, com en la plantada com en la grimpada, malgrat que es prenguin totes les mesures de protecció.
Saber que per llegar-la a les generacions que vénen cal seguir baixant cada any el pi sense que ningú hi prengui mal. Perquè, malauradament, les tradicions, com ja hem vist, es reinventen amb la història. Èpica i consciència de risc potser és el millor antídot per seguir gaudint de la festa i fer-la perviure molts més anys, encara.
Per Sant Sebastià,  a Matadepera, es baixa un pi

Una imatge del pi portat en braços pels carrers de Matadepera.

Revifar la festa amb la gallina dalt de tot

Per revifar la festa, i donar-hi més volada en la celebració del seu setanta-cinquè aniversari, cinc germans -encapçalats per Antonio Garcia Pintoret - van recórrer a una tradició antiga que recordaven haver vist fer als seus avis. Anys enrere, per Sant Isidre al 15, patró dels pagesos, s’anava a buscar un pi al bosc i es baixava fins a la plaça. Es plantava i s’hi posava una gallina dalt de tot i es grimpava a buscar-la. El darrer cop que es deuria haver fet devia ser el 1947 o 1948 i en el record semblava una escena gloriosa. Els pins eren considerablement més menuts que els que es tallen actualment, s’escapçaven i si el temps no hi acompanyava, l’endemà s’anava a cercar amb un carro de mules.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara